Ahir, al Parlament, el matrimoni Pujol-Ferrusola es va comportar, una vegada més, de forma prepotent. Pujol va insinuar, de forma clara, que mai no es podria demostrar cap delicte contra ell ("Diuen, diuen, diuen... I no aporten cap paper"); Marta Ferrusola va obsequiar Ciutadans amb el regal que li demanaven ("A mi em fa molta pena, aquest diàleg. Catalunya no s'ho mereix") i Jordi Pujol Ferrusola va demostrar per què ell i Victoria Álvarez, l'amiga de Sánchez-Camacho, tenien afinitats suficients com per ser parella. El fill de l'expresident, a més, va mostrar una sorprenent distància respecte el nivell intel·lectual del seu pare, amb una curiosa afecció per descriure les parts d'un negoci per l'origen geogràfic dels socis (filipinus, madrilenyus, tarragonins...). Quan va dir que "el concepte de dinamitzador econòmic és el que a mi m'estimula" ja es podia haver acabat la comissió.

El cas Pujol encara s'arrossegarà durant molt de temps pels jutjats però, políticament, està del tot amortitzat. Simbolitzarà una manera de fer que ha esquitxat de corrupció els grans partits de govern, fins el punt de contaminar d'una greu laxitud ètica les més altes esferes de la representació democràtica. Però, a hores d'ara, Jordi Pujol i la seva família són igual de respectats pels ciutadans de Catalunya com ho són els germans Bustos entre els sabadellencs, ni més ni menys. Els delictes encara s'han de jutjar però, siguin quines siguin les sentències, la condemna social ja s'ha produït i és inapel·lable. "M'han fotut fora del BBVA", es queixava Jordi Pujol Ferrusola. La festa s'ha acabat.

"¿No nos quieres decir nada más?", interpel·lava la jove periodista d'una televisió de Madrid a Jordi Pujol quan sortia del Parlament, tutejant a crits un home de 84 anys que havia de ser Molt Honorable fins la mort. Què importa el que algun dia diguin els jutjats?