Lleó XIV ha rebut aquest dimecres el president de la Generalitat, Salvador Illa, sens dubte el plat fort del viatge presidencial a Roma. Un gest de proximitat en què tots dos han mostrat complicitat -i preocupació- per la situació global i en què Illa ha aprofitat per convidar el Papa a Barcelona l’any vinent, centenari de la mort de Gaudí. Un encontre en què, segons fonts coneixedores, el paper del cardenal Juan José Omella ha estat fonamental i que el catolicisme explícit del president català deu haver facilitat. Fa només onze dies que el Papa va rebre en audiència Omella. Les agendes del cardenal i d’Illa estan ben sincronitzades.
Les relacions entre Catalunya i el Vaticà sempre han estat un tema delicat. Vicens Vives, a Notícia de Catalunya, explicava com ja al segle XI, quan el comte de Barcelona es va separar del rei franc, Roma va reconèixer la independència de facto de l’Església catalana. Albert Manent havia recordat la “romanitat” del catolicisme català en temps recents. Les tensions entre Toledo i Tarragona (amb pugna històrica sobre la seu primada) van reforçar els lligams amb Roma, vista com a més propera que l’episcopat espanyol. Una realitat que es percebia en aspectes com que a Catalunya es pronunciés el llatí a la manera romana, a diferència del que passava a les diòcesis castellanes.
De Vidal i Barraquer al “Volem bisbes catalans”
Des de finals del segle XIX, el catolicisme més catalanista va conrear els ponts amb Roma. El bisbe Torras i Bages va deixar tots els seus béns a la Santa Seu. Això no vol dir que els catòlics catalans sempre fossin escoltats a la Santa Seu, que va romandre indiferent quan la dictadura de Primo de Rivera va voler forçar una castellanització agressiva en tots els àmbits socials, els anys 20. Però després, l’actitud del cardenal Vidal i Barraquer de mantenir una actitud de diàleg amb la Segona República -enfront dels sectors més ultradretans dels bisbes espanyols- va trobar comprensió a Roma, que va veure amb recança la declaració de l’episcopat espanyol qualificant la Guerra Civil com a Croada.
Vidal i Barraquer s’entenia amb Pius XII. Per això, acabada la guerra, Franco va exigir al Papa que apartés el prelat català de l’arquebisbat de Tarragona. Pius XII va dir que no i Vidal i Barraquer morí a l’exili. Amb els anys, quan a Roma penetraren amb força els corrents renovadors que durien al Concili Vaticà II, va ser entre sectors de l’Església catalana on van trobar més acollida. Joan XXIII va fer cardenal un monjo de Montserrat, Anselm Albareda, i figures com Bonet i Baltà o Miquel Batllori es feien escoltar dins mateix del Vaticà.
Aquests fets convivien amb incomprensions. El nomenament de Marcelo González, molt conservador i espanyolista, com a bisbe de Barcelona, el 1967, desembocaria en la campanya de Volem bisbes catalans. Hilari Raguer va explicar una conversa de Pau VI amb l’abat de Montserrat, Gabriel Brasó. Eren amics i el Papa li va preguntar què passava a Barcelona. L’abat, recordant que Pau VI havia estat arquebisbe de Milà, li va dir: “Imagini’s que designen a Milà un bisbe sicilià que no entén milanès, i que això es faci de manera permanent”. El Papa es va posar les mans al cap. Temps després, vindrien bisbes catalans: Narcís Jubany, Pont i Gol.
Jordi Pujol i Joan Pau II
El llarg pontificat de Joan Pau II va empitjorar les coses. El gir conservador i la influència de prelats espanyols a prop del Papa, com el poderós cardenal Eduardo Martínez Somalo, es van notar. En el viatge papal del 1982, Joan Pau II va arribar a dir “estimats barcelonins, espanyols tots” en una de les seves intervencions, i gairebé bandejant la llengua catalana. El pontificat va coincidir en bona part amb la presidència de Jordi Pujol, molt interessat en unes bones relacions amb la Santa Seu, que va intentar enfortir a través de la Comunitat de Sant Egidi.
Però el clima a Roma no ajudava, malgrat els bons oficis de qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, i a projectes ambiciosos, com l’exposició Germinabit. L’expressió religiosa en llengua catalana al segle XX, que es va fer a Roma el 2001 amb l’impuls de la Generalitat i que va fer possible en bona part l’imprescindible Albert Manent. O el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, també de la mà de Manent i d’historiadors com Ramon Corts, el màxim especialista de les relacions entre Catalunya i el Vaticà.
Joan Pau II no tenia simpatia pels bisbes catalans que es va trobar. De fet, en el seu pontificat es produeix l’arribada de Ricard Maria Carles a l’arquebisbat de Barcelona, en una operació de “valencianització” de l’episcopat català. Potser va ser aquest ambient el que va fer dir en una ocasió al president Pujol: “Pertanyo a l’exèrcit derrotat de Pau VI”.
Benet XVI a la Sagrada Família
La Sagrada Família sempre ha estat una bona carta a jugar a Roma. Després de Joan Pau II, amb Benet XVI va semblar que tornava la distensió. El papa alemany va visitar Barcelona per consagrar el temple el 2010 amb una homilia quasi tota en català. Eren els anys del govern tripartit, amb José Montilla a la presidència. Hi va haver cordialitat institucional, malgrat l’anècdota a l’aeroport del Prat, quan l’avió es va aturar uns metres més enllà de la catifa vermella i va obligar les autoritats a desplaçar-se per rebre el pontífex.
Anys d’ambivalències
Els anys del procés no van reforçar els vincles amb Roma. Les prioritats dels governs sobiranistes eren unes altres. Això malgrat que la figura del papa Francesc era vista amb simpatia per una majoria social. Francesc, tan sovint molt explícit, va ser ambigu en el cas de Catalunya. En una entrevista a La Vanguardia, va distingir entre “independències per emancipació”, com les dels pobles americans, i les de “secessió”, que segons ell “s’havien d’agafar amb pinces”. Va ser ell qui va enviar Omella -prelat aliè al catalanisme- a Barcelona. El 2023, però, va rebre amb molta cordialitat el president Pere Aragonès i tots dos van coincidir en el valor del “diàleg”.
El Govern Illa està molt interessat a reforçar la petjada catalana al Vaticà. En aquests moments, no hi ha un cardenal Albareda ni un Bonet i Baltà. Però hi ha un grup de catalans al cor del catolicisme: Lluc Torcal és procurador de l’Orde del Cister; Ignasi Fossas dirigeix la Congregació de Subiaco (a la qual pertany Montserrat); Armand Puig presideix l'Agència que avalua les universitats pontifícies; Agustí Borrell és vicari general dels Carmelites; Joaquim Erra, conseller de l’Orde de Sant Joan de Déu; Marc Carroggio ha estat durant anys l’home fort de la comunicació de l’Opus Dei; Valentí Miserachs va ser degà del Pontifici Institut de Música Sacra.
A tots ells els va reunir recentment el conseller de Justícia, Ramon Espadaler, en una visita a Roma. Espadaler ha acompanyat Illa aquest dimecres a la trobada amb el Papa. Al seu costat, l’ambaixadora espanyola davant la Santa Seu, Isabel Celáa. Els moviments d’Illa van compassats amb els del govern espanyol. I ben aplanats per un Omella que als seus 79 anys manté el bàcul a Barcelona a l’espera de si Lleó XIV dona el sí a la visita de l’any vinent.
