El periodista Antonio Baños Boncompain (Barcelona, 1967) radiografia les possibilitats de la societat catalana d'esdevenir una nació independent a 'La rebel·lió catalana' (LaButxaca, 2013), una obra que parteix d'uns primers articles sobre l'independentisme i que acaba configurant tot un recull de raons que per convertir Catalunya en un nou Estat d'Europa.

 

Federalista de tradició pimargalliana fins al canvi de segle, Baños assegura que se li van “treure totes les manies” seguint la campanya electoral que va donar majoria absoluta a Aznar. D'aleshores ençà, està convençut que l'independentisme és la millor sortida, no només pels catalans, sinó també pels espanyols, i carrega amb força i ironia contra els unionistes, als quals acusa d'enredar els seus votants “amb arguments idiotes”, de fer ús d'una 'hispafrènia' que els porta a dedicar tota la seva vida a una problema que, segons ells mateixos, “no interessa ningú” i, finalment, s'endinsa en l'ús del llenguatge de l'unionisme per reflectir el transvasament de discurs que hi ha hagut entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols: “El 10 de juliol del 2010 vam sortir al carrer contra una sentència que passava per sobre de la sobirania popular, l'endemà ells van sortit a dir 'Yo soy español, español, español'”.

 

 

-Sí, però potser s'entén que el canvi l'he fet recentment, i el pas el vaig fer fa una dècada, cap el 2001. Jo era federalista tipus Pi i Margall, a favor d'una autonomia d'estats federals. Potser més aprop del confederalisme.

 

 

-Confederalisme en el sentit que els pobles d'Espanya eren sobirans en si mateixos i que lliurement es podien ajuntar en una república espanyola. Pensava que l'autonomisme era un pas per anar cap a millor. Però quan vaig cobrir la campanya electoral del PP que va donar la segona legislatura d'Aznar, anant per les espanyes amb ell se'm van treure totes les manies. Allò sí que va ser una immersió lingüística i conceptual. Veus que el projecte del PP és recentralitzador i que això és vist amb descans per amplis sectors espanyols i que la possibilitat federal és somiar truites. I la conclusió és que si no hi ha la sortida que un estat sobirà català es federi amb altres estats espanyols perquè no hi ha el més mínim interès, doncs que l'estat sobirà català vagi sol.

 

 

-Sí, sóc optimista i crec que tibar la corda obre possibilitats de negociació. Estic convençut que si proclamem la república catalana el rei espanyol té un problema, o fuig o no se quin regne li queda. Crec que qualsevol espanyol republicà i de bona fe hauria d'estar amb nosaltres, perquè si nosaltres ho aconseguim la possibilitat de proclamar ells una república espanyola és molt àmplia.

 

 

-Fixat en Irlanda, poques independències han estat tant violentes, amb milers de morts i guerres civils i al final els irlandesos van mantenir el rei d'Anglaterra durant uns anys.

 

 

-Sí, però van viure durant uns anys aixi. I hi ha monàrquics confederalistes. Jo hi creia quan tenia 15 anys. Però no vull tenir un estat amb un regne al costat, i per això m'estranya que les esquerres espanyoles no siguin mes proactives per la independència de Catalunya, perquè en el fons estem fent feina per a ells també.

 

 

-Sí, i em va fer il·lusió, però una cosa és signar una declaració i una altra declarar públicament i davant els seus votants que l'autodeterminació és un dret inalienable.

 

 

-Gens, però IU i Cayo Lara venen d'aquell comunisme que no entén la plurinacionalitat d'Espanya.

 

 

-Penso que quan diuen igualtat volen dir uniformitat, i ho valoren molt. Fins i tot Fernando Savater, què és filòsof, considera moralment millor la igualtat que la diferència. Jo no ho se veure que ser diferent sigui pitjor que ser igual. Dret iguals els tenen tot. Un suec i un portuguès tenen els mateixos drets però amb lleis diferents i estats diferents. Un espanyol i un català, amb estats i lleis diferents tindran els mateixos drets, perquè els drets son una quinzena a tot estirar, seguretat, 'habeas corpus', etcètera. Ara, que a Múrcia i Barcelona es tanquin les botigues a la mateixa hora per garantir la igualtat dels espanyols... És absurd forçar una paraula neutre com igualtat per parlar en realitat d'uniformitat, però forma part de l'ADN de la cultura política espanyola. És la filosofia del 'O todos moros o todos cristianos'.

