L'estiu de 2001, Jordi Pujol afirmava, contundent, que el sistema de finançament autonòmic que s'acabava d'aprovar tenia un marge d'increment "positiu i substancial". "És el millor finançament que hem tingut des que es va instal·lar l'autonomia", assegurava l'aleshores president de la Generalitat. Es tractava de la segona victòria consecutiva, després d'aprovats els pactes del Majestic del 1996, quan es va qualificar de fet "històric" que la Generalitat passés a recaptar el 33% de l’IRPF, el 35% de l’IVA i el 40% dels impostos especials.

Però diuen que Catalunya encara ha obtingut més victòries en el front financer. Se suposa que el nou Estatut havia de significar tota una bateria de millores espectaculars. De fet, durant la seva tramitació ens vam familiaritzar amb conceptes com criteri d'ordinalitat, cistella d'impostos complerta, bilateralitat, agència tributària única i percentatge fix d'inversions de l'Estat a Catalunya. Ningú no se'n recorda, però tot això, més o menys, es va aprovar.

Després, pel que sembla, aquest triomf es va confirmar, una nit de gener de 2006, quan Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero van tornar a acordar el mateix finançament per segona vegada. I, tres anys més tard, el tripartit va pactar, per tercer cop, sobre aquell mateix text, segons ens van dir, de forma igualment victoriosa.

Aquell resultat, de fa només un any i mig, va ser qualificat d'"històric" per José Montilla, igual que Joan Puigcercós, que va afirmar que l'actual finançament és "just i exigent". Per si fos poc, l'encara president d'ERC va oferir una foto, memorable, d'ell mateix sobre un cartell on hi posava "3.855 milions d'euros, 105'6% del rànquing".

I així anem. Ara el triomf és que ens deixin endeutar encara més. Una nova victòria per als historiadors del futur.