28
d'octubre
del
2023
Actualitzat
a les
18:41h
La matinada del 10 de juliol del 2016, en un racó del Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB), un grup de quadres de l'antiga Convergència miraven amb atenció un ordinador. A la pantalla hi havia un quadre amb el primigeni règim d'incompatibilitats que havia de servir de sedàs per saber qui -i, sobretot, qui no- podia formar part de la direcció. La imatge resumeix l'esperit amb el qual es va fundar el PDECat: la necessitat de construir un nou projecte per superar CDC -tocada per la confessió de Jordi Pujol, els estralls de la corrupció i les tensions del procés, que ja havien dut Artur Mas a plegar empès per la CUP- contindria els defectes de l'etapa anterior, però sense recollir pràcticament cap de les seves virtuts.
Res va funcionar com tocava en el congrés fundacional. Quan Jordi Cuminal, exalt càrrec amb Mas i Francesc Homs a Palau, va pujar al faristol per plantejar els noms que proposava el nucli fundador del nou partit -Més Catalunya i Catalans Convergents-, a la sala hi va esclatar tot el malestar larvat en els mesos passats. Mercè Conesa, en aquell moment alcaldessa de Sant Cugat i penúltima portaveu de Convergència, va aixecar la veu per protestar. Les mans es van començar a alçar fins al punt que es va haver de frenar el debat. Per sortir del pas, es va crear una ponència específica per parlar del nom. Es va acabar triant Partit Demòcrata de Catalunya i, per dificultats en el registre, s'hi va acabar afegint l'Europeu. Tot naixia torçat.
Que divergien els camins entre els militants i quadres i la classe dirigent -encarnada per Mas i també per Puigdemont, que va pronunciar un discurs especialment breu en la cloenda del congrés fundacional que encara es posa com a exemple del seu desinterès per les qüestions internes- ho demostra el fet que els dos expresidents van votar a favor que el partit es digués Junts per Catalunya. Una marca que, amb el pas del temps, ha acabat aixoplugant l'herència postconvergent en un delicat equilibri amb l'esperit dels independents -com Laura Borràs- que es van acostar progressivament a Puigdemont durant la tardor del referèndum.
Si el congrés del CCIB va ser compendi de dificultats, la ressaca -marcada per la tria de la primera direcció- va ser encara més complexa. No era cap secret que Jordi Turull -ara secretari general de Junts- tenia l'aspiració de ser el màxim responsable del partit. N'havia parlat amb Mas, que avalava l'operació, i tenia com a mà dreta Miquel Buch, que acabaria sent conseller d'Interior. Però els vents de canvi que van bufar en el conclave fundacional, sumats a la mala relació -política- que tenia en aquell moment amb Josep Rull, van fer que Turull no assumís les regnes del PDECat. En el seu lloc ho va fer Marta Pascal, com a coordinadora general, acompanyada de David Bonvehí com a responsable d'organització. Eren nous temps.
Bonvehí tenia la confiança de Puigdemont, a diferència de Pascal, que no va trigar a notar-ho. L'aposta de l'expresident pel "referèndum o referèndum" va tensionar les costures, que ja no tornarien a lloc. Durant l'hivern i la primavera del 2017, els consellers del PDECat -que havien entrat al Govern amb el carnet de CDC- desconfiaven obertament de la confrontació amb l'Estat i algun d'ells, com ara Jordi Jané -Interior-, van ser els primers d'alertar del risc de presó i de pèrdua de patrimoni que podria comportar portar fins al final la votació. Que s'organitzés un estat major paral·lel a l'executiu, i que aquest estat major decidís més que el Govern, va ser la gota que va fer vessar el got: cinc consellers van decidir tancar la seva etapa abans de l'1-O.
En aquell moment, Puigdemont va oferir Presidència a Pascal, però finalment qui va ocupar el càrrec va ser Turull, un dels dirigents amb més capacitat d'interlocució amb ERC. El referèndum es va fer i, després de la votació, el PDECat-amb la seva coordinadora general i Mas al capdavant, perquè en aquell moment encara n'era el president- es van inclinar obertament a favor de convocar eleccions i evitar la declaració d'independència. La negociació amb l'Estat no va acabar de fructificar i, en un marc de guerra oberta entre ERC i l'antiga CDC, Puigdemont es va decidir per la segona opció tot i haver defensat la primera només unes hores abans. La resta de la història és coneguda: exili, presó, 155 i eleccions convocades pel 21 de desembre.
