"Acabo de comunicar al cap de l'Estat la celebració, demà, d'un consell de ministres per decretar l'estat d'alarma a tot Espanya durant els pròxims 15 dies". L'anunci del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, el 13 de març del 2020 es repetia a les televisions de tota una ciutadania que assistia, amb una barreja d'estupor, por i incertesa, a l'esclat d'un escenari insòlit. El 31 de gener es va detectar el primer contagi a l'Estat; concretament, a La Gomera. L'1 de març, ja n'eren 73. Una setmana més tard, 589; i, el dia que es va ordenar el confinament domiciliari, 5.754. Esclatava una pandèmia mundial, un virus desconegut i una malaltia, la Covid, amb uns efectes devastadors que, dos anys després, acumula un tràgic balanç de més de 101.000 víctimes a l'Estat, més de 18.400 d'elles a Catalunya. 

Les UCI, desbordades. Les residències de gent gran, impotents. Famílies que no podien contactar amb els seus malalts i, en el pitjor dels casos, acomiadar-se. Un confinament domiciliari de 98 dies. Les escoles, tancades. Restriccions. Un impacte econòmic i social sense precedents. I una primera onada que vindria prosseguida de sis més i de variants capaces de disparar les infeccions. Un abans i un després encara vigent, amb mascaretes normalitzades en el paisatge social i una vacunació que ha estat clau per frenar la gravetat de la malaltia. La pandèmia ha estat un punt d'inflexió per a la vida de tothom. Per als malalts, per a les famílies, per al personal sanitari i, també, evidentment, per a aquelles persones que van tenir a les seves mans el pes de la gestió de la situació.

Una infermera de l'Hospital d'Igualada, l'epidemiòleg Antoni Trilla, l'exministre Salvador Illa, l'exconsellera Alba Vergés i un pacient ingressat durant la primera onada expliquen a NacióDigital, dos anys després, els moments que les seves retines van retenir i que encara ara tenen ben vius. Alguns de païts, i d'altres que encara necessitaran més temps per trobar un encaix. 

[h3]Antoni Trilla: "Els dies més angoixants van ser quan crèiem que col·lapsaríem"[/h3]
"Els dies més angoixants van ser a finals de març, quan estàvem al límit i crèiem que col·lapsaríem". Ho explica un Antoni Trilla, cap d'epidemiologia de l'Hospital Clínic, per a qui aquests dos anys han passat de vegades molt ràpid i, de vegades, molt lents. Hi ha moments, admet, d'oblit del passat recent. Perquè la pandèmia ha estat per a tot el sistema sanitari una cursa estressant i esgotadora en què un episodi succeïa a un altre sense tenir temps d'assimilar. Es refereix a la primera onada com "aquella època" en què tenia clavades a les oïdes les sirenes constants de les ambulàncies. Dia i nit. Viu al costat de l'Hospital del Sagrat Cor, tot i que les hores a l'hospital han estat moltes més que les d'estar a casa. "El so era constant, no parava de pensar en què la majoria devien ser pacients greus de Covid, en si estàvem fent les coses del tot bé i què més es podia fer", relata.

Per al doctor Trilla el confinament no va existir. O, en tot cas, el seu va ser a dins de l'hospital, amb un allau de presa de decisions i un clima "d'alta tensió". De cop i volta, els ulls dels dirigents polítics es van dipositar sobre experts com ell, que ha assessorat tant el Govern com la Moncloa, i que ha estat també un referent als mitjans de comunicació a l'hora d'explicar com evolucionava el virus i com se li feia front. "M'ha tocat fer de portaveu de la trinxera i donar la meva opinió procurant que fos prou sòlida. Tots ens hem equivocat en algun moment, però no envejo la posició dels que han hagut de gestionar la pandèmia i prendre decisions sense manual ni regles", assegura. Tant a l'exconsellera Alba Vergés com a l'exministre Salvador Illa, diu, els ha vist "patir" en moments de presa de decisions difícils. 