 

 

-Sí, és curiós que sempre utilitzen termes que no existeixen en català, com 'órdago'. Crec que mai ens agrairan com gràcies als catalans han recuperat el llenguatge del segle XVII, 'paniaguado', 'mamandurrias', tot aquest verb florit és gràcies a nosaltres. És com el 'cortijo' de Mas, si aquí no en tenim de 'cortijos', o el 'órdago', si aquí no es juga al mus. Fixat que interpreten la realitat catalana amb categories que no son catalanes. Es una retòrica que em decep per la falta de nivell. Ells estan esgotats, ja no saben que fer, ara fins i tot estant ressuscitant el concepte 'xarnego', que és una figura com el 'quinqui' dels setanta i amb pantalons de campana. Ja no troben arguments i van rescatant aquestes figures.

 

 

-Sí, però i la Nova York dels setanta: Warhol, Velvet Underground, Ramones... I la d'ara, Lady Gaga. O el París dels setanta i el París d'ara, que nomes hi ha Disneywiolrd. Tot comparat amb els setanta queda molt mediocre. I fan trucs de màgia sobre que maco era allò.

 

 

-Crec que els unionistes insulten a la seva gent, perquè crec que tots aquests arguments nomes es poden sostenir si creus que el teu electorat es idiota. I ells creuen que tots els 'xarnegos' se'ls ha de tractar com a idiotes. Clar, com ells no han baixat mai de la Diagonal. En Rivera és Esade, La Caixa, Parlament, no ha vist gaire món. I com pensen que el seu votant és idiota fan arguments idiotes: “Ens trauran de l'euro, faran una frontera de ciment”. Si la idea és que algú per ser de Cornellà és idiota, doncs mira... els Estopa ja ho van dir que ells votarien no, però que volien votar, i si surt el sí es quedaran igual, ni exili ni ósties.

 

 

-Crec que hem guanyat molts metres i cap de nosaltres tornarà a l'autonomisme.

 

 

-Per començar hem trencat Convergència, que ja mai podrà tornar a fer aquell discurs paternalista d'abans. Estem trencant tantes coses internament a Catalunya, que parem on parem, o ens parin on ens parin, tot això que haurem guanyat. Sinó assolim la independència aquest cop, estarem mes aprop de fer l'assaig, com al rugbi. Però no patiria per això si hi ha un 70 per cent que vol la consulta.

 

 

-Sí, segueixen la línia aznarista, 'antes de romper España se romperá Cataluña'.

 

 

-Ho és si tenen massa crítica. El discurs de Ciutadans, dels lerrouxistes, és que masses de xarnegos s'aixecaran contra la burgesia catalana. És el que al llibre en dic la IMC, la 'Inmensa Mayoría de Catalanes', aquesta figura mítica, com la de la 'Cataluña real', que acaben creient que existeix.

 

 

-Clar. Creuen que existeix la IMC i vindrà a rescatar-los, però com el referèndum tingui un 60% de participació, tururut violes.

 

 

-Sí, no entenen què passa, i de fet hi ha un transvasament sentimental en el sentit que coses que fèiem els catalans, ara les fan ells, com refugiar-se en l'esport com a única identitat positiva. Abans parlaven de coses tangibles, i ara només parlen de Nadal, de la Marca España i els 3000 anys d'història. I ja parlen de venir a fer pedagogia, que és exactament aquell mite que nosaltres havíem d'anar a Madrid a fer-ne fins que hem dit que els bombin.

 

 

-Sí, i que TV3 manipula, com si no tinguessin comandament a distància o com si no sabessin que els seus votants miren Tele 5, o com si Rivera no anés a Intereconomía perquè sap que l'accés natural al seu votant es aquest. No, la gent veu TV3 perquè vol.