L'expresident sempre havia dit que no volia ser candidat -quan Mas el va triar com a relleu ho va deixar clar davant del consell nacional de CDC-, però va canviar d'opinió. No volia representar el PDECat, sinó una plataforma més àmplia. Acompanyat d'independents, amb el seu partit minimitzat, Puigdemont va recuperar la marca de Junts descartada en el congrés fundacional i s'hi va posar al capdavant. Contra tot pronòstic, es va convertir en el candidat independentista més votat, per sobre d'Oriol Junqueras -i per sota d'Inés Arrimadas, de Ciutadans, guanyadora dels comicis-, de manera que es va guanyar el dret a ser investit.
No va passar, perquè Roger Torrent, nou president del Parlament, va suspendre el ple previst. El PDECat es mantenia viu -havia aportat els drets electorals a la candidatura de Junts, que tècnicament era una coalició entre el PDECat i la hibernada Convergència-, però ja pesava més el grup parlamentari -triat personalment per Puigdemont- que la direcció de Pascal. L'expresident no se n'amagava, de la distància amb el seu partit, fins al punt que va posar en marxa un nou projecte, la Crida Nacional per la República, al qual va animar a sumar-s'hi tot l'independentisme. Només s'hi va sumar el PDECat, que en el congrés celebrat el juliol del 2018 va implosionar. La sortida de Pascal —Puigdemont mai li va perdonar el paper jugat en favor de la moció de censura de Pedro Sánchez, que ell va avalar- va endur-se totes les fotografies.
Al capdavant del PDECat hi van quedar Bonvehí com a president i Míriam Nogueras com a presidenta, que tenien un únic mandat: dissoldre el partit dins la Crida. Una comissió formada pels presos i els exiliats havia de servir per comandar el procés. Però el context a Madrid -eleccions anticipades la primavera del 2019, sumades a les municipals i europees ja previstes- va endarrerir els plans. El PDECat va tornar a posar tota la logística a disposició de Puigdemont -que, segons diverses fonts, va amagar amb estripar el carnet en més d'una ocasió- per anar a tots els comicis sota el paraigua de Junts tot i que ells i CDC, que estava en liquidació, van retenir els drets electorals. Passat el cicle electoral, les converses amb la Crida -representada per Jordi Sànchez- no van acabar de fructificar, i la pandèmia les va frenar.
Però Puigdemont no volia que la carpeta s'allargués i, l'estiu del 2020, va optar per fundar Junts com a partit, un cop descartada la Crida com a paraigua definitiu del nou projecte. Va ser indispensable que Sànchez, en una maniobra d'esquena a la cúpula del PDECat i contravenint els acords privats signats també amb Bonvehí, aconseguís el control de la marca de Junts. Només quedava que Puigdemont estripés el carnet. Ho va fer el 31 d'agost del 2020, i el van seguir tots els principals dirigents del PDECat que provenien de l'antiga CDC. En les eleccions al Parlament, Àngels Chacón -a qui Quim Torra va cessar com a consellera d'Empresa i Coneixement dies després de l'escissió- no va passar dels 77.000 vots i va quedar fora del Parlament.
Era la primera vegada que el PDECat es presentava amb les seves sigles, i tot indica que ja serà l'última. A les municipals, el partit va optar per una coalició anomenada Ara Pacte Local, però els principals alcaldes -menys Marc Solsona, alcalde de Mollerussa- ja havien fet el pas a Junts. A Barcelona, el partit va integrar-se en la candidatura de Xavier Trias. Es van obtenir, això sí, 200 regidors arreu del país. Quan van arribar les espanyoles, es va triar com a candidat Roger Montañola, que ja havia vist en directe des d'Unió la dificultat d'entrar al Parlament —se'n van quedar fora el 2015 tot i fregar els 100.000 vots- i al Congrés -Josep A. Duran i Lleida es va acomiadar de la política amb 64.000 sufragis. Montañola, amb 31.000 vots, tampoc va obtenir representació sota el paraigua d'Espai CiU, marca nostàlgica. L'escàs resultat ha precipitat l'assemblea de la mort d'aquest octubre.
L'escenari més probable era el de dissolució, i finalment ha estat l'escollit pels militants. El PDECat ja ha hagut de fer front a acomiadaments i a diversos canvis de seu -la primera, al carrer Provença, tenia cinc plantes i una terrassa amb vista a la Sagrada Família. Ni l'operació de Centrem -amb Chacón al capdavant i el suport de formacions contràries a la independència com la Lliga d'Astrid Barrio- va prosperar, ni tampoc els intents per anar en solitari. És la crònica d'una mort anunciada des que, el juliol de fa set anys, el grup de quadres de l'antiga CDC discutien davant l'ordinador els requisits per entrar a la direcció d'un partit que mai va ser com el seu antecessor.
