A hores d'ara, afortunadament, és inimaginable un acte de servilisme i llagoteria com el que es va produir a l'Ajuntament de Barcelona el 22 de setembre del 1997. Aquell dia, l'alcalde i totes les autoritats del país, reunits al Saló de Cent, van decidir que la Infanta Cristina havia "destacat pels seus extraordinaris mèrits personals i per haver prestat serveis rellevants a la ciutat". Així que la van honorar amb la Medalla d'Or de la Ciutat, en un acte plenament feudal. El discurs de concessió és d'aquells que, a hores d'ara, fa envermellir les galtes.

Per sort, fa temps que els ciutadans d'aquest país han deixat de comprar contes de princeses i saben distingir entre una resident helvètica que feia negocis des d'un palauet de Pedralbes i algú que pugui "representar el caràcter de la ciutat", com afirmava el discurs oficial del 1997. Així que és del tot lògic que el cronista de la ciutat, Lluís Permanyer, es preocupi de preservar el prestigi de Barcelona encapçalant la iniciativa que demana restituir aquesta medalla al seu ajuntament.

En aquest cas, a més, la societat civil ha trobat una connexió eficaç amb la política. Ricard Gomà, portaveu d'ICV a Barcelona, garanteix que la dignitat dels barcelonins no quedarà per sota de les convencions d'un règim caducat i portarà a debat els mèrits de l'esposa d'Iñaki Urdangarin. Per sort, Barcelona és plena de persones amb "extraordinaris mèrits personals", però cap d'elles no necessita 2.000 metres quadrats, deu lavabos i una piscina privada.