- El DAFO del 12‑M: com hi arriben els partits?
- El pactòmetre del 12-M: totes les combinacions per governar Catalunya
- Qui guanya i qui perd amb l'avançament d'eleccions a Catalunya?
- Qui guanyarà les eleccions? Això diuen totes les enquestes per al Parlament
Alejandro Fernández és el cap de cartell del PP a les eleccions del 12-M. Només ell sap el que li ha costat, tot i que ell considera la crisi amb Feijóo aigua passada mentre afronta les urnes amb bones perspectives. Amb 3 diputats a la passada legislatura i fort a les eleccions espanyoles, el PP només pot créixer o créixer. El dubte és si serà capaç de fer-ho també a costa dels socialistes, desgastats pels pactes amb Junts i ERC. El president del partit a Catalunya, llicenciat en Ciències Polítiques, no ha tingut unes relacions fàcils amb Génova. Dirigent de caràcter nascut el 1976 es va forjar sent tretze anys regidor de l'Ajuntament de Tarragona, on va ser també tinent d'alcalde.
Fernández és un dur amb el sobiranisme, però suavitza aquest component combatiu amb el recurs a la ironia i dots oratòries que han fet d'ell un bon parlamentari i li han permès no cedir a les estridències d'altres companys de partit. Polític llegit, no amaga l'admiració per Ronald Reagan i un conservadorisme desacomplexat. El que, tractant-se d'un dirigent de la dreta espanyola, no deixa de ser una millora. Conversem amb ell al Turó Park, un espai on el PP s'hi troba acollit.
Pep Martí: La seva candidatura no ha estat un part fàcil.
Bé, això ja és aigua passada. Al final, de la mateixa manera que assumeixo que va ser una setmana que va generar soroll mediàticament, perquè va ser una setmana, també és veritat que ara mateix estic concentrat en la meva feina, que és explicar les propostes del nostre projecte. Ja no penso més en si va ser més o menys difícil. Jo soc el candidat i això és incontrovertible.
Ferran Casas: I què és el que ha fet que s'ha entès amb Feijóo, quin ha estat el desllorigador perquè Feijóo hagi dit que és el millor candidat o un mal menor?
Jo només sé el que ell ha manifestat públicament, que és que després de parlar amb molta gent del Partit Popular de Catalunya i d'altres figures del partit, ell considerava que jo era el millor candidat. I estic molt orgullós i satisfet que pensi així.
P.M.: Un dels temes centrals de la campanya gira entorn un nou sistema de finançament. Va dir fa uns dies que mentre continuï el procés, la reforma del sistema de finançament la trobava "inviable".
El primer que vull traslladar és que em deixaré la pell perquè Catalunya tingui un millor finançament. I ho defensaré amb la mateixa fermesa amb què he defensat els meus principis sempre, aquí, a Madrid o on sigui. El que jo traslladava és una reflexió sobre els darrers anys, també amb els sis anys de Pedro Sánchez. No s'ha renovat el sistema de finançament. Algun problema hi ha, i té a veure amb l'estabilitat política i la confiança mútua. A Catalunya hem tingut tres reformes del sistema de finançament. Dues amb José María Aznar i l'altra amb Rodríguez Zapatero. La de Zapatero, que és la vigent, segons els seus impulsors, ERC, l'antiga Iniciativa i el PSC, havia de durar vint-i-cinc anys i se suposava que era el millor sistema de finançament del món mundial. Van sortir Puigcercós, Montilla i companyia a presentar-ho així. Es demostra que això va ser un fracàs perquè Catalunya, València i les Balears continuen sortint malparades.
Què defensem? L'únic que funciona són sistemes amb grans majories. És necessari arribar a un acord entre tots perquè, si no, no hi ha manera que funcioni. Jo proposo un sistema que millori la situació i que, entre el que aporta i el que rep, la posició de Catalunya millori. És evident que l'actual sistema de finançament està caducat i requereix una millora.
