Josep Antoni Duran Lleida és un polític coherent. Segurament, un dels pocs que resisteixen l'hemeroteca, i això és un mèrit per a algú que és a punt de complir 59 anys i porta tota la vida dedicant-se professionalment a la política. Des dels anys setanta ha estat un catalanista amb vocació espanyola i sempre s'ha quedat allà mateix.

El problema és que ell -com dèiem- no s'ha mogut ni un mil·límetre, però el catalanisme polític sí. I una posició com la seva, que fa quinze o vint anys era central, ara està situada en un extrem del conjunt del magma catalanista. És més, bona part d'aquest mainstream nacionalista/sobiranista/independentista fa temps que considera que Duran es troba a l'altra banda de la ribera, juntament amb els partits manifestament constitucionalistes, com el PSC o el PP.

Potser per això el líder d'UDC es posa especialment nerviós quan se l'emplaça a posicionar-se en l'eix nacional. Aleshores té sortides de to estranyes, com la d'afirmar, públicament, que no votarà en la consulta del 10 d'abril a Barcelona perquè és de viatge a Alemanya. Un 33'57 per cent dels graciencs ja s'han mobilitzat i, pel que diu, sembla que ell no s'ha assabentat que existeix una campanya de recollida de vot anticipat. En fi...

El cas és que Duran no es mourà mai. L'ultima nit electoral -com sempre- va clavar els resultats, però va ser incapaç de pronunciar correctament el nom de Solidaritat Catalana per la Independència. Si un dia es proclamés l'Estat català ell no en faria ni cas.