No crec en els beuratges ni tampoc en els altres possibles consols, escrivia Joan Vinyoli en la seva obra Les hores retrobades de 1951. Tot i això m’he acostat al calaix de la cuina on guardo la xocolata per mirar si trobo la manera d’assimilar tot el que ha estat aquesta campanya electoral tan lesiva i els resultats de l’extrema dreta encara que s’haguessin anunciat una i altra vegada.
 
No puc ni vull oblidar les darreres setmanes, des que el dia 14 d’octubre es va conèixer una polèmica sentencia del Tribunal Suprem amb unes condemnes per sedició, un delicte que costa de definir fins i tot al tribunal sentenciador. Des d’aleshores hem vist com les institucions catalanes no intentaven un posicionament rigorós i solemne.
 
La resposta doncs, es fiava al carrer i el carrer s’encenia per goig dels partits que persegueixen des de fa temps l’eliminació de les autonomies, començant, evidentment per Catalunya. Si Aznar havia realitzat amb èxit la descentralització administrativa alhora que la centralització política, en aquest període electoral hem escoltat com PP, Cs i sobretot Vox afirmaven descomplexadament que suspendrien la nostra capacitat d’autogovernar-nos.
 
La bescantada Constitució de 1978 esdevindria, aleshores, un dic de contenció per aquests intents d’atemptar contra les nostres institucions ancestrals. Aznar no ho hauria fet millor.
 
Sempre s’ha reconegut al PP la capacitat d’incorporar a l’extrema dreta en el marc constitucionals i per tant, l’acceptació de la descentralització d’un estat monolític. Ja llavors, alguns consideràvem que l’extrema dreta s’havia instal·lat en La Moncloa.
 
Des de les eleccions del mes d’abril, tot i la deriva cap a la dreta més dreta del PP i sobretot de Cs, l’aparició de Vox retorna els posicionaments i sobretot al llenguatge del franquisme del segle XX amb les incorporacions anti-immigració i anti-feministes del segle XXI. Han arribat per destruir els avenços socials conquerits i hauríem d’insistir que el neofeixisme no pot formar part de la normalitat institucional tot i que la mala política dels darrers anys li hagi donat ales i suport popular.
 
Podríem alegrar-nos de la baixada de Cs, si no fos que els electors han preferit l’extrema dreta genuïna. Si Vox té un grup parlamentari de més de cinquanta diputats, utilitzarà el mecanisme de bloqueig que li ofereix el recurs d’inconstitucional, d’una constitució que no obeeix. Si la distància de Vox i PP és inferior a cincuanta diputats, no cal esperar cap gest de responsabilitat a aquests darrer partit, seguirà la competició folla en l’extrema dreta.
 
Tot i que el bloc d’esquerres és lleugerament superior al de la dreta, l’empat torna a fer necessari una cintura i una mirada generosa del PSOE per a fer frot a aquest proper periode. La situació de Catalunya i d’Espanya és molt complicada i aquesta complexitat s’ha tornat a traslladar a les urnes. A Pedro Sanchez les eleccions no li han resolt res, els electors li han repetit que els temps són difícils i no poden resoldre’s amb quatre frases fetes.
 
Els vint-i-tres diputats del independentisme català tindrien molta capacitat d’influir, però després del judici, la sentència i la lesiva campanya; després del biaix del PSOE per intentar esgarrapar vots del “centre descentrat”, no cal ni plantejar-s’ho. Encara que no hi haurà altre camí que la conversa serena amb la força més votada, ERC,  la que més entén que, sovint, la política és més el que podem fer que el que voldríem fer.
 
Aznar no sent aquest pes de tristesa i preocupació que jo sento a l’estomac des de fa mesos. Aznar a triomfat. Una Catalunya dividida, un catalanisme esmicolat, un independentisme que ha renunciat a influir. Una esquerra espanyola dividida, una dreta que renega del camí de la Constitució i un neofeixisme convertit en tercera força. Aznar campeador.