"Com pot ser que el senyor Sánchez i el senyor Illa ara se'n recordin del finançament de Catalunya?"
F.C.: En aquesta millora, vostè parla del principi d'ordinalitat. Està recollit a l'Estatut de 2006, malgrat que el Tribunal Constitucional en va fer una interpretació, com també el consorci tributari entre l'Estat i la Generalitat, una de les propostes de Salvador Illa. Vostè està d'acord amb aquest desplegament de l'Estatut o què més hi afegiria? En l'última reforma del PP, la del 2001, es va crear una cistella d'impostos amb part important de l'IVA, l'IRPF o els impostos especials per a les comunitats. S'hauria d'elevar?
Jo el que em pregunto és que com és possible que Sánchez i Illa, sis anys després, ara se'n recordin del finançament. Sánchez porta sis anys a la Moncloa, no és un nouvingut. Què en penso? Doncs que no han fet res del que estan prometent. Segona qüestió: amb plantejaments que siguin legals, estic sempre disposat com a mínim a seure i parlar-ne. No estic avançant una proposta concreta perquè continuo pensant que això o es fa entre tots. Si es va amb plantejaments de màxims i sense flexibilitat, surt malament. La gran pregunta és perquè Illa no ho ha avançat en sis anys i espera a la campanya. Doncs perquè el seu balanç és molt millorable.
F.C.: Si l'acord és impossible, si no hi ha un acord entre el govern espanyol del PSOE, i les comunitats autònomes, governades majoritàriament pel PP, seria possible un finançament singular? Això podria tenir cabuda fins i tot dins de la LOFCA, com demostra el règim especial fiscal de les Canàries.
El que ens demostra la història és que així no funcionen les coses. Cal recordar que el sistema de finançament sorgeix de la Transició i va ser votat per tots. Cadascú va decidir si volia el peix al cove o el sistema basc i navarrès, i Catalunya va preferir el peix al cove. Hem de tenir en compte que el peix al cove és el sistema amb què han funcionat els partits que ara reclamen models que diuen que són la seva prioritat i que mai ho han defensat de veres.
P.M.: Han fet de la crítica a la fiscalitat de Catalunya cavall de batalla i han criticat els 11 impostos propis. Però entitats poc sospitoses com el Cercle d'Economia han reclamat un pacte fiscal i afrontar el dèficit fiscal. Amb menys recursos propis com pot la Generalitat atendre les seves competències, en especial en despesa social?
La manera de governar del PP allí on ho fa és recaptar més cobrant menys impostos.
P.M.: I això com es menja?
Va passar amb José María Aznar, que va rebaixar tots els impostos i va ser capaç de recaptar més. Només en el primer mandat es van crear més de quatre milions de llocs de treball, que vol dir gent que cotitza. Tu pots rebaixar impostos i recaptar més si millora l'economia. Qui nega això nega els fets. Ara mateix, les comunitats governades pel PP abaixen els impostos i recapten més.
F.C.: Catalunya és un "infern fiscal"?
Aquesta és una expressió de Josep Sánchez Llibre i crec que és una expressió acurada.
"El Hard Rock no és només un casino, és convertir la Costa Daurada en un dels grans espais d'oci del sud d'Europa"
P.M.: Vostès defensen el Hard Rock. Li sembla un exemple de bon model econòmic?
El primer que crec és que amb els aiatol·làs de la moral progre i del medi ambient, que ja és curiós que estan en contra del joc però que defensen la legalització de totes les drogues, que ja és contradictori...
F.C.: De totes no, oi? Deu ser de la marihuana. Per quins partits hi diu això?
