Sovint, s'acusa el socialisme català de no tenir un projecte nacional clar i d'escudar-se en un federalisme ambigu, pensat per a no concretar-se mai. I és probable que l'acusació sigui certa. Però és molt més dramàtica la solitud estratègica dels catalanistes que es declaren no independentistes.

Fa vint o trenta anys, les persones -i, especialment, els líders de partit- que es consideraven dins del catalanisme polític però rebutjaven la possibilitat d'un estat propi eren una còmoda majoria. Afirmaven, amb rotunditat, que Europa els acabaria solucionant el problema i que Espanya aniria evolucionant acompasadament. Des del seu punt de vista, els independentistes eren una petita minoria, lluny de qualsevol representació institucional, que oscil·lava entre el romanticisme historicista i el problema policial.

Però, passats els anys i entrada la segona dècada del segle XXI, el gruix del catalanisme popular s'ha mogut cap al sobiranisme. I, amb ell, la majoria dels polítics, sempre tan dependents de les enquestes d'opinió. I allà on eren tants fa trenta anys ara ja no hi queda gaire més gent que Josep Antoni Duran Lleida. Fins a l'extrem que Jordi Pujol ja li està dient adéu.