Durant aquella primera onada, es va autoimposar deixar de veure les notícies a la televisió quan arribava a casa. Passejava el gos quan es podia, intentava veure alguna sèrie i, sobretot, llegia la gran quantitat d'informació científica que es generava a un ritme extraordinàriament ràpid. "En alguns aspectes era molt positiu, com ara per desenvolupar les vacunes. En d'altres, ens hauria agradat una pausa per comprovar si determinats tractaments anaven bé o no", diu Trilla, tot posant com a exemple el cas de la hidroxicloroquina. Sis onades després, el facultatiu reflexiona com la pandèmia ha posat en evidència l'"aprimament" que ha patit en els darrers anys el sistema sanitari. "La societat se n'ha adonat de la seva importància i pregaria perquè els representants polítics no ho oblidin", conclou, tot assenyalant que cal invertir en infraestructures, i millorar les condicions i estabilitat dels professionals.

[h3]Jaume Ríos: "Les hores eren incalculables. La por era constant"[/h3]
Van ser dies de molta por per a Jaume Ríos. Aleshores tenia 61 anys. Amb respiració forçada, mirava amb espant la saturació d’oxigen, l’indicador que marcaria la diferència entre continuar a planta o entrar a l’UCI. Els símptomes van començar quan feia pocs dies que s’havia decretat el confinament domiciliari. Febre alta, tos, esgotament. La PCR va sortir negativa. Però no millorava. El 26 de març va ser ingressat a l'Hospital de Barcelona mentre la seva dona, també contagiada, es quedava a casa.
 
"Eren aquells dies que moria molta gent. Estava aïllat i el personal mèdic entrava molt poc. El meu contacte amb l’exterior era la finestra, amb una visió distòpica de Maria Cristina completament buida", explica. Només circulaven ambulàncies i cotxes policials. Per evitar més angoixa, va deixar de mirar les notícies i els mitjans de comunicació. Abans de prendre aquesta decisió, que s’habilitaven camions frigorífics perquè els cadàvers no hi cabien al dipòsit havia estat un dels darrers titulars que havia escoltat. Van ser 12 dies, fins al 6 d’abril, que van passar lents, molt lents, amb l’únic bàlsam del contacte amb la família per videotrucada i les hores d’escoltar música clàssica, mirar sèries o llegir. "Tampoc estava per a moltes converses, i no volia angoixar més la família", admet.
 
Ríos va estar sempre conscient i no va arribar a entrar a l’UCI. Per indicació dels metges, passava tant de temps com podia panxa avall, una posició incòmoda pels tubs de respiració i perquè l’impedia fer res. Ho combinava amb caminar per l’habitació. "Els dies i les nits passaven amb la mateixa regularitat i les hores eren incalculables. La por era constant". No va ser fins que va sortir de l’hospital, que ho va haver de fer sol, que li va veure per primera vegada la cara al seu metge. "El vaig reconèixer per la veu perquè estava parlant per telèfon a la porta d’entrada". Fins aleshores, totes les figures que l’havien cuidat estaven sota equips de protecció que impedia reconèixer-les.
 
Quan la majoria el que volia era sortir de casa, Ríos només pensava en tornar-hi i no sortir. Durant un any i mig ha portat a la seva bossa de mà un termòmetre per prendre’s la temperatura de forma immediata si percebia alguna alteració i durant els primers mesos fugia de tot lloc on s'hi acumulés molta gent. "He superat aquesta fase obsessiva", assegura. De l’hospital va sortir-ne pesant molt menys, amb fatiga per caminar per la pèrdua de massa muscular, i amb taquicàrdies i suors cada vegada que intentava concentrar-se per seguir una conversa. La recuperació va ser lenta. El dia que es van poder vacunar, la seva dona i ell ho van celebrar. "En aquests moments, ja no tinc por", diu dos anys després.