Hi ha forces polítiques que sí. Jo ho he sentit de la CUP. Puc estar equivocat, ho revisaré, però ho he sentit al Parlament. El Hard Rock no és només un casino, és agafar una gran infraestructura turística que completi una oferta amb Port Aventura i que converteixi la Costa Daurada en un dels grans espais d'oci del sud d'Europa. Jo no hi aniré a jugar, no sé a vostès, però si no els agrada no hi vagin. Jo no soc un fan d'aquests llocs, jo vaig a Port Aventura perquè els agrada a les meves filles. Amb aquesta mena de política que criminalitza el turisme, que és pura turismofòbia, Port Aventura no existiria i la Costa Daurada no seria el que és. És un model d'èxit. Els anys 80 hi havia uns polítics, de les idees que fossin, molt més responsables que els d'ara. Només cal escoltar els empresaris d'allí. No serà només un casino, hi haurà botigues de primer nivell, restaurants...
F.C.: Ha parlat d'aiatol·làs del clima...
Del medi ambient.
F.C.: Fer qualificatius d'aquesta mena no llisca cap al negacionisme climàtic? Ho dic perquè a Catalunya tenim un context de sequera de fa tres anys, un problema de regressió del Delta de l'Ebre...
I què han fet?
F.C.: Però més enllà del que ha fet el Govern, què faria el PP? No s'hauria de fer una pedagogia d'aquest tema?
Miri, el que jo no puc acceptar és que el canvi climàtic signifiqui la paralització de l'economia catalana. Perquè els avenços tecnològics serveixen per fer l'economia més sostenible. La cultura del no a tot, que és la que tenen aquests aiatol·làs del medi ambient, ho acaba paralitzant tot. Els que diuen defensar les energies renovables, paralitzen els parcs solars als ajuntaments on governen perquè diuen que trinxen el territori. I diuen que no als parcs eòlics perquè diuen que generen contaminació paisatgística. És que diuen no a tot. Puc entendre que diguin no a l'energia nuclear, entre altres raons perquè Catalunya ja ha cobert la quota més que suficient, especialment les comarques de Tarragona. Més que suficient. Però si diuen que no a les alternatives, què fem? Doncs sí, aquesta definició és perfecta per aquella gent que diu que no a tot. A l'agricultura intensiva perquè diuen que contamina. Però a l'extensiva també, perquè diuen que és de terratinents i genera ocupació de baixa qualitat. Què volen? Tornar al Paleolític?
"Si l'objectiu de la immersió és que els joves catalans parlin més català, la immersió està fracassant estrepitosament"
P.M.: Un objectiu a abatre per vostès és el model d'escola catalana. No tem que qüestionar la immersió és també qüestionar la igualtat dels alumnes? Dificultar un ple coneixement del català a molts nois que venen d'altres indrets els pot perjudicar.
Jo l'únic que dic és que Catalunya, segons l'informe PISA i l'informe PIRLS, està a la cua d'Europa en qualitat educativa, en comprensió lectora, en alumnes excel·lents... Això ha de canviar. Vostè ha plantejat la pregunta sobre escola catalana i ho entenc, però la qüestió és si funciona o no. Ha estat reconegut pel Govern que en els paràmetres de qualitat és un fracàs. Això en primer lloc. Segon: si l'objectiu de la immersió és que els joves catalans parlin més català, està fracassant estrepitosament. Cada vegada parlen menys català.
P.M.: Però per la immersió?
Vostè em pregunta per la immersió. Jo crec que sí.
F.C.: Creu que s'hauria de reforçar l'ensenyament del català?
Estic convençut que la clau no és aquesta. Estic convençut que la clau està en els productes audiovisuals i culturals atractius per als joves. Que és el que va fer que la meva generació, en el meu cas, d'una família d'Astúries que, per tant, no teníem el català com a llengua materna, pel sistema educatiu, però sobretot de productes culturals com Esport 3, Sputnik, el Cinema 3, Bola de drac i tot allò que va generar en la nostra infantesa un contacte constant amb la llengua catalana. Avui, mires algunes televisions i només parlen de política. Quin atractiu ha de tenir això per un jove que ve de fora o té el castellà com a llengua materna i no té cap contacte amb productes culturals en català? Crec que la política d'imposició, de multes i de polititzar la llengua està fracassant. I és més, i això també és evident: el fet d'identificar una llengua amb un projecte polític de separació fa que molta gent... Això a la meva joventut no passava. No teníem la percepció que la llengua fos un element de trencament polític.
