Ja ningú no recorda que José Luis Rodríguez Zapatero va tenir l'ocurrència de convocar eleccions generals un 20 de novembre. Era l'any 2011 i la majoria absoluta del PP estava cantada. Vist des de Madrid, només quedava per establir si Alfredo Pérez Rubalcaba sobreviuria, o no, al desastre que, finalment, es va concretar en una davallada socialista de dimensions històriques.

A Catalunya, la versió més frívola del zapaterisme es va endur més que una rebregada, una lliçó. Carme Chacón va conduir el PSC a la primera derrota en unes generals. Aquelles eleccions les va guanyar Josep Antoni Duran Lleida: un milió de vots i setze diputats. El cant del cigne de la seva carrera política. Tots els seus adversaris jugaven lesionats, sobretot una ERC que tot just sortia d'una duríssima pugna interna, amb derrota de Joan Ridao, l'anterior cap de llista i secretari general del partit. A Alfred Bosch se li demanava tapar la fuita de vots com fos. Tres diputats van ser tot un èxit.

Ha passat només mitja legislatura, però tant Duran com Chacón ja no representen, ni de lluny, els vots que van obtenir. No hi ha un milió de catalans per al retorn al peix al cove, ni tampoc 900.000 per al federalisme andalusista de Chacón. Ells encara hi són, però ja no són.