De la poesia d'Estellés a la pintura de Miró: Puig Antich, una icona arrelada

Des del mateix moment de la seva execució a garrot vil, la figura deSalvador Puig Antich va quedar arrelada en l'imaginari col·lectiu. Des d'aleshores, ara fa 50 anys, primer de manera encara mig clandestina, i poc a poc cada cop més present, el seu nom, l'itinerari vital i, sobretot, la mort cruel sota les urpes de la dictadura es van convertir en un símbol, una icona i en alguns moments, fins i tot en un mite amb una potent càrrega històrica. 

Puig Antich presentava tots els ingredients per convertir-se en una icona: la generositat idealista, la joventut, l'autenticitat, l'epopeia de la lluita contra el franquisme, la serenor amb què va enfrontar-se el destí fatal. A més, Salvador va morir víctima d'una dictadura que agonitzava però que estava disposada a morir matant. El component de revenja explícita d'un règim que havia patit el cop de l'atemptat contra Carrero van fer encara més injusta la brutal execució a garrot. Des d'aleshores, Puig Antich ha estat present, com un personatge gairebé familiar per molta gent. Impressiona comprovar la seva presència en molts àmbits de la cultura i les arts.

Present en el vers i la cançó

Sens dubte, el poema més conegut inspirat en l'assassinat legal de Puig Antich és el de Vicent Andrés Estellés. És un llarg poema, titulat així, Puig Antich, escrit sota l'impacte de l'execució. El vers de l'autor valencià (El meu cor t'aguarda/fent senyals a la terra/un alfabet de dol/i ràbia/Puig Antich/vine/El meu cor aguarda) ja anuncia el que serà una realitat: El poble et va fer seu/va assumir la teua vida/i la teua mort. Més tard, als dos anys de la seva execució, ja mort el dictador, Joan Brossa en va escriure una elegia: Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;/cap joc de queixes no té res a fer;/però el teu pensament, gall guerriller,/recosirà la llum en el nou dia. Aquest dissabte, a les 19 hores, l'actor Eduard Fernández llegirà el poema d'Estellés, en els actes programats a la Model amb motiu d'aquests 50 anys. 


La cançó Margalida, de Joan Isaac, del 1976, és el gran tema musical vinculat a Puig Antich. Està dedicada a qui va ser la seva companya Margalida Bover. L'escriptor José Manuel Caballero Bonald en va fer la traducció al castellà. Però hi ha altres temes musicals lligats al jove militant del MIL. I si canto trist, de Lluís Llach, és l'altra referència, escrita just quan el cantant tornava d'un exili a França. La primera versió va ser, per força, plena d'al·lusions vetllades al cas (I si canto trist/és perquè no puc/Esborrar la por/Dels meus pobres ulls). Però se li entenia tot.

"Salvador", un abans i després    

La pel·lícula Salvador (2006) va suposar la irrupció ambiciosa del cas a la gran pantalla i va contribuir a donar a conèixer aquell episodi històric a una generació que no havia viscut el franquisme. Dirigida per Manuel Huerga, aquesta producció de Mediapro va ser un èxit de taquilla i va obtenir un Goya -al millor guió adaptat-, el Premi Barcelona de Cinema i l'Ondas 2006, entre d'altres. La pel·lícula, amb mitjans potents i actors reconeguts com Daniel Brühl i Tristán Ulloa, es va basar en un dels llibres més complets sobre el cas, Compte enrere, de Francesc Escribano. 

Una bibliografia cada cop més farcida

Va ser a la revista Arreu, nascuda en l'inici de la Transició i de vida efímera, on va aparèixer el març del 1977 un dels primers reportatges ben documentats sobre les circumstàncies que envoltaren els fets (L'última nit de Puig Antich). En diversos articles, Bru Rovira, Xavier Vinader i Ramon Barnils explicaven aspectes del cas del tot ignots. Rovira hi aportava el testimoni de les germanes de Salvador. S'hi podien veure documents d'enorme interès per primera vegada, com fotografies familiars i el telegrama del pare de Puig Antich a Franco demanant clemència.

Des d'aleshores s'ha publicat una bibliografia que ja comença a ser rellevant. A banda de l'esmentat llibre d'Escribano, cal recordar La torna de la torna (Empúries, 1985),una investigació del cas signat pel nom col·lectiu Carlota Tolosa, i que fou obra d'un grup de periodistes coordinat per Ramon Barnils. El també periodista Jordi Panyella va publicar Puig Antich, cas obert (Angle), que acaba de ser reeditat i posa negre sobre blanc les irregularitats del procés judicial, amb un estudi a fons del sumari i un ampli recull de testimonis. Molt interessant tot el que explica d'aspectes com l'autòpsia i l'actuació de les autoritats judicials.

El cas Puig Antich resta ben viu, amb molts aspectes encara per explicar. La setmana vinent arriba una altra novetat, Hasta el último aliento (Planeta), escrit per Manuel Calderón, que ha guanyat el Premi Comillas amb una obra que aprofundeix en la personalitat de Puig Antich i del sotsinspector Francisco Anguas, el policia mort en el tiroteig produït durant la detenció de l'activista. Un Anguas que ha quedat també en l'oblit fins ara i que tenia un perfil -cinèfil i admirador de Truffaut- diferent de l'habitual entre els membres de la Brigada Político Social.  

Joan Miró i l'esperança

Hi ha un fil directe que lliga la mort de Puig Antich amb el pintor Joan Miró. Des de finals dels 60, l'artista estava treballant en una obra inspirada en el sentiment que sentien els qui eren condemnats a mort a Espanya i esperaven la seva sort aferrats a l'última esperança d'un indult. L'obra, un tríptic, va anar avançant a mida que ho feia també la repressió dels darrers anys de la dictadura i, finalment, el procés a Salvador Puig Antich.

Miró va acabar el tríptic (L'esperança del condemnat a mort) just el dia que el militant del MIL era executat. L'obra es pot veure a la Fundació Miró. El pintor es va referir a aquesta coincidència com un fet "màgic" i va explicar que el traç negre de la pintura simbolitzava el fil de l'esperança que algú, sens dubte algú molt poderós, havia trencat de manera abrupta.