Vista la solemnitat dels actes convocats i l'actitud cerimoniosa dels representants institucionals al llarg del trentè aniversari del cop del 23-F, crec que és inevitable considerar aquella data del 1981 com el moment fundacional de l'actual règim espanyol. De fet, la transició del franquisme a la democràcia no té cap escena equivalent a uns clavells a la boca del fusell, una imatge -contemporània- portuguesa, o un suïcidi contra la indignitat, com ha passat ara a Tunísia. Simplement, els jerarques franquistes van entendre que havien de fer lloc a una nova classe dirigent, si no volien córrer el risc de ser desplaçats.

Però, esclar, tot això es va fer als reservats dels restaurants madrilenys, amb molta eficàcia però poca glòria. Així que l'únic acte amb un mínim de risc personal el va protagonitzar la mateixa classe política del moment, aquella que es va ajupir quan els guàrdies civils van disparar a l'aire. Per això, cada aniversari rodó ens ensenyen els forats que van fer aquells trets, els únics políticament correctes d'un periode que Amnistia Internacional descrivia, any rere any, com a ple de tortures i maltractaments a les comissaries. Hi va haver gent que va patir, i molt, però no van ser ells.

El cas és que el 23-F ha permès conferir una mica d'èpica a la democràcia espanyola. Ràpidament, el successor de Franco es va poder canviar aquest títol pel de salvador de la democràcia i aquells polítics, satisfets, van passar de conspiradors de Casa Lucio a lluitadors per les llibertats.

I aquest dimecres, trenta anys després, tots plegats van quedar per fer un dinarot. Se'ls veia més grassos, més vells, però encantats de la vida.