David Bonvehí: «M'he endut moltes decepcions personals al PDECat»

La vida de David Bonvehí (Camps, Fonollosa, 1979) és ara més tranquil·la que fa unes setmanes. El PDECat, partit que ha presidit des del 2018 -abans en va ser coordinador organitzatiu fent tàndem amb Marta Pascal quan Convergència va decidir dissoldre's-, ja s'encamina cap a l'extinció definitiva després d'una etapa convulsa. Bonvehí, llicenciat en Dret i que ara estudia Humanitats a distància, és per tant protagonista del principi i del final del PDECat, les sigles que Artur Mas va impulsar per revitalitzar una CDC esquitxada pels casos de corrupció i corcada per la confessió de Jordi Pujol, el sisme que ho va fer saltar tot pels aires.

En aquesta entrevista amb Nació, la primera en un mitjà des que s'ha tancat el concurs de creditors, l'últim president del PDECat repassa a nivell personal i polític tots els esdeveniments que ha viscut en primera persona al llarg dels últims anys. Les negociacions per transitar cap a Junts, el paper de Carles Puigdemont, el rol de Jordi Sànchez, les divergències estratègiques amb dirigents de primera fila i una etapa final marcada pel fracàs a l'hora d'intentar entrar al Parlament i al Congrés dels Diputats han fet que, almenys per ara, no vulgui tornar a dedicar-se professionalment a la política. La vida de partit, diu, no està feta per a tothom.

Es deu haver tret un pes de sobre, ara que s'ha tancat el concurs de creditors del PDECat.

Se'm va encomanar, el 2016, que el PDECat fos un partit transparent i amb un sistema intern modèlic. Crec que ho hem fet. El partit va assumir les obligacions econòmiques de Convergència. Pel que fa a tots els treballadors, creditors i proveïdors, al final, s'ha pogut fer front a les obligacions que teníem amb ells. En aquest sentit, tinc la sensació de feina ben feta.

El PDECat ja no existeix?

Tècnicament s'ha extingit. Hi ha una resolució judicial que l'extingeix. S'ha acabat.

I Convergència existeix?

Està en concurs de creditors, és un procediment a part. El PDECat no tenia massa activa, no tenia propietats. I CDC encara s'està liquidant: és un procés diferent perquè queda patrimoni.

"Estem esperant que l'Audiència Nacional, un cop extingit el PDECat, ens digui que ja no formem part del procés judicial del 3%

Quin horitzó de liquidació hi ha, sobre Convergència?

No han de passar gaire mesos perquè tot això s'hagi de liquidar.
 
En el passiu del concurs de creditors del PDECat hi ha 6,4 milions d'euros, dels quals 6,3 són una previsió en base a la causa del 3% que es jutjarà a l'Audiència Nacional. Hi estaven obligats?

Sí. Sempre ens van dir que, per seguretat jurídica de tots -també dels militants i de qui no es dedica professionalment a la política i estava a la direcció-, era millor. L'Audiència Nacional posava sobre la taula que podíem ser responsables, al final, d'aquests 6,3 milions, i que el millor era fer aquesta provisió. Tinc la sensació que passarà com amb el cas Palau: el PDECat hauria quedat com no culpable del 3%. Però era la principal por que teníem a l'executiva.

Amb la causa oberta i pendent de judici, es poden derivar responsabilitats cap a un partit que està extingit?

Estem esperant que l'Audiència Nacional, com que la persona imputada s'ha extingit, acabi la responsabilitat penal.

Per tant, l'extinció els eximeix de qualsevol condemna?

Ara hem fet els tràmits processals corresponents per veure els passos que tindrà l'extinció del PDECat. En tot cas, un parell de reflexions. El partit no s'havia creat quan van passar els fets del 3%, de manera que sempre hem defensat la nostra innocència. I, fins i tot havent-se creat, entenem que per la doctrina del cas Palau no hi ha cap motiu perquè el PDECat pugui declarar-se culpable d'un delicte que no ha fet. El partit no s'ha beneficiat de res de Convergència, més aviat ha agafat responsabilitats de Convergència que no li pertocaven.

El PDECat neix, entre d'altres motius, per superar l'ombra de corrupció que tenallava CDC.

