Antoni Bassas: «TV3 no s'inventa Catalunya, és Catalunya que s'inventa TV3»

Antoni Bassas (Barcelona, 1961) va prendre la paraula el 12 de setembre del 2019 a Madrid, al Círculo de Bellas Artes. I l'auditori va parar atenció. La conferència que hi va pronunciar, que tenia com a fil conductor una selecció de portades dels últims 40 anys de diaris editats a Barcelona i Madrid, pretenia explicar de forma gràfica per què els catalans han transitat de la demanda de federalització que traspuava de l'Estatut fins a la reclamació del dret a l'autodeterminació. D'aquella exposició pública a la capital espanyola n'ha sorgit un llibre, La nació en portada. El debat de Catalunya i Espanya a la premsa (Rosa dels Vents), que retrata la complexa relació entre Catalunya i Espanya, i la manera com l'han relatada els mitjans. 

En la conversa amb NacióDigital, Bassas escruta el pòsit que hi ha en el que han dit i deixat de dir les portades dels diaris des de la recuperació de la democràcia quan el focus se centrava en el debat territorial i valora si els mitjans han estat prou capaços d'explicar amb encert la complexitat del procés en els darrers anys. Icona editorial del diari Ara i nom propi del panorama audiovisual del país, el periodista també analitza l'escrutini al qual està sotmesa permanentment TV3 i formula propostes de futur per a la televisió pública.

- Quantes coses que expliquen les portades.

- A vegades els periodistes situats en la batalla de cada dia no som prou conscients del valor de testimoni històric que té la nostra feina. El periodisme és el primer esborrany de la història, deia Phil Graham, editor de The Washington Post. I, des d'aquest punt de vista, a mi m'interessava veure què havia dit fins ara aquest esborrany en les relacions Catalunya-Espanya. En les portades dels diaris d'aquests últims 40 anys és molt perceptible aquesta tensió: una Catalunya que diu que es considera una nació i que entén que Espanya hauria de ser un Estat plurinacional i, a la vegada, una Espanya que s'ho mira a distància.

Fins i tot ben entrada la democràcia, en etapes com la de l'aprovació de l'Estatut, des dels mitjans de Madrid es mostra una fredor, en el millor dels casos, o una bel·ligerància contra la sola idea que en el preàmbul de l'Estatut es pugui dir que Catalunya és una nació. Per què m'he detingut tant en aquest debat nominal? Perquè crec que aquest és el gran dèficit de la democràcia espanyola, el model d'estat. La Constitució és ambigua i, quan es va validar, es pretenia que aquell punt de partida s'omplís de contingut. Espanya ha optat per no omplir-ho de contingut i, en un determinat moment, per buidar-ho de contingut.

- Es referia al paper dels mitjans de comunicació espanyols. En aquesta qüestió, les portades són rellevants no només pel que diuen sinó també pel que deixen de dir.

- El periodisme ha de fer una feina de control del poder. En els últims temps, a molts països, inclosos en aquells de més llarga tradició democràtica, hem vist un arrenglerament dels mitjans amb la defensa de l'Estat. Això, per exemple, va ser molt perceptible als Estats Units amb la caiguda de les Torres Bessones. I després venen tots els abusos, des de Guantánamo fins a les armes de destrucció massiva. A Espanya hem viscut alguna cosa d'aquestes. La idea que la pàtria està en perill ha fet tancar files. La manera com, per exemple, els mitjans espanyols van explicar o interpretar el discurs del rei el 3-O, de manera que fos equivalent al del seu pare del 23-F. I ho van fer sense parar-se a pensar que era el discurs més bel·ligerant que ha fet i farà mai el rei Felip VI, i el va adreçar contra una part dels seus ciutadans i no contra una potència estrangera. Com pots lluir això més que no considerar que és un problema? I després escoltes que aquell discurs va fer popular el rei i que Espanya es va omplir de banderes als balcons.