P.M.: Però aquí, la dreta espanyola hi ha tingut una contribució clara lligant llengua i política.
Què vol que li digui? Doncs no. Qui ha fet un esforç lligant llengua i política ha estat el separatisme. No crec que hi hagi ningú que tingui tanta influència a Catalunya per generar un debat d'aquestes característiques. El català és una llengua oficial a Catalunya, però no a Valladolid. La clau és que Catalunya té dues llengües oficials. I, per tant, totes dues han de tenir el seu espai. El que no es pot fer és intentar fer combregar la gent en una cosa que no creu i fer servir el català com a mitjà d'identificació ideològica. L'altre dia sortia una gràfica molt potent dels darrers quinze anys on es reflecteix que s'ha invertit la tendència entre els joves en favor del castellà.
F.C.: Diu que el debat de la llengua s'ha polititzat, però també s'ha judicialitzat, i en aquesta legislatura ho hem vist. Tenim jutges dient a les escoles quin percentatge de castellà han de fer i entrant a l'aula. A vostè li sembla lògic des d'un punt de vista pedagògic?
Jo el que crec és que aquesta sentència dona un marge extraordinari als centres per regular. Perquè el que diuen és un mínim del 25% en qualsevol de les dues. Recordo que l'informe Bargalló, que va ser desat al calaix perquè uns altres aiatol·làs de la llengua van començar a insultar Bargalló a les xarxes, deia es trobaven mancances de català a l'àrea metropolitana i mancances d'espanyol a la Catalunya interior. I que, per tant, calia reforçar l'espanyol a l'interior i el català a l'àrea metropolitana. Això, en uns marges de 75-25, que són molt amplis, dona llibertat enorme. Dir que això és una imposició...
F.C.: I de quina manera s'han de garantir, si és que s'han de garantir, els drets dels catalanoparlants en la seva relació amb l'administració de justícia i la resta de la perifèrica de l'Estat o fins i tot en l'atenció sanitària?
El que diu vostè és cert, però també es dona la contrària. La Generalitat no respecta en moltes ocasions els drets lingüístics d'aquells que necessiten la informació en espanyol perquè no coneixen encara el català. Jo crec que s'han de garantir els drets dels dos. A mi que a la justícia es pugui accedir en català em sembla més que raonable, de la mateixa manera que una persona que sigui castellanoparlant vagi a l'administració de la Generalitat i pugui ser atesa si és necessari en castellà em sembla igual de raonable.
P.M.: Defensen l'expulsió dels multireincidents estrangers. Aquest discurs és nou en vostè, el fan altres dirigents del PP.
No. Per mi hi ha una cosa que és claríssima i no negaré mai. Qualsevol política ha de respectar la Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU, i és la idea de la dignitat de tot ésser humà. Les persones que, vinguin d'on vinguin, venen a treballar i a complir el nostre ordenament jurídic, seran benvingudes. Però aquelles amb l'únic objecte de delinquir una vegada i una altra, no. Entre altres coses perquè són autèntics professionals de la multireincidència. Una societat s'ha d'autodefensar. Si no s'actua des del respecte a la Declaració Universal dels Drets Humans i amb fermesa contra els delinqüents, després no ens estranyi que sorgeixin determinats discursos. Entre el discurs bonista de papers per a tothom i els discursos extremistes, nosaltres defensem l'ordre i la responsabilitat. Jo no he parlat mai de principi de prioritat nacional ni aquestes coses que estan en contra de l'esperit europeu i l'ordre jurídic. Una persona que ja és aquí té els mateixos drets a rebre serveis públics que qualsevol altre ciutadà. Fer classificacions d'aquestes ja sabem a quina època tenebrosa ens remet. Ara, que algú que es dedica a delinquir quinze i vint vegades no té dret a estar entre nosaltres també ho tinc claríssim.
