Les primàries del PSC de Barcelona estaven pensades no tant per decidir un candidat a l'alcaldia, sinó per trobar la manera de reconnectar el partit amb la societat i, sobretot, per oferir un mecanisme de participació a la ciutadania que tornés a dotar d'alguna dimensió popular un partit esclerotitzat i orientat, des de fa dècades, a la simple captura i gestió del diner públic.

El fet és que, des d'aquest punt de vista, el resultat ha estat un fracàs rotund i incontestable. Aquestes primàries es van plantejar a imatge i semblança de les del Partit Socialista francès, obertes a tothom i amb el petit peatge d'un euro. Allà hi va participar, aproximadament, un 7 per cent del cens electoral, xifra que contrasta amb el 0,6 per cent que s'ha interessat pels candidats del PSC. A més, la segona volta la disputaran el candidat de l'aparell de Nicaragua contra la candidata del microaparell de Nou Barris, en una cursa que, en fi, no rememorarà els debats entre François Hollande i Martine Aubry.

Per si fos poc, a algun cervell privilegiat se li va acudir la brillant imatge d'enviar immigrants, armats amb un euro i sense ni idea de què votaven, a donar suport a Collboni. Unes dotzenes de vots que no deuen arribar a tupinada però que demostren molt clarament quina concepció de l'esquerra tenen alguns dels col·laboradors del guanyador. Ideològicament, al PSC el van enterrar ahir. El que queda són supervivències laborals.