"Espanya ha optat per no omplir la Constitució de contingut i, en un determinat moment, per buidar-la de contingut"

- L'espionatge a dirigents independentistes, un fet de naturalesa greu, no ha monopolitzat les portades en les dues últimes setmanes. Només ha cridat l'atenció d'alguns mitjans.

- L'espionatge a polítics ha fet caure presidents i governs arreu del món. No és una qüestió menor. L'Estat ens ha de donar seguretat, per tenir la certesa que no s'espia els adversaris polítics.

- Al llibre, per emmarcar les relacions Catalunya-Espanya, recorda que els catalans volten pel món "amb una motxilla carregada d'explicacions i silencis".

- Sí. Qui no ha tingut una conversa sobre què vol dir ser català o per desmuntar imatges interessades sobre Catalunya. Quan em van entrevistar pel documental de Netflix sobre el procés, els vaig explicar que els catalans ens adonem que hi ha una part de la nostra identitat que no acaba de funcionar, perquè som vistos com una mena d'espanyols defectuosos. Si ets català, ets sospitós. Aquest és el drama més gran d'aquests 40 anys. Si ens posem d'acord en el caràcter complex de l'Estat serà més fàcil que el propi Estat, per la via dels fets, faci pedagogia als seus ciutadans.

"Si l'Estat assumís amb la màxima naturalitat la riquesa de la seva condició plurilingüística i plurinacional, podries dir que és tan espanyol el català com el castellà"

Si tu no tens cap inconvenient que es pugui utilitzar el català amb normalitat al Congrés o el Senat, que el català s'empri a les institucions europees o que el rei el parli en discursos a tots els espanyols i no només a Catalunya, serà més fàcil que a les ràdios espanyoles sonin cançons en català. Ara depèn que en Carles Francino ho faci de tant en tant a La Ventana de la SER. Però depèn de la seva voluntat. El dia que en Francino deixi el programa, deixarà de sonar el català a l'emissora espanyola de màxima audiència. Si l'Estat assumís amb la màxima naturalitat la riquesa, que ho és, de la seva condició plurilingüística i plurinacional, podries dir que és tan espanyol el català com el castellà. Però el missatge de les institucions espanyoles és que només és autènticament espanyol allò que és castellà. I això fa que tu hagis hagut de sentir polaco a la mili o que s'ignori que es pot fer vida quotidiana en català. Molts espanyols ho ignoren o els sembla una realitat que va contra la modernitat dels idiomes globals.
 
- Hi divisa en l'Estat la capacitat de reconversió?

- No. De tant en tant hi ha brots i hi ha personatges lúcids. Vaig celebrar que Pablo Iglesias digués que aquest seria un govern progressista i plurinacional. Ara això de plurinacional ja no ho diu, pel que li va caure.

- L'Espanya plurinacional també la reivindicava Pedro Sánchez quan va presentar batalla per recuperar el lideratge del PSOE.

- I Zapatero havia dit que el concepte de nació es podia discutir. Hi ha moments en els quals s'admet, també en converses privades, que a Catalunya tenim totes les característiques d'una nació. L'Estatut, que va ser una gran prova en aquest sentit, va servir com a demostració per a centenars de milers de catalans que de bona fe que amb Espanya no hi ha res a fer. Crec que, interiorment, volem creure que no és així i que som capaços de desencadenar una força d'autoreconeixement, però els fets són molt tossuts.

- Per explicar-ho, manlleva en el llibre una frase d'Antoni Puigverd: "A Espanya suscita al·lèrgia qualsevol plantejament català, del moderat al més radical".

- Sí. Amb la paradoxa que tota l'arquitectura autonòmica es fa a partir d'encaixar Catalunya. El País Basc va a part. El tema basc sempre ha estat curiós, perquè van votar en contra de la Constitució però, aparentment, són els que més còmodes hi viuen. El PNB, amb el Parlament més abertzale de la història, buscarà el pacte amb els socialistes. Per què? Perquè el nacionalisme basc fa com Sergei Bubka, que batia el rècord del salt d'alçada de centímetre en centímetre, perquè no hi havia pressa. Cada dia una mica més de sobirania, sense pressa.

