El maig de 1981, la popularitat del recentment estrenat president francès François Mitterrand es va disparar davant l'amenaça d'un possible atemptat contra la seva persona. Posteriorment es va descobrir que tot havia estat un muntatge de Mitterrand des que era candidat per capgirar la impopularitat que arrossegava, malgrat haver ressuscitat l'esquerra francesa. Sembla que els votants no li ho van tenir en compte, i va ser president fins el 1995.

Aquell mateix any, l'aleshores líder del PP, José María Aznar, es preparava per derrocar el PSOE de Felipe González. Les enquestes i la valoració ciutadana jugaven en contra seva. Però un intent d'assassinat per part d'ETA, i també una estratègia de la dreta mediàtica per desacreditar Felipe González -que els socialistes van batejar com el sindicat del crim-, va capgirar els pronòstics. Tant és així que l'octubre de 1995 un sondeig del CIS puntuava Felipe González amb un 3,70 i Aznar amb un 4,73. Els socialistes queien a valoracions pèssimes que mai abans havien tingut, mentre que el PP remuntava de cop dos punts de popularitat i encarrilava la victòria. L'any 2000, Aznar era un dels líders més ben valorats d'Europa.

L'atractiu no compensa la poca preparació

Durant els primers anys de la democràcia, els votants es mostraven entusiasmats amb el líder del seu partit i extremadament crítics amb l'adversari. Aleshores no es parlava de corrupció ni d'aptituds acadèmiques per desenvolupar el càrrec, si bé els candidats presentaven un nivell cultural i de preparació considerable. La simpatia i l'atractiu físic eren importants per a seduir el votant, que altrament ja estava prou convençut ideològicament i identificat amb unes sigles de partit. Les sèries històriques de valoració de candidats atorguen puntuacions ara impossibles. A tall d'exemple, l'any 1982, Felipe González era valorat amb un 7,40, mentre que avui, Rodríguez Zapatero obté una puntuació de 3,71 i la seva màxima valoració va ser de 6,61 l'any 2004.

La imatge personal i la simpatia dels candidats deixa de ser rellevant en el moment en què les acusacions de corrupció entren en campanya, i aleshores prenen força els valors d'honestedat, integritat i qualificacions necessàries per desenvolupar tasques de govern. El catedràtic de Ciència Política Agustí Bosch situa aquest canvi de paradigma entre els anys 1993 i 1996: “en aquest període es produeix la primera gran caiguda de la popularitat de tots els candidats. L'operació de la dreta espanyola per fer caure Felipe González amb acusacions de corrupció va acabar generalitzant en la societat la idea que tota la classe política era corrupta i que no hi havia un pam de net enlloc. Amb tot, aquesta campanya de la dreta va catapultar Aznar a la presidència amb un 4,73 de valoració, lluny dels més de set punts que havia tingut el candidat del PSOE pocs anys abans”.

Un segon cop dur a la popularitat dels polítics va néixer des de Catalunya entre el 2002 i el 2003, en aquesta ocasió de la mà del PSC: “Les acusacions de corrupció contra el govern de CiU van escampar-se i al final es va produir l'efecte de descrèdit en tota la classe política, registrant ja una baixa participació a les eleccions”, argumenta Bosch.

M'agrada més el candidat d'adversari...

Aquest catedràtic remarca que la investigació empírica relativitza molt la influència d'un líder en el sentit del vot del ciutadà: “no està clar que algú voti perquè valora molt el seu candidat, de fet, si vol votar un partit el votarà encara que el candidat no el convenci. Algú deixarà de votar el PP perquè no li agradi massa Rajoy? Jo diria que no”, sentencia.

De fet, un dels darrers sondeigs publicats a Catalunya dóna uns resultats totalment anormals en les sèries històriques de valoracions de líders. El candidat de CiU és més ben valorat que el del PSC pels propis votants del PSC, una circumstància que segons Bosch es deu més al fet que els candidats del PSC “són molt mal valorats, i no tant perquè Mas tingui una valoració excel·lent”. De fet, Artur Mas és puntuat amb un 5,7% i Montilla amb un 4,6%. Només el candidat de CiU aprova, i en l'altre extrem, la candidata del PP obté un 2,8.

El doctor en Ciències Polítiques de la UAB Guillem Rico corrobora en el seu treball Els líders sí que importen que les virtuts accessòries com la simpatia, l'atractiu físic i l'empatia no tenen una translació directa en el vot: “el ciutadà dóna suport al candidat que més li agrada, però no perquè el trobi més simpàtic, més eloqüent o més brillant. Si el veu així és, precisament, perquè les seves predisposicions envers els partits condicionen les seves percepcions. Si hi ha cap efecte, és un efecte marginal, que s’esvaeix fàcilment quan es contraposa a la importància de les identitats ideològiques i les simpaties partidistes dels votants”.

Per què Tura és popular i Saura i Carod no?

La consellera Montserrat Tura és la consellera més ben vista del govern, amb el 33% dels vots, i el conseller Joan Saura el pitjor valorat junt amb Josep-Lluís Carod Rovira. Tura va estar al capdavant de la conselleria d'Interior, igual que ho està ara Saura. Per a la política socialista va suposar un increment de popularitat espectacular, mentre que per a l'ecosocialista ha suposat fins i tot el desterrament dins del seu partit. És una qüestió de bellesa o simpatia? Doncs no, la clau és el tipus de gestió i el partit que hi ha al darrere. Agustí Bosch ho argumenta perquè “els líders dels partits més votats, en aquest cas el PSC, sempre tenen més bona qualificació, senzillament perquè hi ha més gent disposada a votar-los. I en segon lloc, Tura va fer polítiques menys arriscades, mentre que Saura ha passat enquestes als detinguts per saber si estaven contents amb el tracte, i pot haver donat la sensació que ICV està més preocupada pel detingut que per la víctima, encara que no sigui cert”.

En el cas de Carod-Rovira, el líder que ha obtingut valoracions altes i que ha obtingut els millors resultats per a l'independentisme, ara ha vist caure la seva popularitat en picat. L'explicació, segons aquest expert, és que senzillament el ciutadà i el seu propi votant perceben que “aquest polític ha estat expulsat del seu partit i que ja no té influència.

A les portes de les eleccions, les valoracions dels candidats són molt baixes. Remuntar la popularitat és pràcticament impossible. Però sí que es pot “dissimular” la impopularitat d'un candidat remarcant els punts forts del partit, fent una campanya menys personalista.