Gràcies a El Temps, sabem que hi ha 58 diputats que es declaren obertament independentistes en aquesta novena legislatura del Parlament de Catalunya. Pertanyen a cinc partits diferents (CDC, UDC, ERC, ICV i Solidaritat) i comparteixen l'objectiu final d'aconseguir que a aquesta nació li correspongui un estat.

En realitat, només els separa l'estratègia, que va des dels que consideren que només s'hi pot arribar des de grans hegemonies i consensos clarament majoritaris, fins els que reclamen una simple votació del Parlament on hi hagi més vots afirmatius que negatius. Hi ha arguments de tota mena que poden sostenir les actituds de tothom. Però el que és inqüestionable és que prop de la meitat del Parlament es compon de diputats que estan en política per servir un mateix horitzó.

Ho dic perquè crec que les eleccions no es van llegir correctament des de cap mitjà de Madrid i una bona part dels de Barcelona. La majoria dels electors d'aquest país han votat per ritmes diversos i estratègies paral·leles, però no s'han tornat autonomistes ni espanyolistes. És a dir, són com els 58 diputats que els representen.