"Per resoldre un cas que té nou presos polítics i uns quants exiliats, potser hauria sigut més útil una taula de diàleg secreta i discreta"

- Pensant en la "constant històrica" que detalla en el llibre, creu que té recorregut productiu la taula de diàleg amb l'Estat?

- La taula de diàleg va tenir potser algun sentit en el moment en el qual es va plantejar, però si no es pot reunir per la Covid-19, no es pot reunir perquè hi havia eleccions a Galícia i el País Basc, i no es pot reunir perquè a Catalunya venen eleccions, mala peça al teler. Si la taula d'un afer tan troncal com solucionar el problema que per l'Estat significa el reconeixement de Catalunya topa sistemàticament amb els entrebancs de qualsevol procés polític, vol dir aquesta taula tenia uns fonaments molt febles. Per resoldre un cas que té nou presos polítics i uns quants exiliats, potser hauria sigut més útil una taula secreta i discreta, que no sabéssim quan es reuneix ni qui la integra, i sense micròfons a la porta esperant un balanç. Ara bé, no menystinc el valor pedagògic i polític que té per la part catalana seure de tu a tu amb el govern espanyol.

- De fet, en els moments més àlgids del procés, quan tocava prendre decisions, el que es reivindicava era una relació bilateral.

- Em decep la posició espanyola, perquè ja es veu la seva voluntat política, i la part catalana sembla haver caigut en la lògica del calendari electoral. Quan el president Torra diu que és molt fàcil reunir la taula si es concreta el punt de l'ordre del dia en què es manifesta l'exercici del dret a l'autodeterminació, ja sap que això no serà mai a l'ordre del dia. Del que es tracta és de parlar. La qüestió és parlar. No podem haver reivindicat diàleg durant tants anys i, quan hi ha un instrument, segurament imperfecte i amb components propagandístics, deixar-ho caure.
 
- Tornem al paper dels mitjans. La premsa catalana ha explicat bé el procés?

- Els mitjans sempre tenim problemes quan hem d'explicar realitats tan pròximes que ens involucren personalment. Sempre. I nosaltres, els periodistes catalans, no hem sigut una excepció. Però jo miro aquest exercici d'analitzar portades dels darrers 40 anys i dic: "Home, doncs sí, s'ha explicat prou bé'. El procés no ha sigut un bolet, ni una febrada d'Artur Mas, té unes arrels històriques que ens poden portar fins a segles enrere, però que modernament arrenca en el buidatge d'Espanya al voltant de Madrid. Pasqual Maragall va escriure dos articles a la premsa amb cert temps de diferència. El primer es titulava 'Madrid se va' i, l'altre, 'Madrid se ha ido'. I ja deia això. El PP ha fet una gran capital. Com pot Espanya, si es creu a ella mateixa, desaprofitar l'oportunitat de tenir dues grans capitals, com Madrid i Barcelona? La competència fa aflorar progrés. Aquest càstig sistemàtic al corredor mediterrani, per exemple. Com pot ser? Crec que tot això ho hem explicat bé. I, observant tot això, s'entén perfectament que més de dos milions de persones volguessin votar per la independència.

- El que és indiscutible és que els mitjans van transmetre l'adrenalina que es vivia al carrer el 2017, i també en els anys anteriors. Però aquesta riquesa de recursos destinada a cobrir les mobilitzacions del procés potser va confondre la ciutadania. Per exemple, al diari Ara van viure l'episodi de l'anunci del referèndum, amb contestació dels lectors. Es va entendre del tot el paper que tenia la premsa durant el procés? La proximitat va distorsionar la funció dels mitjans?

- Quan tu estàs en guerra, pots creure que val tot i no entens els escrúpols professionals i ètics que poden tenir determinats col·lectius. D'adrenalines, de mancances i de problemes en trobarem sempre. Però, en conjunt, crec que els mitjans de comunicació catalans han advertit, per activa i per passiva, que aquí estava passant alguna cosa. I, en general, els mitjans de comunicació espanyols han dit que tal dia farà un any.

