Només cal agafar l'autopista de Mataró a Palafolls -quatre túnels- per adonar-nos que som un país abrupte, marcat per muntanyes regalades i pels dos pits que clamava mossèn Cinto Verdaguer, el Montseny i Montserrat. Hereus dels muntanyencs de la Marca franca. Terrers, masos, penyes, aixada i fanga. Hem estat alimentats per la misèria de la trilogia mediterrània que definia l'incommensurable Rodolf Llorens: "Blat, vinya i olivera".
Rabassaires, remences, segadors, pagesos i, fins i tot, ecosocialistes amb pantalons Quechua -que emprenyant en cases rurals com si més enllà de la Santa Mare Metropolitana de Barcelona fos un parc temàtic- han marcat el caràcter d'aquest país de mitjania. Un terreny preparat per la guerrilla sobtada. Una guerrilla, però, que sent una atracció mística per l'olor de les escriptures i la paraula donada.
Però aquesta setmana, només una de les dues personalitats de la guerrilla ha resistit. Comencem per la que ens ha fallat: la paraula donada. Artur Mas, president de la Generalitat, va recitar durant la llarga campanya extraordinàries elucubracions poètiques -electorals- sobre el concert. "Cal defensar els nostres interessos a Madrid", afirmava com a nova croada dels nacionalistes.
Passats els dies, el to d'amenaça s'ha decantat passivament cap a canvis semàntics per reclamar allò que és nostre. Ara en diuen "pacte per la reducció del dèficit en la línia del... (costa que arribin fins aquí) del concert". Ara bé, deixada de banda la reclamació històrica, i entestats a convèncer la ciutadania que gastem massa en ibuprofè i esparadrap, sí que han aparegut nous "concerts". Boi Ruiz, conseller de Sanitat, clama per "concertar" més hospitals, i la d'Educació, l'incombustible Irene Rigau, s'apunta al carro amb les escoles, que en part paguem entre tots, que separen nens i nenes. Embolica que fa fort.
Potser Martínez Bozal, qui divendres demanava amnèsia al poble treballador català per les seves vel·leïtats estatalistes, també voldrà concertar els jutjats o els serveis de desnonaments. Potser és negoci i tot. Fa la sensació que Mas ha canviat el concert pels concerts amb la derivada inclosa que no se li demanen responsabilitats a qui les té, Espanya i la seva tendència a agafar allò que no és seu.
L'altra ànima de la guerrilla, però, ha resistit. Un "segador" de les terres del sud amb un profund amor per les escriptures ha mortificat la cordial vida parlamentària. Tot i els jocs de mans, el segador, amb una reressaga formada per tres diputats a les antípodes ideològiques -bona teca a tothom agrada-, s'ha sortit amb la seva.
Els independentistes han assolit una mena de grup propi al Parlament que els permet actuar amb més llibertat i, potser, alguna sorpresa més. La tàctica ha estat de Ho-Txi-Min: aguantar sota l'aigua amb una canya mentre escolta el que els volen fer; i quan s'escolta alguna cosa que grinyola, disparar. Ja li podien portar ous a vendre que Ho Txi Min aplicava el conte de la iaia, Epístola romana: cabra coixa no viu sana.
Estarem distrets, i amb guerrillers així, engrescar-se en guerres semàntiques per evitar reclamar allò que ens pertoca, no pot matar, però sí provocar moltes baixes. Potser ara, els passadissos del Parlament també són abruptes, com el país.