En el seu moment no era el principal motiu: hi havia un canvi d'etapa. Veníem d'un partit que apostava per modernitzar Espanya, per aconseguir-hi l'encaix, i es passava a una formació independentista. És veritat que en el rerefons la declaració del president Pujol i les ombres de corrupció que hi havia a CDC van accelerar el procés del nou partit. El president Mas, que és qui ho va pilotar, ja ha fet reflexions en les quals dubta que tot això servís perquè la ciutadania veiés que s'estava passant pàgina.

Com ha viscut personalment el procés de liquidació, no només administrativa sinó política, del PDECat? Va fundar-lo, en va ser el primer coordinador organitzatiu, i n'ha acabat sent l'últim president. De fet, l'últim president d'un dels últims partits que reivindica Convgerència (qui ho fa ara en exclusiva és Convergents). Li ha sabut greu?

M'ha sabut greu tot. Quan vam començar, anàvem a reconstruir una CDC àmplia. Poble per poble, comarca per comarca, parlant amb la gent, reconnectant-hi. Més del 50% de militants eren nous: havíem fet un relleu fort. Recordo aquells mesos amb una gran satisfacció. Teníem gent formada, que no venia de la política. De seguida, al cap d'un any, semblava que el PDECat no era un instrument vàlid. Hi ha una sèrie de fets que se li hauran de reconèixer, al PDECat. La primera, que va organitzar l'1-O. Després, els acords a les quatre diputacions del 2019: vam escoltar molt els alcaldes i vam intentar demostrar que teníem voluntat de governar les institucions. I la moció de censura contra Mariano Rajoy, on vam ser molt importants. Marxo amb la sensació d'haver fet la feina que se'ns havia encomanat.

"Marxo amb la sensació d'haver fet la feina que se'ns havia encomanat"

Vist en perspectiva, deu considerar un error haver-se carregat Convergència.

Va ser un error fer veure que fèiem el PDECat com una cosa diferent a CDC. No va ser el meu cas. El que representava Convergència era la millor de les opcions a Catalunya. Per tant, va ser un error, al principi, que molt gent es volgués desmarcar creant el PDECat, o renegant del que havia fet CDC en els últims anys. El màxim exponent va ser quan, en l'etapa de Junts pel Sí i quan encara no s'havia creat el nou partit, internament algú qüestionava Mas i se'l sacrifiqués. Renunciar al llegat de CDC i el pas al costat de Mas, vist en perspectiva, van ser errors.
 
N'ha pogut parlar amb ell?

És la persona que em va fer creure en el projecte. I, en clau de procés, el liderava correctament. Fins la setmana passada hem tingut contacte setmanalment o quinzenalment. He intentat ser respectuós i lleial amb el que representa i representava. Hi he parlat molt, és la persona que més m'ha entès o m'ha volgut ajudar fins al final, i per tant li he d'estar agraït.

I amb el president Pujol, n'ha pogut parlar?

També, en uns altres termes. Va viure molt malament la renúncia al llegat convergent. Fins que el PDECat va tenir opcions, fins al 2021, sempre em va animar per fer el que feia ell, reconnectar amb la gent. Tant un com l'altre m'han demostrat molta empatia, molta simpatia i han volgut saber com evolucionava el que representàvem. I també amb un cert neguit perquè no ens en sortíem.

Deu haver passat moments de frustració.

Sí, la paraula pot ser aquesta. Frustració d'haver fet molt esforç i d'haver estat coherent. Vaig entrar a CDC el 2003, i ens va costar molt tornar a la Generalitat. Hi vam fer bona feina amb la reestructuració de l'administració. Vam ser coherents amb el dret a decidir a través de tots els mètodes que ens permetia la llei. Vam demostrar que no fèiem passos sense una base sòlida al darrere. És veritat que, en un moment donat, tot canvia de rumb i el que nosaltres havíem fet queda en entredit o sembla que no es posi en valor. Sí, hi ha una certa frustració.

I s'ha sentit sol, en aquest procés?

No, sol no. He tingut la sort de tenir gent que m'ha ajudat.  Fins al final he tingut gent al costat, com Marc Solsona [alcalde de Mollerussa] o els diputats a Madrid. Però el final del recorregut, sí, l'he fet molt sol.

Va arribar a la primera direcció del PDECat com a home de Puigdemont. Ha parlat amb calma amb ell sobre què ha passat?