- El mateix president Montilla va pronunciar allò de la "desafecció" de Catalunya, molt abans de les grans mobilitzacions independentistes.

- Els advertiments han sigut constants.

- Pot ser també que s'hagi confós, en determinats casos, el periodisme amb l'activisme?

- Hi ha una part del vincle entre periodisme i activisme que a mi no em molesta. Els periodistes hem de ser molt actius en la vigilància del poder, polític i econòmic; i també hem de ser molt actius en la denúncia de les desigualtats socials i les reclamacions polítiques. És activisme demanar que la justícia actuï contra els policies que van pegar la gent? O ara volent saber quina és la responsabilitat de l'Estat en l'espionatge a Roger Torrent o Ernest Maragall? El periodisme no pot ser un relat fred i desapassionat. Ha de ser objectiu i ha de vigilar tothom. Una bona part de l'opinió pública catalana considera que els mitjans de comunicació catalans no sempre hem fet prou costat als governs catalans. Ara bé, cada mitjà ha de fer examen de consciència i dir quins graus d'activisme no professional ha aplicat.

"El periodisme no pot ser un relat fred i desapassionat Ara bé, cada mitjà ha de fer examen de consciència i dir quins graus d'activisme no professional ha aplicat"

Amb els anys penso que aquesta és una vella i inacabable discussió. Els mitjans de comunicació han de tenir un punt de vista, si no tampoc serveixen a la democràcia, perquè la suma de punts de vista és el que fa que tu puguis dir que vius en una democràcia. Si només tinguéssim un angle, viuríem en una dictadura. El problema és si l'angle està tan distorsionat que no hi veus ni els fets, i preval només la idea. Però, en general, subratllar la línia editorial del mitjà és gairebé obligat. Si la línia editorial esdevé element sagrat, el problema és evident, perquè ens allunya de la pràctica ètica de la professió.

- Explicar les desavinences del món independentista no sempre ha estat un exercici senzill per als mitjans de línia editorial sobiranista.

- Pot haver estat complicat. Però crec que ja fa temps que l'opinió pública catalana té molt clar que el món de Junts per Catalunya i el d'ERC es tiren els plats pel cap a les vuit del matí. I això se sap molt clarament.
 
- Era més difícil explicar-ho la tardor del 2017. Alguns mitjans ho van fer. No tots.

- I les diferències eren visibles. La pròpia conformació de Junts pel Sí va costar Déu i ajuda que es fes. Aquestes diferències ja es veien, però aquell moment érem al mig de la travessa. I, tant per la societat com per als mitjans i els partits, no es podia deixar de pedalar perquè, si no, queies.

- Cita al llibre el paper de TV3. La televisió pública ha estat al centre del debat en aquests anys. Destaco una frase que va escriure: "Hi ha interès a exagerar la influència de TV3".

- Sí. TV3 representa un 20% de l'audiència. Amb aquest percentatge, no pots rentar el cervell de tota una societat. I, quan una sola emissora en català, està rodejada d'una àmplia oferta en castellà que emet des de Madrid és molt difícil pensar que aquella televisió té la mateixa capacitat que la que pugui tenir la de Corea del Nord. A vegades, amb broma, els deia als meus interlocutors als Estats Units si es pensaven que als catalans, quan ens venen els televisors, als comandaments a distància només hi ha el canal 3. Hi ha tots els altres botons i la gent posa el que vol. Crec que s'exagera la influència de TV3 perquè és molt còmode poder dir que hi ha gent a Catalunya que s'ha trastocat perquè hi ha una tele que cada dia els trastoca.

