Quan La Familia de la Tele va estrenar-se a RTVE, el 5 de maig passat, va muntar una rua estranyíssima a tocar dels estudis de la televisió pública. Enfilats en diverses carrosses i sota la temàtica d'El Màgic d'Oz, les estrelles de l'univers Sálvame anaven arribant a les portes del plató envoltats d'un públic ni especialment nombrós ni radicalment eufòric. Aquell dia l'ambient ja era peculiar, no feia presagiar una època espectacular. L'endemà, amb la maquinària ja funcionant de manera convencional, les sensacions van anar confirmant-se. Ni durant aquell programa ni durant les setmanes següents res acabava d'encaixar del tot. Res fluïa com tocava. Potser no era el lloc, potser no era el moment.
Set setmanes després, RTVE els ha tancat la paradeta. El mateix dia que Pedro Sánchez era atropellat per l'oposició al Congrés, La Familia de la Tele s'acomiadava davant la seva audiència. Un comiat que començava a la plataforma RTVE Play una estona abans de l'emissió oficial de l'últim programa. Allà la tropa va encetar una festa desmarxada en la qual els protagonistes, l'equip tècnic i el públic es confonien al plató ballant hits com Si antes te hubiera conocido, Paquito el Chocolatero, La Bomba o el clàssic de María Jiménez Se acabó. Un ritual absolutament decadent, amb una alegria impostada i uns somriures d'orella a orella que volien transmetre orgull però que inevitablement, i com és lògic, eren prou transparents per deixar veure la pena que volien tapar.
"A ver, ¿quiénes se van al paro directos?", preguntava després Inés Hernand als seus companys de sofà. Era una última dosi d'aquell excel·lent surrealisme salvamià, que la reportera Marta Riesco (una de les afectades) va entomar de bon grat, mirant a càmera i començant a relatar el seu currículum enmig de la burla simpàtica dels que l'envoltaven. Van anar passant un per un, explicant les seves batalletes i els seus plans de cara a l'estiu, fins que, finalment, a les 19:30 hores en punt, va començar l'emissió oficial de l'espectacle a RTVE i l'engranatge de La Osa Producciones va funcionar per darrera vegada com un rellotge.
Amb un sarcasme molt més controlat i sa, el programa va basar el seu fil conductor en la famosa maledicció d'El Màgic d'Oz, i va farcir l'hora d'emissió d'humor negre i autocrítica àcida en uns vídeos francament genials que resumien els paupèrrims 34 programes mentre se'n fotien del mort (Sálvame) i de qui el vetlla (un 6% de share de mitjana). Després, connexions emotives amb patums emblemàtiques i una mica de llàgrima marca de la casa per reblar un autohomenatge que van cloure a l'egípcia: tancant María Patiño i Víctor Sandoval en uns sarcòfags per emprendre un "viatge etern" cap al més enllà.
Bé, el que va passar ahir pot ser el signe dels temps o res més que una casualitat. Però semblava que els astres s'havien alineat per comunicar-nos alguna cosa transcendent: mentre el sanchisme polític s'ensorrava al Congrés, la branca televisiva i mediàtica d'aquest progressisme agafava els instruments per tocar una última peça a la proa d'un vaixell tocat i enfonsat. Veure Víctor Sandoval estirat en un sarcòfag amb els braços en creu i la bandera gai al canell era tota una metàfora de l'Espanya que quedarà enterrada aviat. Una avantsala del que sembla que està a punt de caure, un primer final televisat d'aquesta era socialista que més d'hora que tard viurà un final també televisat.
El cicle de Pedro Sánchez al capdavant del govern espanyol no haurà estat de 34 programes. De fet, si haguéssim de fer la comparativa, l'hauríem de comparar amb l'exitós i longeu Sálvame original. Però la trista rua dels ministres entrant a l'hemicicle dimecres s'assemblava massa a aquella altra rua basada en El Màgic d'Oz. En tots dos casos, rues de clausura. Potser m'estic precipitant i Sánchez no viurà el mateix final brusc que ha viscut Belén Esteban, però el cert és que en aquesta vida hi ha poques coses meridianament clares, i una d'elles és que la dreta espanyola, pel poder, ma-ta.
