Salvador Cardús, en un moment de l'entrevista. Foto: Jordi Play/El Temps

El sociòleg Salvador Cardús (Terrassa, 1954) analitza els resultats electorals. No dóna gaires esperances al pacte fiscal; diu que el grup propi és el menor dels problemes del PSC i afirma que, de la nova ERC, “n’agrada la música però no en sabem la lletra”


—Els resultats electorals dibuixen una Catalunya decantada cap a partits d’obediència catalana?

—Cal fer la suma dels diputats dels partits d’obediència catalana i comparar-los amb la suma dels diputats de partits unionistes. En unes eleccions espanyoles, els partits unionistes sempre treien més bon resultat. Et pregunten qui vols de president a Espanya i és lògic que els partidaris de les opcions unionistes hi vagin tots i els que pensen que allò no és casa seva, no hi vagin tant. Partíem d’una situació que hi havia 33 diputats de partits unionistes –ja no dic si cadascun ho és o no– i 14 de partits d’obediència catalana. Ara hem passat de 14 a 22 i els unionistes han baixat de 33 a 25. Continua havent-hi més pes dels unionistes, però la diferència és significativa, sobretot tenint en compte que tots els pronòstics indicaven el contrari. Catalunya ha mostrat una gran capacitat de resistència a l’hora de definir el seu propi estil polític.

—La victòria de CiU és un aprovat a les retallades del govern o una acceptació de l’aposta de CiU pel pacte fiscal?

—Estrictament, ni l’una cosa ni l’altra. Convergència la premien perquè governa, fins i tot quan allò que decideix no ens acaba d’agradar. Estem resignats que les mesures que es prenen no ens agradin. És perquè la gent pensa que, si més no, es fa alguna cosa. “Que manin! Sigui què sigui, però que decideixin”, pensa la gent.  Al pacte fiscal, no hi veig el ganxo, entre més coses perquè els qui entenen què és això del pacte fiscal, aquells que podrien estar motivats, també saben que no és possible. És a dir, que si jo hagués hagut de votar CiU pel pacte fiscal, m’hauria hagut de fer trampes al solitari, perquè no se’n sortiran. El pacte fiscal és un argument de consens –el pacte fiscal de veritat, que és el concert econòmic–, però els que saben de política descarten que es pugui aprovar. La meva sensació és que allò que pesa és aquesta sensació de govern fort, que sí que ha tingut un efecte positiu sobre una part de l’electorat.

—Ha pesat més això que no les propostes del candidat Duran i Lleida?

—Convergència ha pujat malgrat el candidat. Amb un altre perfil de candidat, potser hauria pogut aspirar a uns resultats encara més bons. També s’ha de dir que Duran i Lleida cobreix uns sectors que també formen part de CiU. Però no ha estat el candidat, que ha donat més força a CiU. Fins i tot la campanya electoral posava al cartell Duran Lleida i el president Artur Mas, que és qui té ara mateix una forta credibilitat.

—Però la campanya també proposava “escoltar la cartera” i no consignes sobiranistes, que no agraden tant en Duran i Lleida.

—Duran i Lleida ha hagut de fer equilibris, ha hagut de desdibuixar una mica el seu perfil per tal de poder acontentar els sectors més sobiranistes i també jugar la carta de l’espoliació fiscal, que no és pas una carta que hagi jugat, històricament. Sigui com sigui, ara la juga perquè la juga el partit, però no li hem sentit encapçalar aquesta qüestió. Crec que Duran i Lleida ha acabat fent una bona campanya, però insisteixo que no crec que el ganxo electoral fos ell mateix.

—No hi ha esperances, doncs, en les possibilitats d’un pacte fiscal que posi fi a l’espoliació actual?

—No: ni per oportunitat econòmica –perquè, per als espanyols, és el pitjor moment per a plantejar-ho– ni per raons polítiques –el PP tindrà una gran pressió dels sectors més dretans i homogeneïtzadors. Tindrà poc marge de maniobra per a fer contents els catalans.

—Mariano Rajoy ja ha anunciat una trobada amb les autonomies per a demanar la seva solidaritat en la sortida de la crisi.

—Quan diuen “solidaritat”, jo em poso la mà a la cartera, ja.

—Mariano Rajoy és l’home que anava recollint signatures contra l’Estatut fa quatre anys o el que no diu una paraula més alta que una altra sobre Catalunya?

—Crec que és més aviat el segon. Tota la campanya anticatalana no és estil Rajoy. Probablement, va ser molt forçada per alguns altres sectors que hi havia dins el partit i molt forçada per l’entorn mediàtic espanyol i anticatalà. Però Rajoy és un home molt moderat en les formes, no vol confrontacions ni amb els propis adversaris: ha acabat tenint lideratge dins del partit sense que hi hagi hagut sang. No ha hagut de fer fora ningú; tothom s’ha anat cansant.

—Els enemics continuen dins.

—És allò d’esperar que el cadàver de l’enemic passi per davant de la teva porta. El seu mèrit és que no es precipita, cosa que ara pot anar contra seu, perquè necessitem decisions urgents.

Llegiu l'entrevista complerta a El Temps