Amorós i Bosch, en un moment del debat. Foto: Aleix Moldes

Un debat molt ianqui. De primàries a Conneticut. Com els que veiem cada quatre anys a la secció d'internacional dels informatius televisius. Així es podria definir el debat que han mantingut aquest vespre  Alfred Bosch i Oriol Amorós a l'auditori del CCCB en el debat central de les primàries d'ERC a Barcelona.  La diferència amb Connecticut és que Barcelona no és la seva capital, la desconeguda Hartford, i Catalunya no és els EUA, encara que la gran majoria d'assessors polítics de casa pateixin un empatx indecent de The West Wing.

Així que Amorós i Bosch han complert amb un format assenyat però en el contingut no han aportat gaires novetats. No s'han fet mal. Han fet un debat en format de tai txi: tots dos es controlaven les seves forces. Amb calma, control i precaució. En diuen la força interior. I a fe de Déu que aquest parell de polítics, la força interior els surt per les orelles.

La moderadora, tan simpàtica com natural, ha burxat més que no pas els candidats. Fins i tot, els estirava les orelles quan no considerava que no responien els que se'ls hi preguntava. Però tots dos debatents s'han presentat, s'han lloat i s'han repetit l'oferta dels dos aneguets. Tu véns amb mi de dos i tot arreglat. I l'altre contraofertava el mateix botí. Així doncs, tot s'ho jugaran el dia 11.

Bosch ha volgut vendre la seva notorietat pública i la seva creativa oratòria per convèncer. De fet, no s'ha amagat de la importància que hi dóna al fet que el proper alcaldable d'ERC sigui conegut per la ciutadania. Diu l'actual cap de files a Madrid que és  per poder fer arribar el missatge de renovació que necessita el partit.

Amorós, però, no ho veu igual. Pel portaveu adjunt al Parlament és imprescindible que el candidat d'Esquerra tingui un profund coneixement de la ciutat. Ell ha demostrat que en sabia i, fins i tot, ha pessigat amb trapelleria alguna errada de coneixement de Bosch. S'ha vantat de ser militant d'ERC. I això en els temps que corrents pels independents és missatge directe a la soferta militància.

Amor, justa fantasia i tai txi, molt tai txi dialèctic. Al capdavall, tots dos són independentistes i d'esquerres, d'aquella esquerra tan barcelonina i tan extravagant que fins i tot munta Jocs Olímpics. I això només passa en un país on els anarquistes van ser ministres.