D'una manera intuïtiva, tots els agents implicats en el conflicte Catalunya-Espanya són conscients que s'acosta una fase de confrontació oberta que modificarà en algun sentit l'equilibri inestable que es viu des de la transició espanyola de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Hi ha forces que empenyen cap a una residualització política i econòmica d'aquesta societat i, en sentit contrari, n'hi ha d'altres que tiben el país cap a la sobirania. No hi ha camí del mig perquè, en realitat, la situació actual ja no convenç ningú.

I entrarem plenament en aquesta nova fase quan les institucions catalanes ignorin en algun aspecte concret la legalitat espanyola. L'angle de la col·lisió pot venir de diversos àmbits -un atac frontal a l'ensenyament en català, la reposició per la força de les banderes espanyoles als ajuntaments, alguna inhabilitació...- però, molt probablement, l'origen serà de tipus jurídic/administratiu.

D'aquí l'agressivitat de la delegada del govern espanyol a Catalunya contra els ajuntaments que han despenjat la bandera rojigualda i fins i tot contra els que s'han manifestat moralment exclosos de la Constitució. En definitiva, com en d'altres circumstàncies històriques l'avançada del conflicte l'assumeixen els ajuntaments.