Europa hi pot guanyar, integrant-hi un estat català. No només pel que significa d'extensió dels principis democràtics, que també, sinó perquè té l'oportunitat de segregar una estructura amb problemes, però viable -Catalunya- d'un estat dolent, Espanya. La teràpia dels bancs és perfectament aplicable als estats perquè ambdues tenen com a objectiu essencial retornar l'activitat a l'economia i, sobretot, limitar al màxim els danys que haurà de pagar el contribuent.

L'Espanya espanyola és una entitat econòmica històricament irreformable. Tal i com recordava fa uns dies el Süddeutsche Zeitung, "Quan va acabar la Inquisició, l'oposició al progrés va sobreviure en el nacionalcatolicisme" i, quan Franco va morir, "Si bé Espanya va afrontar amb valentia el canvi polític després del final de la dictadura, el 1975, i va crear una societat tolerant, en l'aspecte econòmic va continuar ancorada en l'Edat Mitjana". L'ample de via espanyol del segle XIX lliga amb la xarxa de gran velocitat del XXI. Un desastre.

Catalunya va fer la seva revolució industrial i no és discutible que la societat catalana està orientada al progrés econòmic, lliure dels dogmes que paralitzen Castella des de fa cinc segles. A Catalunya hi ha hagut bombolla immobiliària, s'ha especulat i s'ha llençat i robat diner públic, d'acord, però també ha estat l'únic lloc de l'estat que ha fet visible algun propòsit d'esmena, i això és mèrit de l'actual Govern. L'estat català seria viable i afrontaria amb èxit els seus deutes. 

El contribuent del nord d'Europa veuria limitat el risc de perdre-hi, amb una Espanya acotada al territori on cal, efectivament, canviar les mentalitats de forma profunda. Dit d'una altra manera, una Espanya petita empetitiria el problema.