L'error bàsic que contenia el document conjunt CiU-ERC era que estava pensat i redactat pensant en la satisfacció política de les bases sobiranistes, que són molt àmplies -tal i com es va comprovar en la manifestació de la Diada- però no hegemòniques. Els autors del paper han menystingut la possibilitat, almenys fins a un cert tram del dret a decidir, d'aïllar els 28 diputats de PP i Ciutadans, els únics que neguen doctrinalment que el poble català sigui un subjecte polític.

Però, més enllà d'això, el que cal tenir com a prioritat no és el procés intern, sinó quina repercussió exterior van tenint cadascun dels passos polítics que es van donant en la direcció de la sobirania. Catalunya no té aliats i, per tant, necessita convèncer l'opinió pública internacional de l'essència democràtica d'un procés que, per transparent que sigui, Espanya continuarà negant i prohibint. En aquest sentit, una majoria de 107 diputats en favor de convocar un referèndum és innegable des de qualsevol racó del món que no sigui Madrid.

Tampoc no cal ser ingenus i és del tot previsible que el PSC acabi despenjant-se d'una forma o altra. Però, quan això passi, haurà de quedar clar que és perquè el socialisme català avantposa la disciplina del PSOE a la voluntat democràtica del seu poble. I en aquell moment el procés ja hauria d'haver superat la ratlla del no retorn.