P.M.: Però aquest és un tema complex, fins i tot des del punt de vista competencial perquè l'expulsió no es troba en mans de les comunitats. I al parlar d'immigració cal anar amb compte perquè es pot fer el joc a l'extrema dreta.
Jo crec que és al contrari. El joc a l'extrema dreta es fa negant la realitat i endolcint-la. Si planteges un discurs rigorós i que la gent entén perfectament, i que respecta els drets humans, és actuar amb responsabilitat. No fer el joc a l'extrema dreta. El problema existeix. A Galícia, no, perquè tenen un 2,5% d'immigració. Catalunya sí i, si no fos així, no estaria sortint cada dia la senyora Orriols. Fer el joc a l'extrema dreta és mirar cap a un altre costat.
P.M.: Què els diferencia de Vox?
La primera qüestió fonamental és que jo soc un defensor de l'estat de les autonomies. Jo defenso la Constitució espanyola i l'estat de les autonomies, i Vox defensa la il·legalització dels partits independentistes i la supressió de les autonomies. Les diferències són notables.
F.C.: Fins a quin punt Vox el marca l'agenda?
A mi no em marca l'agenda política ningú. Me la marquen les prioritats que detecto en les enquestes per part dels ciutadans.
F.C.: Parlem de pactes. L'altre dia, a Tarragona, Feijóo va parlar de fer un govern diferent del dels darrers 10 anys a Catalunya. S'imagina repetint una operació similar a la de Barcelona, quan van facilitar que Jaume Collboni fos alcalde? El PP podria fer president Salvador Illa perquè no hi hagi un Govern independentista o amb independentistes?
Sempre dic el mateix, que de la història se n'aprèn i que en aquella situació, el PP va fer el que havia de fer. Però també és evident que després van passar coses. La primera és que quan es va prendre aquella decisió, Pedro Sánchez encara no havia renovat el seu mandat a la Moncloa, fent el que ha fet amb l'amnistia. I segona, que Collboni ha incomplert molts dels compromisos que va assumir. Per tant, per repetir un escenari similar no serien suficients les paraules i haurien de demostrar-ho amb fets, que seria que trenquessin els acords que té el Partit Socialista amb Esquerra i Junts.
F.C.: També a Madrid?
Bàsicament a Madrid.
F.C.: Però aleshores, Sánchez se n'hauria d'anar a l'oposició.
Bé, ells sabran. O convocar eleccions. Gratia et amore no donarem aquest suport, ho tinc claríssim. Bàsicament, són els acords a Madrid perquè això és el procés. El que ha fet Sánchez és ressuscitar el procés, donar-li continuïtat. I el procés no porta a la independència, porta a la decadència. Són dotze anys a la roda del hàmster, donant voltes sense canviar res tret dels paràmetres d'ocupacions il·legals i seguretat, que són cada vegada pitjors.
F.C.: I si vostè no garanteix fer president Salvador Illa per què pot ser útil votar-lo?
Jo em presento a president de la Generalitat. I els catalans decidiran i jo ho assumiré amb humilitat. Tenim un programa i el sotmetem a la confiança de la ciutadania. Jo no condicionaria la utilitat del vot al que fem amb altres. Perquè, a més, si una cosa ha demostrat la ciutadania és que canvia el sentit del vot amb molta freqüència. Ja no existeix el vot captiu. Hi poden haver sorpreses i, a més, tot indica que una de les sorpreses positives podria venir del PP. No renunciem a res.
P.M.: Què passarà al PP català després del 12-M? Ve un congrés. S'hi presentarà?
No m'inquieta ara mateix aquest tema. Estic centrat en les eleccions i en intentar que el procés s'acabi. Miri, això del procés és una cosa de la que m'agrada parlar perquè rebo molts missatges d'independentistes -i molts són públics- que diferencien entre independentistes i processistes, i que qualifiquen els actuals governants i els anteriors de Junts de processistes. I és veritat, han convertit el procés en una empresa que els dona grans beneficis, però que no ha dut cap pas endavant cap a la independència. Jo els puc entendre. No puc fer cap retret a algú que se sent independentista, hi té tot el dret. Ara, que no els prenguin el pèl. I Esquerra i Junts han pres el pèl als independentistes catalans.
