Sembla mentida perquè el temps passa volant, però quan acabi aquesta setmana ja farà un mes que Junts pel Sí i la CUP estan negociant com sortir de l'atzucac en què es van entaforar amb els resultats del 27-S. Més de vint dies de converses que, fins ara, només han servit per saber que hi ha tres taules sectorials i que, abans d'aclarir "el qui" ha de presidir la Generalitat, s'ha d'abordar "el què, el com i el quan", en terminologia de la Candidatura d'Unitat Popular.
Que la cosa va per llarg, ja ha quedat clar. No és estrany perquè tota negociació política de pes requereix temps. No només això, sinó que forçar fins al límit els terminis és una estratègia vella com l'anar a peu. Però, per entendre què està passant en aquest estira i arronsa, amb diversos actors en joc, ajuda veure els missatges que arriben des de les diverses bandes. Si s'analitzen els moviments dialèctics, s'arriba a la conclusió que, mentre Convergència i la CUP estan estirant pels dos extrems, els independents encapçalats per Raül Romeva i Esquerra Republicana intenten calmar els ànims perquè la corda no es trenqui.
Procés de ruptura
La CUP ha estat el primer actor que ha tensat la negociació quan ha plantejat la creació d'un estat propi en paral·lel a un trencament amb les pràctiques polítiques del passat a casa nostra. Els seus defensors diran que estan legitimats per fer-ho perquè es van presentar a les eleccions amb aquest plantejament i van deixar clar des del primer moment que no donarien suport a la investidura d'Artur Mas. Els detractors diran que amb aquesta posició posen obstacles al procés i es desaprofita el lideratge de l'actual president.
Com tensa la corda Convergència? No ho fa només amb els missatges que des del seu entorn obliguen a triar entre Mas o noves eleccions. La tensió també s'aplica a les pròpies meses de negociació. Fonts de la CUP denuncien que els representants de CDC són els que no volen concretar en les converses i, per tant, no es pot avançar. La negociació està en un punt molt iniciàtic des del moment en què ni tan sols s'ha plantejat a la CUP la possibilitat de formar part del nou executiu.
Convergència, per la seva banda, es mostra convençuda que, al final, la Candidatura d'Unitat Popular cedirà. Des del carrer de Còrsega, l'anàlisi que es fa és que, a última hora, just abans de la segona volta de votació per investir el nou president, hi haurà un acord. Això és el que s'explica. Fins a quin punt és cert? És difícil de dir. Si ho és, seria un error greu, perquè s'estaria analitzant la CUP com un partit convencional que, per interessos, pot acabar fent un pacte a l'últim minut. I difícilment, pel que s'està parlant a totes les seves assemblees locals, això s'entendria.
La pilota, endavant
El que també pot estar passant és que CDC emeti aquests missatges per, senzillament, guanyar temps. L'escenari actual no agrada gens als convergents. No només perquè deixar Mas fora de la presidència pot desestabilitzar enormement el partit, sinó perquè això dificulta la composició de l'equip governamental. La temptació de tirar la pilota endavant és evident. La gran pregunta és si s'està disposat a veure què passa després del 20 de desembre, amb nous horitzons a Espanya, o simplement s'està posant pressió a l'adversari. Sigui com sigui, el que també assenyalen fonts de CDC és que si no s'investeix Mas, no els fa por convocar altre cop eleccions.
La dilació en les converses, però, també pot jugar una mala passada a Convergència. El partit està en reconfiguració des que Oriol Pujol va deixar les seves responsabilitats arran del procés judicial en què està immers, i l'anunci per part d'Artur Mas de liderar aquesta etapa de transició i després apartar-se auguren una refundació del partit que ni els mateixos convergents saben com pot acabar. Alhora, dins de Junts pel Sí també hi ha un equilibri que la campanya electoral va mantenir, però que es pot anar desfent si s'arriba a la conclusió que l'estratègia no és compartida. Els dubtes sobre com afrontar les eleccions del 20 de desembre en són un exemple.
La situació afecta, de retruc, la composició del Parlament. El portaveu d'Esquerra, Sergi Sabrià, assenyalava dilluns que les converses per acabar de conformar la mesa es poden allargar, fins i tot, fins el 26 d'octubre, el dia límit per constituir la nova cambra. La incertesa al voltant del nou Govern afecta altres escenaris com si fossin vasos comunicants. La CUP no està gens entusiasmada de formar part de la mesa perquè això la institucionalitza i acceptaria de grat cedir tots els llocs a Junts pel Sí. Però això implica contrapartides en les converses i és la pròpia candidatura de Junts pel Sí la que també ha de debatre i negociar en el seu interior el repartiment de càrrecs.
Optimisme de Romeva, pressió de Puig
Tota aquesta partida, però, no és un taulell d'escacs entre dos únics jugadors. És més aviat com un partit de rugbi en què, mentre un placa, els davanters passen a netejar, però l'altre equip també intenta robar la pilota i ni ells mateixos saben qui més es ficarà a l'agrupament. I un dels davanters que ha entrat amb contundència, durant les últimes hores, és el conseller d'Empresa i Ocupació, Felip Puig. Es tracta d'un quadre de pes dins de CDC i especialment del sector independentista, però les advertències que ha fet sobre la possibilitat d'anar a noves eleccions perquè la distància amb la CUP és enorme no han acabat d'agradar, si més no oficialment, a la direcció del partit.
La pressió de Puig podria interpretar-se com un element de tensió en les converses, com un factor també estratègic. Però o bé la tensió ha estat excessiva, o bé aquí hi entren altres elements, com el fet que tant el conseller en funcions com altres quadres i entorns de la formació veuen perillar el seu paper en cas que el procés prengui l'enfocament que hi està donant la Candidatura d'Unitat Popular. Els temps de Puig a Interior, i l'animadversió que s'ha guanyat dins l'escena "cupaire", tampoc no hi ajuden.
Enmig d'aquestes picabaralles dialèctiques, el cap de llista, Raül Romeva, i altres independents, intenten posar-hi cotó fluix. Però, de miracles, els fisioterapeutes, tampoc no en poden fer. Esquerra, per la seva banda, més que un jugador pot acabar convertint-se en un àrbitre. El xiulet del final del partit, però, encara s'ha d'afinar.