Ja ho faré. Tots sabem què ha passat. El 2020 vaig intentar una última conversa amb ell a  Brussel·les quan les negociacions amb la Crida Nacional per la República no avançaven. No acabàvem de parlar el mateix llenguatge. Sé que tinc pendent per parlar amb ell. Li vaig fer arribar un missatge quan va arribar a un acord amb Pedro Sánchez, que em va respondre molt correctament. La relació mai s'ha acabat de trencar del tot. Però hi he de parlar amb profunditat: la perspectiva del temps ens permetrà fer-ho d'una manera serena.

"Sempre vaig pensar que en el meu partit hi cabien gent com Marta Pascal i com Carles Puigdemont"

Sempre es va tenir la sensació que Puigdemont mantenia distància amb el PDECat.

Em baso en el que ell ha escrit a les memòries. Segurament s'imaginava més un moviment, no tant un partit clàssic. En el moment de la conformació del PDECat, ell no acabava de veure clars segons quins lideratges.
 
És el cas de Marta Pascal.

Un dia, l'amic Lluís Guinó em va dir: "Portes el partit com si fos un ajuntament i tu en fossis l'alcalde". I l'alcalde es pensa que tothom és bo, i que has de treballar per tothom. En els partits no sempre es creen els espais perquè tothom s'hi pugui sentir còmode. Sempre vaig pensar que en el meu partit hi cabien gent com Marta Pascal i com Carles Puigdemont. En anys com el 2016 i el 2017, en el mateix projecte polític no hi cabia tanta transversalitat. Eren moments de tensió, i no era compatible anar amb els uns i amb els altres.

A vegades semblava que Puigdemont confrontava més amb el PDECat que amb ERC.

El nivell d'exigència cap al PDECat era molt gran. I, encara que no ho semblés, també intentàvem protegir Puigdemont. Junts pel Sí va ser una història d'èxit, però al Parlament ERC no deixava de fer d'ERC. L'únic que intentàvem era posar les llums d'alarma perquè no sempre es fes el que volien els republicans. Ell no sé com ho va viure, potser ho explicarà.

El PDECat es va acabar desdibuixant ideològicament?

Això era evident. Com que el lideratge de Puigdemont era tan gran, el PDECat tenia poc espai per marcar posició. I, quan tens la presidència de la Generalitat, sempre l'has d'acabar ajudant. Quan es va crear el partit, la majoria de la direcció i que feia funcions orgàniques era gent molt de projecte i molt d'estructura, que no tenia voluntat de confrontar visions amb el Govern. Era una direcció bastant plana i d'anar per feina, molt lleial al que se'ns deia.

Quina relació té ara amb Marta Pascal?

Positiva. Amb la Marta, malgrat que en aquest camí hi ha hagut moments que no ho hem vist clar i ens vam distanciar una mica sobre què havíem de fer, m'hi he portat personalment molt bé. Mai hi he perdut la relació. Vist en perspectiva, coincidim molt en l'anàlisi actual.

En la primera campanya de Junts per Catalunya, en les eleccions del 21 de desembre del 2017, el PDECat exerceix de motor logístic, econòmic i organitzatiu. Es van posar unes bases que no es van complir quan Junts és un grup parlamentari. Hi havia assignacions econòmiques del Parlament que no arribaven quan tocava al partit, i no tenien accés a segones quines xarxes socials perquè no se'ls compartien les contrasenyes. Es van sentir menystinguts?

No és una qüestió personal, però és evident que els lideratges d'aquell moment de Junts -i no parlo del president Puigdemont, perquè no estava per aquests afers- tenien un clar objectiu de menysprear el que era l'estructura i l'organització, i també el llegat de CDC. Al final, semblava que els que proveníem de CDC no podíem tenir un paper en el futur. Personalment, mai em vaig sentir menystingut perquè ja havia decidit que la meva etapa en la política institucional s'havia acabat. Però sí, es volia obviar tot el que venia de Convergència.

S'ha endut alguna decepció personal?

Moltes, moltes. Vaig ser molt feliç fent d'alcalde, vaig ser molt feliç fent de diputat al Parlament, he estat molt feliç amb moltes coses... En l'experiència al PDECat hi ha moltes decepcions personals.
 
Ha arribat a perdre amistats?

Sí. No tinc la sensació de no parlar-me amb ningú, al contrari: malgrat tot, amb tothom  -Mas, Puigdemont, Pujol, Quim Torra, Pascal- he intentat no perdre-hi el lligam definitiu, però hi ha amistats que tenia properes s'han perdut.