P.M.: Perdoni que insisteixi. Ha decidit si es presentarà per tornar a dirigir el PP català?
És que li puc assegurar que m'inquieta zero. Ara mateix no tinc cap pensament sobre les coses internes del partit. Catalunya s'hi juga molt ara mateix.
"Mai m'he referit a l'amnistia en termes apocalíptics. Simplement dic que trenca el principi d'igualtat"
F.C.: Han fet de l'amnistia casus belli, presentant-la com una mena de finis Hispaniae. No és una mica hiperbòlic, tenint en compte com s'ha rebut a la societat catalana i com els indults i l'amnistia han desescalat el conflicte?
Aquesta és la seva opinió. La meva és radicalment contrària. Puigdemont estava en una situació d'absoluta fragilitat política i irrellevància, i l'amnistia l'ha ressuscitat políticament i ha generat tensió i inestabilitat. Si creu que és convivència i reconciliació dir que ho tornarà a fer i que, a més, li dirà al senyor Illa el que ha de fer... Vostè ha emprat una expressió apocalíptica. Jo mai m'he referit a l'amnistia en termes apocalíptics. Simplement dic que trenca el principi d'igualtat.
Els indults generals estan expressament exclosos de la Constitució, però independentment d'això, fins i tot per la gent que defensa que això és viable, ha de partir d'una idea de reconciliació sincera i d'un cert penediment sobre el que ha passat. Amb els indults, exactament igual. Però amb una diferència substancial. Els indults eren legals, en el cas de l'amnistia, la UE de moment l'ha posat a la nevera. Genera molts més dubtes. El CEO assenyala que l'amnistia té el suport de gairebé el 60% dels catalans. Gairebé el 40% no hi està d'acord i més del 50% de l'electorat socialista tampoc. És diferent dels indults. Jo no hi estava d'acord, però accepto que més del 80% dels catalans els consideraven adients. Jo crec que no han servit per res, però cadascú és lliure de pensar com cregui. Amb l'amnistia no passa el mateix. Fins i tot hi ha gent independentista que no ho veu clar.
P.M.: Afirmar que el PP és l'únic partit constitucionalista no és infringir l'esperit de la Transició?
Jo no he fet servir aquesta expressió mai. El que sí que he dit és que el Partit Socialista s'ha apartat voluntàriament d'aquest esperit. Sap per què? Perquè està intentant fer una mutació constitucional, intentar canviar un model d'estat fent la trampa de fer passar amb un 51% del Congrés reformes que afecten títols fonamentals i que requeririen majoria qualificada, convocatòria electoral i ratificació de la reforma pel nou Congrés.
"La manera d'interpretar la dreta de Donald Trump no és la meva. Jo crec en el lliure mercat, no en aixecar murs"
F.C.: Vostè és de Tarragona, però si en lloc de ser tarragoní fos de Chicago, en les eleccions en les que hauria d'estar pensant serien les dels Estats Units. A qui votaria Alejandro Fernández? Biden o Trump?
Doncs tindria un problema greu perquè no me n'agrada cap dels dos. I miri que no he tingut cap recança de dir que he simpatitzat històricament amb el Partit Republicà. Soc un fan de Ronald Reagan i no me n'amago. I de Barry Goldwater. Fins i tot diria que Bill Clinton va fer una gran feina. Però la manera d'interpretar la dreta de Donald Trump no és la meva. Jo crec en el lliure mercat, crec en les societats obertes, no crec ni en l'endogàmia ni en el tancament de mercats ni en aixecar murs, sinó en ser capaços d'obrir els braços i és el que històricament ha fet el Partit Republicà. Per tant, no em sento identificat en Donald Trump. Però Biden tampoc. No sé què li passa a aquell país que ha d'elegir entre aquests dos senyors.