"No atribuïm a TV3 un estat de consciència nacional que és molt anterior a TV3"

Davant de la portada de La Vanguardia del setembre del 1977, em pregunto: qui va adoctrinar tota aquella gent? TV3? Si no existia. L'escola catalana? Si no existia. No atribuïm a TV3 un estat de consciència nacional que és molt anterior a TV3. TV3 no s'inventa Catalunya, és Catalunya que s'inventa TV3. Com a tot arreu del món, primer hi havia una nació i, quan la tecnologia ho va fer possible, vam crear una televisió.

- Es demana una pulcritud informativa a TV3 que no es demana a d'altres. Potser aquest és el problema?

- Tothom admetrà que els programes informatius de TV3 tenen en compte elements de pluralitat bàsics, de deontologia professional, que en molts casos superen de molt el que pots veure a cadenes espanyoles, sobretot privades. En el cas de TVE, depèn bastant del partit que governi, tot i els esforços per desgovernamentalitzar-la. A banda, hi ha una història per escriure i unes quantes tesis doctorals per presentar sobre com el PP va fer servir les televisions autonòmiques en el seu moment. I això va arribar a TVE amb allò d'Urdaci i la majoria absoluta d'Aznar. A TV3 es fa sàtira política, com als països on hi ha qualitat democràtica.

- Destaco una altra frase escrita al llibre sobre la televisió pública catalana: "Hi ha qui li molesta TV3. En realitat, el que li molesta és Catalunya, és a dir, la realitat nacional de Catalunya que TV3 expressa amb naturalitat".

- Em costa molt afegir-hi res més, perquè diria que és molt clar. Davant una televisió que explica el món en català, hi ha gent que es posa en guàrdia i gent que hi reacciona en contra. Ja està. Va ser així des del primer dia. TV3 va néixer alegal, perquè ja es veia la potència que té.

"Davant una televisió que explica el món en català, hi ha gent que es posa en guàrdia i gent que hi reacciona en contra"

- Se sorprèn quan escolta la consellera de Cultura dir que "a vegades veu massa castellà a TV3"?

- Una consellera d'un govern no pot parlar com si fos en una tertúlia. Per què si realment creu que hi ha massa castellà a TV3, i podem entrar a discutir què vol dir massa, no pot deixar-ho dit i anar-se'n a dormir tan tranquil·la. Se suposa que ha de fer alguna cosa. Com a mínim, ha de reunir un grup d'experts que treballin durant uns mesos en una auditoria sobre la qüestió o obrir un debat d'abast cultural al país sobre els usos de la llengua. Reconeixent el perfecte dret de la consellera a expressar les seves opinions, una persona amb un càrrec de tanta responsabilitat no es pot limitar a donar una opinió i passar al tema següent. Si el que està assenyalant és l'existència d'un problema, ha d'entomar el problema.
 
- Té una àmplia trajectòria en els mitjans públics. Com s'imagina la TV3 del futur?

- Em costa molt començar a repartir solucions que estic segur que els responsable de TV3 han pensat mil vegades.

- En un context de diversificació dels mitjans i de l'auge creixent de les xarxes socials i noves plataformes audiovisuals, quin camí és el que permet preservar el llegat de TV3?

- Sí, tornar una mica als orígens en el següent sentit. Hem d'entendre que ara, qualsevol mitjà de comunicació per potent que sigui, i TV3 ho és, ja no viu en la solitud del monopoli de l'emissió que es vivia en el passat. Això s'ha acabat. S'han multiplicat els actors. Ara tothom és emissor, que no vol dir que tothom sigui periodista. Què va fer gran TV3? Ser moderna. Quan TV3 va néixer, sense voler-ho, va posar en evidència TVE. Era moderna en el llenguatge, la factura, els interessos, els formats... I això la feia una televisió atractiva, també per als castellanoparlants que vivien a Catalunya. És això. TV3 ha de ser tan atractiva com sigui possible, a partir de ser útil i de ser moderna, de ser motor i de marcar tendència, com ho va ser els anys 80. Quan canviaves de canal entre l'1 i el 3, no només canviaves de llengua i de país sinó que canviaves d'època mental. Per aquí havia una sortida.

