El xoc de trens ja hi és. I, com era d'esperar, l'objectiu a batre per part de l'estat és la llengua. Es tracta d'un obsessió permanent per part de la classe dirigent de Madrid des de fa almenys tres-cents anys, al marge de si Espanya ha tingut règims d'un sentit o un altre. No és una casualitat, l'estat sempre ha tingut molt clar que la supervivència de la llengua era l'ingredient principal de la pervivència de la nació catalana. I contra això ha enviat exèrcits, jutges, governadors i una quantitat gairebé infinita de lleis i normes.

Però no se n'han sortit. Les classes populars catalanes han demostrat una fidelitat a la seva llengua difícil de comparar, fins i tot quan el català ha estat abandonat per les elits més miserables del país. Tossudament, quinze generacions han mantingut la transmissió del català, desafiant dotze borbons.

La guerra de la llengua ha estat llarga, i ara arriba en el moment de guanyar-la. Perquè, com diu l'amic Titot, disposem d'un exèrcit "que es diu cultura i els seus soldats són metges, mestres, investigadors, escriptors..." que no volen casernes, sinó escoles. Així que, per fidelitat als que ens han precedit i, sobretot, per compromís amb els que vindran: #somescola14j!