Res va funcionar com tocava en el congrés fundacional. Quan Jordi Cuminal, exalt càrrec amb Mas i Francesc Homs a Palau, va pujar al faristol per plantejar els noms que proposava el nucli fundador del nou partit -Més Catalunya i Catalans Convergents-, a la sala hi va esclatar tot el malestar larvat en els mesos passats. Mercè Conesa, en aquell moment alcaldessa de Sant Cugat i penúltima portaveu de Convergència, va aixecar la veu per protestar. Les mans es van començar a alçar fins al punt que es va haver de frenar el debat. Per sortir del pas, es va crear una ponència específica per parlar del nom. Es va acabar triant Partit Demòcrata de Catalunya i, per dificultats en el registre, s'hi va acabar afegint l'Europeu. Tot naixia torçat.
Que divergien els camins entre els militants i quadres i la classe dirigent -encarnada per Mas i també per Puigdemont, que va pronunciar un discurs especialment breu en la cloenda del congrés fundacional que encara es posa com a exemple del seu desinterès per les qüestions internes- ho demostra el fet que els dos expresidents van votar a favor que el partit es digués Junts per Catalunya. Una marca que, amb el pas del temps, ha acabat aixoplugant l'herència postconvergent en un delicat equilibri amb l'esperit dels independents -com Laura Borràs- que es van acostar progressivament a Puigdemont durant la tardor del referèndum.
Si el congrés del CCIB va ser compendi de dificultats, la ressaca -marcada per la tria de la primera direcció- va ser encara més complexa. No era cap secret que Jordi Turull -ara secretari general de Junts- tenia l'aspiració de ser el màxim responsable del partit. N'havia parlat amb Mas, que avalava l'operació, i tenia com a mà dreta Miquel Buch, que acabaria sent conseller d'Interior. Però els vents de canvi que van bufar en el conclave fundacional, sumats a la mala relació -política- que tenia en aquell moment amb Josep Rull, van fer que Turull no assumís les regnes del PDECat. En el seu lloc ho va fer Marta Pascal, com a coordinadora general, acompanyada de David Bonvehí com a responsable d'organització. Eren nous temps.
Carles Puigdamont amb Artur Mas, al congrés fundacional del PDECat. Foto: Adrià Costa
Bonvehí tenia la confiança de Puigdemont, a diferència de Pascal, que no va trigar a notar-ho. L'aposta de l'expresident pel "referèndum o referèndum" va tensionar les costures, que ja no tornarien a lloc. Durant l'hivern i la primavera del 2017, els consellers del PDECat -que havien entrat al Govern amb el carnet de CDC- desconfiaven obertament de la confrontació amb l'Estat i algun d'ells, com ara Jordi Jané -Interior-, van ser els primers d'alertar del risc de presó i de pèrdua de patrimoni que podria comportar portar fins al final la votació. Que s'organitzés un estat major paral·lel a l'executiu, i que aquest estat major decidís més que el Govern, va ser la gota que va fer vessar el got: cinc consellers van decidir tancar la seva etapa abans de l'1-O.
En aquell moment, Puigdemont va oferir Presidència a Pascal, però finalment qui va ocupar el càrrec va ser Turull, un dels dirigents amb més capacitat d'interlocució amb ERC. El referèndum es va fer i, després de la votació, el PDECat-amb la seva coordinadora general i Mas al capdavant, perquè en aquell moment encara n'era el president- es van inclinar obertament a favor de convocar eleccions i evitar la declaració d'independència. La negociació amb l'Estat no va acabar de fructificar i, en un marc de guerra oberta entre ERC i l'antiga CDC, Puigdemont es va decidir per la segona opció tot i haver defensat la primera només unes hores abans. La resta de la història és coneguda: exili, presó, 155 i eleccions convocades pel 21 de desembre.
L'expresident sempre havia dit que no volia ser candidat -quan Mas el va triar com a relleu ho va deixar clar davant del consell nacional de CDC-, però va canviar d'opinió. No volia representar el PDECat, sinó una plataforma més àmplia. Acompanyat d'independents, amb el seu partit minimitzat, Puigdemont va recuperar la marca de Junts descartada en el congrés fundacional i s'hi va posar al capdavant. Contra tot pronòstic, es va convertir en el candidat independentista més votat, per sobre d'Oriol Junqueras -i per sota d'Inés Arrimadas, de Ciutadans, guanyadora dels comicis-, de manera que es va guanyar el dret a ser investit.