[h3]Salvador Illa: "Ningú ho acabat de pair del tot; jo tampoc"[/h3]
"Mai m'hauria imaginat que em tocaria gestionar una pandèmia. Tampoc el president del govern espanyol. De fet, si s'ho hagués imaginat, probablement hauria fet un govern diferent i no hauria estat jo a la cartera de Sanitat". Salvador Illa fa aquesta lectura del moment zero, el moment en què les seves previsions polítiques i també personals -en un inici el seu pla era viure a cavall entre Madrid i La Roca del Vallès, on té casa seva- van saltar pels aires. El dia abans de prendre possessió com a ministre va reunir-se amb un grup de persones de la sectorial de sanitat del PSC que el van advertir: "Tingues en compte que, en aquest àmbit, el ministre el nomena el president del govern i la causa de cessament més freqüent, amb diferència, és una crisi de salut pública". Quasi va ser una profecia del que vindria.

"Quan assumeixes una responsabilitat has d’estar preparat per a tot", assegura. I admet que, per molt insòlita que fos la situació, el ritme de la presa de decisions era tan intens i frenètic que ni tan sols hi havia temps "per a cabòries o reflexions". El balanç de víctimes a primera hora de cada matí, decretar que, no només no es podia acomiadar familiars als hospitals, sinó tampoc a funerals i que, per tant, hi hauria "gent que no es veuria mai més". Des del principi, diu, va ser "molt conscient" que l'excepcionalitat requeria "tota la disposició personal i psicològica". L'exministre reconeix el pes de la dificultat del moment sense lamentar-se que li caigués aquesta inesperada crisi a sobre, malgrat els moments de "molta preocupació".

Especialment dur recorda el dia en què una ambulància va haver-se d'emportar un treballador del ministeri per una alteració cardíaca perquè li havia dit que volia plegar abans que esclatés la pandèmia i, un cop es va desencadenar la crisi, Illa li havia demanat que es quedés. "Em vaig sentir responsable", relata. Passats dos anys, minimitza els episodis de discrepància amb la relació amb els consellers autonòmics de salut, i també amb l'expresident Quim Torra, en ple estat d'alarma i assumint ell el rol de súper ministre. "Van haver-hi moments de tensió, però mai es va trencar la complicitat. Estic content de la relació que es va establir", considera. 

Confessa que l'any com a ministre se li va fer curt en un sentit concret: hauria preferit endarrerir sis mesos o un any la sortida del ministeri per liderar el reforçament del sistema de salut. Però les eleccions catalanes i la proposta per ser el cap de llista del PSC a Catalunya s'hi van interposar. "No crec que ningú hagi acabat de pair del tot el que ha suposat la pandèmia; jo tampoc", conclou. 

[h3]Sílvia Roca Martí: "Els adormies sense saber si es tornarien a despertar"[/h3]
Veure les mirades de por de qui entrava a l'UCI sense saber si se'n sortiria. La soledat dels pacients. Tantes morts diàries. La infermera Sílvia Roca Martí té tatuat cadascun dels moments viscuts a la UCI de l'Hospital Igualada durant aquella primera onada. "No es podien acomiadar, els adormies i intubaves sense saber si es tornarien a despertar", relata sobre els moments més durs, agreujats quan els pacients que s'havien d'atendre eren companys sanitaris. Ella estava a la zona zero, a la conca d'Òdena, on en una setmana es va desencadenar el pitjor dels pronòstics amb un virus que acabaria arribant arreu. Recorda aquella anada cap a l'hospital, el 16 de març, quan tot era tan desconcertant i angoixant amb tota la població confinada al seu domicili.

S'hi sumava la vessant personal, la de saber-se exposada a un virus desconegut i el temor de portar-lo a casa. "Tinc una filla de risc, té diabetis. I tornava a casa sense tenir ni idea de si estava contagiada o no". Creuava la porta pràcticament despullada, es dutxava, fregava tota la casa, ventilava, mantenia el mínim contacte amb els seus fills que tenien 6 i 9 anys, i no dormia amb el seu marit. I en el trajecte d'anada i tornada a Igualada, l'impacte de conduir amb les carreteres i carrers buits només entorpits pel control policial. Fins que no es va fer la primera PCR no va rebre cap abraçada. 

