L'entesa entre Junts i el PP per votar plegats, al costat del PNB i de l'extrema dreta de Vox, dijous passat, per tombar l'impost a les energètiques, posa en primer pla la hipòtesi d'una aliança que, més endavant, pugui donar fruits en el pla polític. Fins i tot ha donat combustible per especular amb una possible moció de censura que Alberto Núñez Feijóo podria presentar en algun moment del 2025 i que sumés els vots dels diputats que lidera Carles Puigdemont.
L'acord en matèria fiscal, si més no, retorna Junts a l'espai del centredreta d'on prové. I que sota les sigles de CiU va convertir la formació pujolista en un soci gairebé imprescindible a Madrid, fos amb el PP o amb governs socialistes. Si la història dels pactes de les esquerres catalanistes amb els progressistes espanyols presenta també contradiccions evidents, els lligams entre la dreta catalanista i l'espanyola mostra potser contradiccions encara més dramàtiques. Un repàs a la història pot ser útil.
Les contradiccions de Prat de la Riba
Enric Prat de la Riba va ser una de les figures més emblemàtiques del segle XX català i de la represa política i cultural a partir de finals del segle XIX. La Lliga Regionalista que va fundar junt amb altres figures del catalanisme modern, de Francesc Cambó a Lluís Duran i Joan Ventosa i Calvell, va esdevenir una força modernitzadora i reformista dins dels cànons de la burgesia conservadora. A Madrid, la campanya en favor d'una Mancomunitat de diputacions va topar amb l'oposició aferrissada dels conservadors i de mig Partit Liberal. Finalment, va ser el cap de l'ala més progressista dels liberals, José Canalejas, qui va atorgar la Mancomunitat.
La Lliga es va oposar al vell caciquisme i va governar la Mancomunitat d'acord amb altres forces polítiques, entre elles els republicans catalanistes. Però quan es va produir la Setmana Tràgica, el 1909, la revolta contra la crida a files per anar a la guerra d'Àfrica que va cremar Barcelona, Prat va adoptar una actitud reaccionària, demanant la intervenció del govern espanyol i una forta repressió. El conservador Antonio Maura va enviar tropes per ofegar la revolta. El pedagog Ferrer i Guàrdia va ser afusellat. L'article de Joan Maragall demanant clemència va ser censurat per Prat.
D'últim aliat de la monarquia a suport de Franco
L'actitud de la Lliga el 1909 tindria continuïtat. Prat i Cambó advocaven per reformes i volien una autonomia política per Catalunya, però davant els moviments socials sempre van optar per una aliança d'interessos amb els conservadors espanyols. El 1931, Francesc Cambó va donar suport a la monarquia, ja molt desacreditada, fins al punt que el catalanisme conservador tenia un ministre en el darrer govern d'Alfons XIII, Joan Ventosa.
L'historiador Borja de Riquer mostra en el seu llibre L'últim Cambó una carta d'aquest a Ventosa on expressa la contradicció dels homes de la Lliga, que catalanistes i conservadors com són, es troben amb uns conservadors espanyols profundament anticatalanistes. Aquest serà sempre el drama de Cambó. Espantat davant la Guerra Civil, es posiciona al costat de Franco. El paper de Ventosa per buscar suport financer pels franquistes serà important. La victòria de Franco, però, no ho serà de la Lliga. Cambó reconeix en diverses ocasions la "vergonya" que sent pel suport a Franco, però no se'n penedeix obertament.
Les decisions preses per la Lliga, amb un conjunt de quadres de talent innegable, probablement van fer inviable una represa del vell partit. En la primera manifestació autoritzada de l'Onze de Setembre, encara una nova Lliga de Catalunya va treure el cap, amb un antic militant, el poeta Octavi Saltor. Però la major part d'exdirigents o havien restat al marge de la política o havien mostrat alguna incomoditat envers la dictadura (Puig i Cadafalch), mentre que altres s'havien integrat en el règim, com Josep Maria de Porcioles.
L'aznarisme: el "moment Cambó" de Pujol
Finalment, serien organitzacions noves les que emergirien durant la Transició. La CiU de Jordi Pujol acabaria hegemonitzant tot l'espai del centredreta catalanista, arraconant la dreta espanyola a una franja minoritària de l'escenari. Si els primers anys de la democràcia, CiU va ser una frontissa sovint imprescindible al Congrés, les contradiccions insalvables es produirien durant el mandat de José María Aznar. En la primera legislatura, l'anomenat pacte del Majestic va suposar reformes importants, amb un increment significatiu dels traspassos a la Generalitat (com els Mossos i tràfic) i la fi del servei militar obligatori.
La majoria absoluta aznariana, el 2000, va canviar molt les coses. CiU ja no era necessària a Madrid mentre que, a Catalunya, Pujol necessitava el PP al Parlament, ja que estava en minoria. Va ser el "moment Cambó" de Pujol. Lligat de peus i mans, el líder de CiU va donar suport al Pla Hidrològic Nacional del govern espanyol i va acabar apareixent com l'aliat d'un Aznar endurit i en ple procés de recentralització, i la il·legalització de Batasuna. Es covava ja el que seria l'aliança tripartida de les esquerres que faria fora CiU de Palau.
Els governs de Pasqual Maragall i José Montilla van dretanitzar encara més CiU. El primer Govern d'Artur Mas, joiós inicialment de les severes retallades socials, va tenir el suport del PP al Parlament. Una situació en part similar a la de Pujol amb Aznar, ja que Mariano Rajoy va disposar de majoria absoluta al Congrés. Col·locat en un cul-de-sac, enmig d'un fort descontentament popular, Mas va canviar de guió i, quan Rajoy va rebutjar el pacte fiscal, CiU va engegar una estratègia independentista.
Caldrà veure si els acords entre Junts i PP depassen el terreny fiscal i l'actual cúpula que encapçala Carles Puigdemont vol assajar un nou pacte amb els conservadors espanyols. Aquest cop, però, en un context molt diferent i una extrema dreta que d'alguna forma seria present en l'equació.