No va passar, perquè Roger Torrent, nou president del Parlament, va suspendre el ple previst. El PDECat es mantenia viu -havia aportat els drets electorals a la candidatura de Junts, que tècnicament era una coalició entre el PDECat i la hibernada Convergència-, però ja pesava més el grup parlamentari -triat personalment per Puigdemont- que la direcció de Pascal. L'expresident no se n'amagava, de la distància amb el seu partit, fins al punt que va posar en marxa un nou projecte, la Crida Nacional per la República, al qual va animar a sumar-s'hi tot l'independentisme. Només s'hi va sumar el PDECat, que en el congrés celebrat el juliol del 2018 va implosionar. La sortida de Pascal —Puigdemont mai li va perdonar el paper jugat en favor de la moció de censura de Pedro Sánchez, que ell va avalar- va endur-se totes les fotografies.
David Bonvehí, a la seu del PDECat. Foto: Adrià Costa
Al capdavant del PDECat hi van quedar Bonvehí com a president i Míriam Nogueras com a presidenta, que tenien un únic mandat: dissoldre el partit dins la Crida. Una comissió formada pels presos i els exiliats havia de servir per comandar el procés. Però el context a Madrid -eleccions anticipades la primavera del 2019, sumades a les municipals i europees ja previstes- va endarrerir els plans. El PDECat va tornar a posar tota la logística a disposició de Puigdemont -que, segons diverses fonts, va amagar amb estripar el carnet en més d'una ocasió- per anar a tots els comicis sota el paraigua de Junts tot i que ells i CDC, que estava en liquidació, van retenir els drets electorals. Passat el cicle electoral, les converses amb la Crida -representada per Jordi Sànchez- no van acabar de fructificar, i la pandèmia les va frenar.
Però Puigdemont no volia que la carpeta s'allargués i, l'estiu del 2020, va optar per fundar Junts com a partit, un cop descartada la Crida com a paraigua definitiu del nou projecte. Va ser indispensable que Sànchez, en una maniobra d'esquena a la cúpula del PDECat i contravenint els acords privats signats també amb Bonvehí, aconseguís el control de la marca de Junts. Només quedava que Puigdemont estripés el carnet. Ho va fer el 31 d'agost del 2020, i el van seguir tots els principals dirigents del PDECat que provenien de l'antiga CDC. En les eleccions al Parlament, Àngels Chacón -a qui Quim Torra va cessar com a consellera d'Empresa i Coneixement dies després de l'escissió- no va passar dels 77.000 vots i va quedar fora del Parlament.
Era la primera vegada que el PDECat es presentava amb les seves sigles, i tot indica que ja serà l'última. A les municipals, el partit va optar per una coalició anomenada Ara Pacte Local, però els principals alcaldes -menys Marc Solsona, alcalde de Mollerussa- ja havien fet el pas a Junts. A Barcelona, el partit va integrar-se en la candidatura de Xavier Trias. Es van obtenir, això sí, 200 regidors arreu del país. Quan van arribar les espanyoles, es va triar com a candidat Roger Montañola, que ja havia vist en directe des d'Unió la dificultat d'entrar al Parlament —se'n van quedar fora el 2015 tot i fregar els 100.000 vots- i al Congrés -Josep A. Duran i Lleida es va acomiadar de la política amb 64.000 sufragis. Montañola, amb 31.000 vots, tampoc va obtenir representació sota el paraigua d'Espai CiU, marca nostàlgica. L'escàs resultat ha precipitat l'assemblea de la mort d'aquest octubre.
L'escenari més probable era el de dissolució, i finalment ha estat l'escollit pels militants. El PDECat ja ha hagut de fer front a acomiadaments i a diversos canvis de seu -la primera, al carrer Provença, tenia cinc plantes i una terrassa amb vista a la Sagrada Família. Ni l'operació de Centrem -amb Chacón al capdavant i el suport de formacions contràries a la independència com la Lliga d'Astrid Barrio- va prosperar, ni tampoc els intents per anar en solitari. És la crònica d'una mort anunciada des que, el juliol de fa set anys, el grup de quadres de l'antiga CDC discutien davant l'ordinador els requisits per entrar a la direcció d'un partit que mai va ser com el seu antecessor.