La situació era dura, però Roca subratlla "la bellesa del companyerisme" que es va generar hospital endins amb tot l'equip abocat a fer el que calgués per qui calgués en un context tan convuls. La sensació dos anys després és que la Covid ha posat de manifest la importància de tenir "una sanitat sana" on el paper de la infermeria és "clau per donar unes cures de qualitat" a la ciutadania. "La Covid ho ha fet visible", insisteix, i demana a aquells que tenen poder de decisió que aboquin els recursos necessaris perquè la sanitat sigui un "pilar bàsic" i es reconegui la carrera professional del personal d'infermeria. 

Roca, que ara és coordinadora d'infermeria i recerca del Parc Sanitari Pere Virgili, reconeix que va arribar a plantejar-se canviar de professió després de la primera onada. L'esgotament va fer titubejar la seva vocació. "Malgrat ser la pitjor experiència viscuda, em considero una persona resilient que sempre busca la part positiva de les coses", afirma. Els moments de desconnexió a casa -viu en una casa en un poble molt petit envoltat de natura- amb la seva família eren el seu oxigen. "He plorat, he patit, m'he cansat, però dos anys després estic bé personal i professionalment".

[h3]Alba Vergés: "Encara se'm remouen coses"[/h3]
"Si es pren aquesta decisió, aquesta mesura, és perquè estem plenament convençuts que és necessària". Just després d'aquestes paraules per anunciar el confinament de la conca d'Òdena, Alba Vergés, aleshores consellera de Salut, es trencava públicament. Confluïen un cop dur a nivell de responsabilitat política i també personal, perquè es prenia una decisió insòlita que afectava també la seva família. "Era una decisió molt bèstia, que no s'havia viscut mai. La meva emoció expressava, precisament, que em feia càrrec de com s'estava afectant la vida i la llibertat de la ciutadania en un moment de gran incertesa", recorda dos anys després. 

Organitzar el sistema hospitalari per a una pandèmia, aconseguir mascaretes, respiradors i equips de protecció una competència salvatge del mercat, transformar quiròfans en UCI o improvisar la transformació de pavellons en hospitals de campanya. Tot plegat, mentre el balanç de víctimes era cada dia més colpidor "Havia d'explicar dades que sabia que eren persones. Tot anava de pujada i només esperava que arribés el dia que es frenés", relata. La sensació d'aquell moment, subratlla, era que s'estava fent "tot el que es podia i més enllà" i ni tan sols "hi havia temps per plantejar-se" si es podia fer d'una altra manera. 

A Salvador Illa, aleshores ministre de Sanitat, no el coneixia d'abans i va acabar parlant-hi pràcticament cada dia. Insisteix, però, que qui va haver d'organitzar tot el pla de contingència va ser la Generalitat. "La relació era bona, però a qui ens tocava coordinar era a nosaltres. Amb tota la crítica que vulguis, tothom sabia quin era el seu paper i les decisions que preníem aquí eren d'una magnitud més gran", considera Vergés. I justament per la complexitat, admet que en les reunions governamentals o del departament per a la presa de decisions de vegades calia "aturar-se deu minuts, sortir i respirar". A la conselleria, tothom en un moment o altre va necessitar suport psicològic per conviure amb la pressió. 

"De vegades penso que ho he paït, però de cop i volta en parlem i se'm remouen coses i crec que cal més temps perquè ha estat molt fort, intens i dur", reflexiona Vergés, ara des del càrrec de vicepresidenta de la mesa del Parlament. Té gravada a la memòria la data del 27 de desembre quan, nou mesos després, es va vacunar la primera persona a una residència a Catalunya. Va ser el punt d'inflexió, malgrat que la pandèmia no s'ha acabat i que reconeix que el sistema sanitari té "molts reptes" pendents.