Francisco González és un dels exemples més nítids del capitalisme a l'espanyola, d'aquell estil que funciona per sota d'una nebulosa que desdibuixa les fronteres entre el que és públic i el que és privat, entre el BOE i la Borsa, entre els partits i l'administració. González és un tipus a qui tothom li reconeix la intel·ligència, que va començar de corredor de comerç per passar a agent de borsa. Allà va fer bons negocis, fins fer-se una petita fortuna.

Però el cop de sort definitiu va venir de la mà del seus amics Rodolfo Martín Villa i Manuel Pizarro, que el van recomanar a Aznar per presidir Argentaria, l'entitat que va agrupar la banca pública. A partir d'aquí, el de sempre. El PP va privatitzar el banc, que es va fusionar amb el BBV, aleshores la joia del poder financer basc. Dos anys després esclata l'escàndol dels comptes secrets dels Ybarra a paradisos fiscals i González es planta com a president únic d'un dels dos grans bancs espanyols.

Per tot plegat, no és d'estranyar que González estigui encantat de la vida amb el sistema polític espanyol. Tant, que ahir es va permetre el luxe de reclamar que l'estat espanyol "no es distregui en projectes aliens a la Constitució, basats en dades insuficients i esbiaixades". Moment en el qual uns quants milers d'impositors de les antigues caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa vam mirar-nos, amb perplexitat, aquelles targetes de crèdit en les quals ara hi figuren unes sigles noves: BBVA.