El periodista d'El País Javier Casqueiro explicava diumenge passat que dirigents del PP ja fan travesses sobre qui ocuparà els ministeris del nou executiu d’Alberto Núñez Feijóo després del 29-N. Bona part dels populars -no la cúpula, que ja sap el pa que s'hi dona- donen per feta la victòria i reparteixen cadires, igual que ho feien fa tres anys just abans de rebre la galleda d’aigua freda i de veure Pedro Sánchez de nou a la Moncloa.
Aleshores Génova i les enquestes privades no van saber llegir què estava passant a Catalunya, territori clau en la revàlida del govern de coalició. A set setmanes de la cita amb les urnes, Catalunya apareix, de nou, al radar dels grans partits espanyols i tots analitzen el trencaclosques dels 48 diputats que elegeixen les quatre circumscripcions catalanes. Els partits que acabarien fent president Sánchez van aconseguir el 2023 quaranta escons a les quatre demarcacions catalanes contra els vuit seients al Congrés que va aconseguir-hi la dreta espanyolista. Els números parlen sols.
Només un 6% d'opcions
El director general de Metroscopia, Ignacio Urquizu, apuntava que, de les 10.000 simulacions que ha fet la seva empresa, Sánchez només obtindria la revàlida en el 6% dels casos. La carambola, segons Urquizu, passa per tres condicions: que la dreta segueixi sota mínims a Catalunya, que PP i Vox no superin el 45% dels vots a l'Estat, i que l’esquerra del PSOE revifi. “Si el PP no aconsegueix resistir a Catalunya, les seves possibilitats de govern es veuen reduïdes”, va advertir a TVE.
Un missatge conegut a Génova: “Al 2023 no vam poder governar per quatre diputats, i dos estaven a Lleida i Girona”, recorden fonts de l’entorn de Feijóo. Els van faltar 285 vots per l’escó de Girona i 3.509 per al de Lleida. Feijóo necessita lliurar la batalla a Catalunya.
I això implica mantenir el pols davant el PSC per frenar l’avantatge socialista, però també contenir la fuga de vots a Vox que, a més, es poden malbaratar a les demarcacions petites. El 2023, el PP es va imposar als d'Abascal per sis escons a dos. Però la truita ha girat, i ara la mitjana dels sondejos situa Vox per davant per sis a cinc.
Si vol encarar el 29-N en condicions, Feijóo haurà de trepitjar el territori i fer ús de les seves millors cartes, com Xavier Garcia Albiol. Perfecte per competir en el flanc de la seguretat i la immigració. Tot per evitar que Abascal prengui força a la futura taula de negociació.
Aliança ho altera tot
Tot i la seva batalla interna, les enquestes diuen que PP i Vox passaran de sumar vuit escons a 11 a Catalunya. En part, pel paper d’Aliança Catalana. El partit de Sílvia Orriols no es presenta a les generals, però genera debats i mobilitza a l’entorn de la immigració, un dels eixos que beneficia la campanya de la dreta i la ultradreta espanyola. “Aliança Catalana és un perill per a Espanya quan defensa la independència de Catalunya, però no ho és quan lluita contra la immigració descontrolada”, va dir Santiago Abascal a Nació ara fa un any, al setembre del 2025. És una nova modalitat del vot dual. Per primera vegada, una força independentista fa de pont cap a l’extrema dreta unionista en unes generals.
Junts trenca les opcions de Sánchez
El fet que Aliança no es presenti també beneficia Junts. Un de cada tres votants del partit de Puigdemont aniria a Aliança en unes catalanes, segons el CEO, i sense el partit d’Orriols poden fer el camí a la inversa. De fet, alguns analistes creuen que la formació de l’expresident volia eleccions generals abans de les municipals del maig del 2027 precisament perquè sense Aliança podrà superar l’escull en millors condicions.
Les enquestes varien sobre les expectatives de Junts, però hi ha un factor clar que dinamita les opcions de Sánchez. Siguin onze o quatre diputats, el secretari general de Junts, Jordi Turull, va advertir que els vots de Nogueras no serviran per investir Sánchez ni per facilitar un govern de PP i Vox. Un cop mortal per al president espanyol, que ja ho tenia difícil si pogués comptar amb tots els antics socis. Sense Junts només queda apel·lar al miracle.
