Cal reconèixer que l'Església catòlica no ha perdut el temps en els últims vint segles. Ho va demostrar ahir, en la missa que va consagrar la Sagrada Família, amb una posada en escena extraordinària, en la qual va aportar el millor del seu patrimoni litúrgic, però també artístic, històric i espiritual. Davant d'això, no queda més que reconèixer que en aquest país som el que som en bona part com a resultat cultural -gairebé antropològic- d'una institució que encara impressiona.

En aquests dos mil anys han caigut uns quants imperis, però no pas el de Pere. Els seus successors s'han anat rellevant, amb més o menys ordre, durant tot aquest temps i han aportat al món una forma de veure la vida i la mort, la societat terrenal i allò immaterial, l'art i la ciència, la moral i el pecat.

I tot això es va condensar ahir en un gran espectacle, però... La societat catalana va mantenir-s'hi majoritàriament indiferent. El papamòbil va passar, a gran velocitat, per uns carrers amb poca gent. La missa es va fer amb algunes cadires buides i bona part del públic present havia vingut d'altres llocs o eren persones amb origen en zones del món molt menys secularitzades.

La jornada d'ahir és el màxim que pot mobilitzar l'Església catòlica a Catalunya. I no és poc, però va quedar clar que es tracta d'una adscripció minoritària. La millor prova és que les manifestacions d'oposició encara van ser més limitades i folclòriques.