Hi ha un punt de tot aquest procés de reordenació de l'espai postconvergent que és clau: la fundació de la Crida Nacional per la República. L'impulsa Puigdemont, encara militant del PDECat, i quan Junts ja s'ha estrenat com a marca electoral amb èxit al Parlament. Com se n'assabenta, de la creació de la nova plataforma?

Quan Junts és un èxit el 2017, l'anàlisi que fem al PDECat és que tenim un artefacte que funciona amb altres elements al marge del partit, i entenem que ens hem d'ajuntar amb això nou. Tenim clar que convoquem un congrés perquè es visualitzi que anem a una nova etapa. I si el PDECat s'havia de fer nou, no passava res. No teníem por. El que no podíem acceptar, i no vaig veure mai clar, era obviar la part del PDECat: l'estructura, la maquinària, els treballadors, les obligacions econòmiques que hi havia. No podia ser. La transició de CDC al PDECat s'havia fet bé, i només demanàvem que la transició del PDECat a Junts també es fes bé. No podia no haver-hi transició. I de sobte surt un bolet, la Crida, que sembla que no vulgui fer cap transició amb tot el que havia representat el nostre espai polític.

"Des del primer moment mai em vaig sentir còmode com a president del PDECat"

Això em sorprèn molt. Tot i això, fem el congrés del PDECat [juliol del 2018]. Pascal fa un pas al costat i jo assumeixo la presidència, cosa que vist en perspectiva tinc dubtes que l'encertés en aquell moment. En aquell congrés ja es diu que si ets del PDECat t'has de fer de la Crida, però la vèiem com un espai de coordinació de tot l'independentisme i no com una substitució del PDECat sense que es fes una transició. Ells tenien una visió de deixar enrere el que érem nosaltres. A part, no enteníem com se sacrificava la marca de Junts, que era una marca d'èxit.

Per què acaba acceptant ser president del PDECat en el congrés del 2018?

Els alcaldes i el món municipal diuen que, com que faltaven deu mesos per a les municipals, calia que hi hagués algú que ho conegués tot. Pascal fa un pas al costat, però em diu que intenti ressituar les coses, i que no es trenqui res. Que no haguéssim de renunciar al projecte. Mas i Puigdemont em demanen que sigui president. Però des del primer moment mai em vaig sentir còmode. Ni en com va anar el congrés, ni amb com va acabar tot allò.

Les negociacions per integrar-se a la Crida les protagonitza amb Jordi Sànchez, que n'era el secretari general des de la presó. Quin record en té, d'aquella etapa?

Estranya. Molt bona relació personal: en anàlisi política, ho veiem tot semblant. Parlàvem de l'1-O, i semblava que venia a les tesis de CDC i del PDECat. Però era estrany, perquè no avançàvem. Vèiem que no ens feien còmplices de les decisions polítiques. Sabies que estaves negociant hores i hores, però semblava que només volguessin fer passar els dies.

Hi havia independents que havien entrat a Junts que no tenien res a veure amb el PDECat, ni a nivell de discurs ni organitzatiu, però amb Sànchez hi podia haver complicitats.

Els del PDECat sabíem molt bé què volíem -un Junts que s'assemblés a nosaltres, amb nous lideratges-, era molt nítid. En canvi, la Crida, a part de Sànchez, no acabaves de saber mai el què. I ens venien 50 ímputs diferents sobre què era. Vist en perspectiva, no era una negociació amb documents. Tot era parlar. Sense cap compromís. Quan dos es volen entendre, fas un document i vas eliminant paraules, vas cedint, vas donant. Allò només era parlar i veure què passava al cap de 15 dies a la premsa. L'acord amb nosaltres era relativament senzill.

Vostè va signar un acord amb Puigdemont i Sànchez segons el qual cap de les parts podia utilitzar la marca de Junts per Catalunya sense un pacte entre totes les parts. Què va passar perquè el PDECat, que era qui va registrar el nom, n'acabés perdent el control?

Encara no ho sé. El gener del 2019, amb la Crida ja creada, la gent del PDECat es vol presentar com a Junts a les municipals i al Congrés. La Crida diu que també es presenta. La manera de resoldre això va ser que ells no es presentessin com a tal, que nosaltres tampoc ho féssim, i que anéssim a les eleccions com a Junts per Catalunya. I que Junts no fos una marca del PDECat, sinó compartida al 50%. Junts passava a ser de tots. Vaig creure que el document era l'inici d'una negociació de veritat. Hi havia el marc creat, però mai es va acabar d'avançar.