Rufián i les transferències al PSC
La resistència de Sánchez també depèn de la seva capacitat de seduir votants d’ERC. A les últimes generals, els republicans van perdre sis diputats en favor del PSC, que en va guanyar set. Aleshores, Sánchez va fer una crida al vot útil contra els governs de PP i Vox. El líder del PSOE busca repetir la jugada a través d’una campanya polaritzada. “O jo o els ultres”. Els sondejos apunten que el millor antídot a la fuga de vots és Gabriel Rufián. No només és el representant més ben valorat a Catalunya (per davant de Junqueras entre els votants d’ERC) sinó que fins i tot supera Salvador Illa entre els votants del PSC.
És qui pot disputar vot al PSC i l’únic capaç de rascar al camp dels comuns. Però Rufián ha posat preu a la seva continuïtat. Després d’una legislatura tensa amb els seus companys d’escó, alguns dels quals l’han criticat obertament, pretén imposar noms de la llista i vol autonomia sobre les negociacions a Madrid. També ha insistit que ERC vagi de bracet de Sumar i de Podem. Junqueras haurà de decidir: maximitzar resultats o recuperar el control del grup parlamentari i de l'acció política del partit al Congrés.
Les limitacions d’Illa com a revulsiu
L’actiu més rellevant de Sánchez a Catalunya és Illa. El PSC va aconseguir 19 dels 48 escons el 2023 gràcies, en part, a la concentració del vot útil contra el PP i Vox. Ara, Illa haurà de provar de mobilitzar l’electorat sense gaires elements que li permetin treure pit. La legislatura espanyola ha acabat sense un nou model de finançament, ni la condonació del deute del FLA, ni l’oficialitat del català a Europa. El traspàs de Rodalies continua incomplet i les incidències ferroviàries són un maldecap constant per al Govern.
La carta de Sánchez és presentar el PSC i el PSOE com a garantia d’estabilitat i contraposar la seva gestió a la dels governs autonòmics del PP i Vox. Però el president espanyol i el de la Generalitat carreguen els compromisos pendents amb Catalunya. Les promeses incomplertes seran un plus de campanya... per a ERC i Junts.
El pla B de Sánchez
Quan Sánchez va prémer el botó electoral, ho va fer pensant en molts factors. Un d’ells és la mobilització. El PSOE té 1,5 milions d’electors indecisos. I un altre, el fet que les enquestes diguin que Abascal doblarà els resultats del 2023, dels 33 actuals al 65 que li atorga la mitjana de les enquestes. Vox està fort.
Polaritzar amb Vox ajuda Sánchez a aixecar electors del sofà, però també alimenta l’extrema dreta. Podria semblar contraproduent, però en realitat és un doble combo que frena el creixement del PP i enforteix Abascal davant una eventual negociació amb Feijóo. Més Vox és, a la llarga, més inestabilitat per al PP.
I és que l’objectiu prioritari de Sánchez és repetir el govern de coalició. Però el ‘pla B’, molt més plausible, és acostar el PSOE tant com pugui a una victòria, encara que sigui sense possibilitats de governar i a costa d’inflar l’extrema dreta. Per què? Perquè un PSOE tocat però no enfonsat li permetria pilotar el relleu. I perquè una hipotètica victòria, encara que fos per la mínima, li permetria recordar a Feijóo les vegades que va repetir que havia de governar el partit més votat.
Efecte Colau
Les opcions de revàlida del govern de coalició també passen perquè el Front Ampli sigui realment un front, i ample. A falta d’un acord definitiu, l’aposta de Més Madrid per Ada Colau permet obrir camí després de mesos de dilacions i batalles caïnites pròpies de l’esquerra del PSOE. A diferència de Mónica García, Colau pot ser clau per a una entesa amb Podem. De moment, però, la desorganització a l’esquerra del PSOE dificulta una revàlida. Les últimes enquestes atorguen a tot l’espai (inclòs Podem) un màxim de 19 diputats, 12 menys que els 31 de Sumar d’aquesta legislatura.
Ferraz apel·la a l’èpica i assegura que el miracle és possible. “Hi ha partit”, diu l’entorn del president. De fons, el record dels errors no forçats que van portar Feijóo a fracassar el 2023. Perquè, a falta de suports, hi ha un element que pot contrarestar totes les dificultats de Sánchez: la capacitat acreditada del líder del PP de fer-se un tret al peu.