- Potser el problema és que la Generalitat també ha deixat d'innovar. Jordi Muñoz, en un article a NacióDigital, parlava de l'"envelliment, literal i figurat" de tota l'administració.

- Catalunya, en part per la falta de recursos financers i en part perquè no ho hem fet bé, algunes coses expressen excel·lència i d'altres no tanta. Deixa'm que posi un altre símil. Per què quan entres als Ferrocarrils de la Generalitat tens la sensació que clarament no ets a la Renfe? Perquè em diuen que no s'ha parat mai d'invertir-hi, en manteniment, millora i modernització de la xarxa. I tens la sensació de rebre un servei modern, eficaç i ràpid. S'hauria de tendir a assemblar-se a això. Jo, que em sumo als que diuen que Catalunya està mal finançada i no se'ns reconeix la condició de nació, també dic que a base de repetir-nos això no farem res. És veritat que el procés que hem viscut els últims anys és justament per escapar d'això. I, esclar, davant del resultat la temptació és deixar-se gronxar pels narcòtics braços del victimisme.

- Acabem la conversa parlant del Barça. La seva trajectòria també té un vincle professional i sentimental amb el club. Què li transmet ara mateix?

- Transmet mal humor, sospita generalitzada, una paranoia de veure enemics per tot arreu, gestió de la decadència i símptomes de fallida moral.

- Potser el pitjor de l'etapa que viu el Barça és la pèrdua d'identitat, futbolística i institucional.

- La futbolística l'ha anat perdent. Cada any s'ha perdut un llençol en aquesta bugada, és evident. En termes institucionals, el Barça encara té un dispòsit d'identitat pel qual molts clubs del món donarien el que no tenen. Però ara ve el gran debat. Hem de tornar a omplir les paraules de contingut. Quan diem que el soci és el propietari del club, quin paper té el soci? Què vol dir ser més que un club ara? La catalanitat del Barça es dona per descomptada, però això com s'ha d'articular a partir d'ara? Unicef va ser una expressió valenta i moderna de projecció universal del concepte 'Més que un club'. Aquest discurs ha quedat subsumit per la necessitat de quadrar balanços a final de temporada. El club dels 1.000 milions que se'n gasta 1.000.
 
- En el buidatge de contingut de les paraules vinculades al club, la Masia n'ha resultat especialment afectada. I també el model futbolístic associat a la Masia.

- El Barça necessita somriure. Necessita recuperar la pau, deixar de considerar que hi ha enemics a tot arreu, i definir que els adversaris són esportius i s'ubiquen fora del club i no dins. Hem de recuperar el bon gust a l'hora d'actuar. El Barça se'n sortirà a base d'aplicar tres sentits: sentit de club, sentit comú i sentit de l'humor.

- Aquesta feblesa institucional de la qual parlava resulta encara més perillosa si ens fixem en el fet que Messi viu l'etapa final d'esplendor.

- Gaudim-lo mentre el tinguem i procurem rodejar-lo d'un equip. Ja ho va dir Guardiola després de la Copa d'Europa guanyada a Wembley. I recordem que, per més gran que Messi sigui i serà, perquè acabarà tenint una estàtua i tot el que vulgui, el Barça ha de superar els noms propis. Tinguem confiança que sabrem continuar la història.

- El que diria el sentit comú és que, quan falti Messi, es torni als orígens de l'ADN futbolístic del club?

- I en el mentrestant. Entenc que a Madrid estiguin obsessionats per fer que això de Messi s'acabi. Jo no tinc ganes de parlar de final de Messi, tinc ganes de parlar de la presència d'un jugador tan desequilibrant. Messi és un poder en si mateix. Però, amb ingenuïtat, vull interpretar que més que un nou contracte el que vol Messi ara és un projecte.

- Messi és l'única esperança aquest agost a la Champions?

- Quan arriba el partit, penses que ell és capaç de fer coses que altres no saben fer. Però voldria pensar que, al final, sempre apareix el Barça.