I acaben perdent el control del nom.

Nosaltres teníem tres persones del PDECat que eren els qui tenien jurídicament la firma de Junts. Un dia, Sànchez, a casa meva, a Manresa, em comunica que el partit ja no és d'aquestes persones, sinó que és seu, que ja no és al 50%. Que ja té el control de Junts. Vaig parlar amb les tres persones. Vam fer un judici per aclarir els fets. No es dona la raó al PDECat, però queda acreditat que es van inventar un certificat per anar al notari, que es van inventar una assemblea, que es van canviar els administradors i que ara el controlaven ells.

"Hi va haver episodis molt lletjos amb els advocats dels presos polítics: molta gent deia que no els pagàvem, cosa que no és veritat"

Quan Sànchez li comunica que controla la marca, amb tot el que això implica, tampoc s'aturen les converses per reordenar tot l'espai.

Sí. No podia ser que es creés un partit sense el que representàvem nosaltres. Vam continuar les negociacions, i es compliquen molt quan aquell estiu tramen fer fora Àngels Chacón [consellera d'Empresa] del Govern, com passa finalment. Ho vam intentar fins al final. Molta gent em critica per què vam aguantar tant, i em diu que hauríem d'haver trencat abans. Que no podia ser que s'inventessin un certificat per anar al notari o una assemblea. Hi havia episodis molt lletjos amb els advocats dels presos: molta gent deia que no els pagàvem, cosa que no és veritat perquè sempre els pagàvem però a vegades necessitàvem que el grup parlamentari [de Junts] ens transferís els diners per fer-ho. No ho feien, i et deien que eres tu qui no ho feia. Aquella és la pitjor època que he viscut en política, va ser una etapa lletja. El PDECat en va sortir perjudicat.

I després ja arriba el moment definitiu: Puigdemont estripa el carnet del PDECat a finals d'agost del 2020. Li comunica a vostè personalment.

Quan es produeix el canvi de mans de Junts, no podíem fer una demanda contra gent amb qui compartíem espai polític. Fem una acció a nivell judicial per impugnar un acord: ens semblava que l'assemblea no era vàlida. El partit era nostre, i ho deixa de ser sense saber per què. Ho comunico a Sànchez a la presó, perquè considerem que no està ben fet. En els següents dies no passa gran cosa. I recordo que, un dilluns, rebo un missatge de Puigdemont i de tots els presos. Em van arribar dos mil correus electrònics i centenars de missatges de gent que ho deixava.

Estaven coordinats.

Sí. Però insisteixo: no sé què impedia arribar a un acord amb el PDECat. Al Congrés, convivien Laura Borràs i Ferran Bel. Eren visions separades, però en aquell moment que l'espai polític passava dificultats mantenir les dues ànimes no hauria d'haver estat un hàndicap per la gent que era més forta, que eren la Crida i Junts.
 
Vostès van explicar públicament les aportacions econòmiques als presos per part del PDECat. Per què creu que ells no van acabar posant-se de part vostra?

Era molt difícil matisar. Era difícil reconèixer el president Puigdemont, com fèiem nosaltres, i al mateix temps tenir un projecte diferenciat. Amb lideratges com Quim Torra o Laura Borràs a Junts, era complicat fer matisos. Quan poses un però, a vegades et diuen que ets poc pur. Però fins i tot l'alcalde menys independentista del PDECat va remar a favor de l'1-O. Altra cosa és que aquestes persones es fessin preguntes, i se les titllava de traïdors o de convergents. El 2020, els presos, amb el lideratge que tenien, podien haver matisat coses. Quan parlaves amb ells, ho veien igual: compartien la visió del PDECat. Però públicament mai ens donaven la raó. No tothom està disposat, en els partits, a confrontar i a fer preguntes. Un dels grans errors del procés és que vam parlar poc internament. Coses que han passat ja hi havia gent que les havia insinuat, i no se la va escoltar. El problema no és entre Junts i el PDECat, perquè això ja està superat. Va més enllà: la reflexió és que un projecte tenia 62 diputats el 2010, i ara en té 32. Ja no és un problema d'instruments o eines, sinó d'idea global.

I què li ve al cap ara que Junts ha fet president Pedro Sánchez a Madrid?

