Alfred Bosch, actual portaveu d'ERC al Congrés dels Diputats. Foto: Adrià Costa

Fins i tot els adversaris li reconeixen a Alfred Bosch (Barcelona, 1961) que ha fet una feina extraordinària a Madrid. Ha utilitzat Barcelona com a matèria primera des de la historiografia i des de la ficció i ara es planteja dirigir la ciutat des del cantó mar de la plaça de Sant Jaume. Com que té sentit de l'humor, encaixa bé una primera pregunta negativa:

- Clar i republicà: Els seus adversaris a les primàries diuen que vostè no té ni idea de Barcelona...

- Si la pregunta és si jo en sé més que l'Oriol Amorós de política municipal, doncs probablement la resposta és que no. Jo no porto deu anys com a professional de la política local. Però si la qüestió és si jo tinc més coneixements generals sobre la ciutat puc respondre que sí. Jo vaig estar nou anys treballant des de la candidatura olímpica de Barcelona, al COOB 92 i a la concepció de la Vila Olímpica, que Ferrer Salat i d'altres empresaris volien construir a la pineda de Gavà i que es va fer al Poble Nou perquè en aquell moment l'Ajuntament era veritablement d'esquerres i van optar per reequilibrar la ciutat.

- És curiós, Oriol Amorós diu el contrari. Ell considera que la Vila Olímpica no té una concepció d'esquerres perquè es va optar per un únic complex comercial i es va descartar l'habitatge social.

- Però la ubicació sí que ho és, això és incontestable. Perquè allà comença el projecte de revitalització del Poble Nou, la recuperació de les platges i la connexió de Barcelona amb el mar. La idea essencial va ser de reequilibri social i territorial de la ciutat.

- A Barcelona hi ha hagut molts canvis, també polítics.

- Sí, i per això em vaig implicar en una iniciativa tan important com Barcelona Decideix. Vaig coordinar cinc mil voluntaris, mobilitzant 247 mil persones per anar a votar sobre la independència de Catalunya, i això en un moment en el qual tothom considerava que això era impossible. Només com a dada, si tota aquesta gent votés un sol partit es convertiria en una majoria com no han tingut mai els socialistes. Per tant, és o no és útil tota aquesta experiència? Serveix o no serveix? La idea nuclear del missatge de Junqueras és renovació a partir d'incorporar nous coneixements a la política per part de persones que venen de més enllà del partit. I jo dóno suport a aquesta idea d'Oriol Junqueras.

- Crida l'atenció aquesta reivindicació tan explícita del maragallisme. En el seu moment, vostè devia ser un independentista una mica estrany, treballant des de l'organització dels Jocs Olímpics.

- Era tan estrany que jo era l'independentista dels Jocs, l'únic. Això portava a situacions divertides des de les dues bandes. Des dels independentistes que em tractaven de renegat, fins als socialistes, aleshores dominants, que em veien com un infiltrat.

- Ho dic perquè és cert que aquella Barcelona va ser un èxit, però el concepte era buscar una bicapitalitat espanyola, ni de lluny un estat independent.

- Sí, però ara què recordem d'allò? Jo això ja ho tenia molt clar aleshores, però en retrospectiva és molt més fàcil: Era l'excusa per canviar la ciutat. L'impacte ha estat enorme perquè encara vivim de la Barcelona olímpica i a la Barcelona olímpica. Per tant, no és que reivindiqui el maragallisme, és que el porto a dins, l'he viscut. I, com deia Wole Soyinka, un tigre no reivindica la seva tigritud. I de la mateixa manera que no he reivindicar el meu independentisme, no em cal reivindicar el maragallisme perquè forma part de mi.

- Interpreto que a vostè li sembla que el maragallisme va acabar convertint Barcelona en una autèntica estructura d'estat malgré lui.

- Volien enfocar les coses cap a la ciutat-estat, la ciutat hanseàtica, desconnectada del seu hinterland. I, en canvi, el nacionalisme clàssic, i el pujolisme dins d'ell, anava a buscar la Catalunya-estat, petit estat, estat autònom, Baviera, si voleu. Per tant, el que ha de fer ara ERC és agafar la ciutat-estat de Maragall i el país-estat del nacionalisme català tradicional i ajuntar-los. I això és el que volem fer amb aquesta candidatura. Per a mi, una de les imatges més felices de la nit de les europees va ser veure allà, en un racó, a Pasqual Maragall i, a la cadira del costat, a Jordi Carbonell. Per a mi són dues persones que també són dos monuments que representen aquestes dues idees.

- Quina és la transformació més urgent per a la ciutat?

- Hem de fer un cinturó verd, de parcs ajardinats, que inclou també polígons industrials, perquè avui dia els polígons d'alt valor afegit són gairebé jardins, i això ha d'implicar també l'acabament de la Línia 9. Tot plegat és completar el que ens va deixar la Barcelona olímpica.

- Vostè considera Guanyem Barcelona com un soci probable?

- El moment actual de Barcelona és de grans oportunitats, amb sectors que van bé i que prometen, però també molt greu pel que fa a la majoria de la població. Hi ha atur i hi ha pobresa. Per això en aquests moments que ens tibin cap a l'esquerra no és cap problema, al contrari, és saludable. Estem en una situació de disparitat social equivalent a la que hi havia durant el franquisme. L'abisme social, entre els que viuen millor i els que viuen pitjor, ens ha retornat als índexs de l'època Porcioles. I això és gravíssim.

- L'altre candidat exhibeix la seva militància a ERC. Ho percep com un retret?

- El 2010, quan es va tirar endavant Barcelona Decideix, es va considerar que era millor que jo no tingués cap militància. I després, com que jo he encapçalat una coalició a Madrid, també va semblar positiu mantenir aquesta independència. Tot i així, jo em considero una persona molt lleial i al servei d'ERC.

- L'endemà de les eleccions, si guanya, vostè mantindrà l'oferta de número dos a Oriol Amorós? I, si perd, acceptarà el segon lloc que se li ofereix des de l'altra candidatura?

- Sí, si guanyo mantindré l'oferiment. I, en cas que jo no guanyés, estaré al servei d'ERC, com sempre. S'haurà de parlar, però li correspon al partit decidir on fem més servei tots dos.


Alfred Bosch, al llarg de l'entrevista. Foto: Adrià Costa