Veurem què passa en els pròxims mesos, però la societat catalana -de forma clarament majoritària- ja no accepta els efectes de la dependència política i financera de Madrid. Aquesta societat no està composta per nacionalistes romàntics, sinó per bombers que cobren menys per jugar-se la vida, conductors que paguen més als peatges i treballadors socials que no saben si cobraran la nòmina del mes següent. Tot això, mentre el govern de Madrid ens amenaça cada dos per tres amb transferir-nos una part encara més petita dels nostres diners.

L'opinió pública catalana ha deixat d'entendre quina pot ser la raó per la qual no es pot resoldre democràticament una qüestió que fa tres segles es va decidir per la força. És la mateixa societat que reclama les urnes un diumenge qualsevol per, si s'escau, emprendre un camí cap a la pròpia responsabilitat.

Per això, a hores d'ara insistir en la dependència és fomentar una profunda fractura social que només satisfarà a un escàs 21 per cent de la població, un corrent d'opinió que no pot pretendre imposar les seves conviccions a la resta sense ni tan sols comparèixer en el debat. La dependència no pot estar per damunt de la democràcia.