El PDECat, el 2019, defensava uns quants elements que Junts considerava el dimoni, traïcions a l'ideari. Un era fer qualsevol acord amb el PSC. Va ser inhumà tot el que va fer Junts davant l'entesa amb els socialistes a la Diputació de Barcelona per intentar que no es portés a terme. És inhumà que a alcaldes del PDECat que necessitaven regidors del PSC no se'ls deixés acordar res amb ells. Vam perdre alcaldies importants: Sant Cugat, Figueres, Tàrrega. Qualsevol acord amb els socialistes era terrible, i veig que ara han canviat. També era terrible que el PDECat fos un partit. Això ja no es portava, calien moviments, organitzacions, associacions. Tot havia de ser transversal, la base, la militància. No sé si Junts ara és un moviment o un partit, però crec que és un partit molt més antic que no pas el que era el PDECat en un principi.

"Per fer el mateix que feia CDC i el PDECat, no sé si calia fundar un nou partit i deixar la meitat de gent pel camí. Aquesta és la reflexió que pertoca"

També es deia que no es podia pactar amb el PNB, i ara veig que han rectificat. I recordo que un cop Pascal es va entrevistar amb Alfredo Pérez Rubalcaba, i jo em reunia amb Salvador Illa: la pressió, el malviure que ens feien passar, i ara fins i tot veig que es reuneixen amb el PP i es queden tan amples. I una última qüestió: per fer el mateix que feia CDC i el PDECat, no sé si calia fer tot això i deixar la meitat de gent pel camí. Aquesta és la reflexió que pertoca. Hem comès molts errors, i per això ja no existim. Ara faria les coses totalment diferents. Però és evident que la nostra posició han estat molt més coherent que d'altres. La moció de censura del 2018 contra Rajoy no se'ns acceptava. Es deia que Sánchez actuaria com el PP. Al final, quan llegeixo que Sánchez ha de ser la salvació de tots els mals, penso en com es pot haver fet virar tant el discurs. La pregunta lògica que em faig és: ara que Junts és el que era el PDECat, ja podem anar tots a Junts, oi?

Té la sensació que alcaldes que estan a Ara Pacte Local, apadrinada en les últimes municipals pel PDECat, acabaran fent el salt a Junts?

Crec que no. Això ja s'ha acabat. Però Junts, si vol recollir el millor esperit de CDC, ha ser una cosa molt més transversal. Molt més moderna com a partit. Hi hauria d'haver un canvi de lideratges molt considerable perquè tot això es pogués refundar amb les idees convergents però amb nous estils de fer política. Junts és un partit molt poc fiable. No deixa pactar segons quins alcaldes amb el PSC perquè això és trair Catalunya, però la direcció hi pacta contínuament.

En algun moment van pensar que el PDECat podia tenir representació parlamentària en les eleccions del febrer del 2021, amb Àngels Chacón com a candidata?

Ens van faltar 16.000 vots. Va ser una bona època, llàstima de la nit electoral. Vam estar molt a prop, vam ser coherents, ens vam explicar bé.

Al Congrés, amb Roger Montañola, ja va ser més complicat.

Sí, estàvem en un altre moment. Havien passat massa coses. No teníem recursos econòmics. Però estic molt orgullós del Roger.

En els últims temps hem vist la fundació i mort de Centrem, i també s'ha posat en marxa una plataforma anomenada Espai CiU. Val la pena, vistos els resultats?

La gent que queda en aquest espai fa política des dels ajuntaments. Els recomano tancar aquesta època. Ens hem de quedar amb les idees bones i revindicar la tradició. No pot néixer cap més instrument que no sigui amb nova gent i noves fórmules. Es necessita temps. A curt termini, revifar els instruments existents seria un error.

"No pot néixer cap més instrument que no sigui amb nova gent i noves fórmules. Es necessita temps"

On ha anat a parar l'herència política convergent?
Junts, el PSC i ERC es deuen haver endut un 30% cadascun, i hi ha un 10% que estan despistats. S'hi ha de reflexionar a fons. El vot de Junts té una part important dels vots que van permetre els 62 diputats de Mas del 2010, i també li fan costat persones que no venien de CDC.

Li han quedat ganes de tornar a la política, després de tot això?
Ho deixo aquí, però ha estat una súper experiència. No m'he cansat de fer país. Tinc molta relació amb el món municipal. Prou de política, però sí fer país i ajudar en qualsevol cosa.