 

 

-Sí, aquella noia dels lerrouxistes, Inés Arrimadas, va sortir en un programa dient que el debat sobiranista no interessa ningú. Doncs ella s'hi dedica en cos i ànima. Això és l'hispafrènia, que dediquen tota la seva vida a una cosa que diuen que no interessa ningú. I l'alcaldessa de l'Hospitalet igual, com això no interessa ningú, prohibiré als meus conciutadans que votin perquè és una cosa irrellevant. Clar, si fos irrellevant podrien votar. Hi ha més absurds, com això que a la independència no s'hi pot dedicar temps perquè hi ha altres coses, com si nomes hi hagués una persona que només pogués fer una cosa. 

 

 

Sí. I insisteixo en el transvasament de discurs. Això es va veure els dies 10 i 11 de juliol del 2010. Nosaltres vam sortir al carrer contra una sentència que passava per sobre de la sobirania popular, l'endemà ells van sortit a dir 'Yo soy español, español, español'”. Ells s'han quedat amb la part inconsistent, la nostàlgia, a donar solucions biogràfiques a problemes sistèmics, a dir “Jo no voto independència perquè el meu avi és de Zamora, o perquè m'agrada el pernil de Huelva, o perquè tinc amics a Madrid”.

 

 

-I després hi ha el tema de l'expulsió automàtica dels catalans, automàtica, com si fos un concurs de la tele. De cop, els més de 100.000 catalans que hi ha pel món seran deportats. Vindran uns senyors amb gavardina i els deportaran, i el ministre de l'Interior espanyol també, perquè és català. I la idea del boicot, perquè no hem de vendre productes a Espanya si som independents, perquè vinculen la independència a un concepte nacionalista del segle XIX, quan els estats eren blocs estancs, però això ja no existeix.

 

 

-Sí, molt nacionalista, nacionalista del nonacionalisme. Fixa't en Muñoz Molina, que ha viscut de l'Instituto Cervantes i diu que sentir-se orgullós del país és com sentir-se orgullós de tenir orelles. Estic segur que quan inaugurava exposicions de Zurbarán a Nova York deuria dir: “Sí, Zurbarán és espanyol però com si fos congoleny, perquè em sua la cultura espanyola, estic a l'Instituto Cervantes, però com si estigués a l'Institut Max Planck”. És aquesta cosa dels ciutadans del món.

 

 

-N'havia fet quatre o cinc per a la versió catalana de eldiario.es i Edicions 62 em va oferir fer aquest 'instant book'. Com a periodista no pots dir que no tinguis cap opinió i tenia ganes d'escriure el que penso. Però no volia fer un argumentari més, perquè n'hi ha molts, per això hi ha temes que tracto poc, com l'espoli o la immersió, la idea és parlar del que no parlen altres llibres, tapar forats.

 

 

-Potser que ho diguin, però no sóc un 'paniaguado' ni vinc d'un ambient familiar ni d'amistats independentistes ni treballo en cap mitja independentista, però porto vint anys de periodista i és el primer cop que escric sobre el tema. I és cert que hi ha professionals de la independència i no em sembla malament, però no crec que tinguem el nivell intel·lectual de la tertúlia de l'Ateneu Barcelonès: Xammar, Gaziel, Pla, Ors. Tenim el nivell que tenim, però almenys hem guanyat Dyango.

 

 

-Ha esta una mica com sortir de l'armari, i la reacció ha estat, 'ai, pobre, saps que el Baños és independentista, no ho sembla'. Però ja jo era independentista, una altra cosa és que potser no exercia. Però l'Onze de Setembre, gairebé com tothom, vaig veure que allò era molt possible.

 

 

 

-Això és totalment absurd. Les monedes estan al mercat i es compren. Hi ha molts països que no tenen moneda pròpia. L'Equador té el dòlar, Panamà també, i no són nord-americans. Les monedes existeixen quan es compleixen dues condicions, quan les persones les accepten per deutes i l'Estat les accepta per pagar impostos. Si l'Estat català accepta l'euro, com si acceptés el dòlar, per pagar impostos, llavors és absurd, ridícul, antieconòmic, anticapitalista i sobretot antiliberal considerar que no el tindrem.