Josep Maria Vila d'Abadal i Albert Einstein, presents en cos i ànima al dinar d'aquest dijous organitzat per Sobirania i Justícia. Foto: Adrià Costa/NDÉs dijous. Primer dia del mes de març. El passeig de Gràcia de Barcelona fa olor d'aquella primavera emprenyadora, de fred sobtat i sol impertinent. D'aires condicionats a deshores i abrics agraïts quan la tarda esborra el sol. El clima d'aquest país, diguin el que diguin, és un inconvenient. Com és un inconvenient el temps que es perd esmorzant, sopant i dinant.
Són les dues de la tarda. Una trentena de persones omplen una sala del restaurant Pomerada. El menú és correcte; les postres, millors. Se celebra un dinar amb un convidat especial, Josep Maria Vila d'Abadal, el terciari -alcalde de Vic, president de l'Associació de Municipis per la Independència i protocandidat a presidir Unió Democràtica de Catalunya- és el plat fort de l'àpat organitzat per l'associació presidida per l'Honorable Agustí Bassols, Sobirania i Justícia. Bassols saluda la concurrència, i cosa inèdita, saluda un a un els periodistes que cobreixen l'acte. En diu en nom i el mitjà. Ordre i educació benedictina. Detall que només és possible en el pòsit veterà dels demòcrata-cristians. Els dominics són d'una altra mena.
Vila d'Abadal enraona del municipalisme independentista, de l'independentisme en positiu, de l'associació desafiant que promou i, com no, d'Unió. Ho fa abans del dinar, a les postres hi haurà torn de precs i preguntes. A la taula presidencial, totes les copes s'omplen de vi negre. D'un vi fort, aspre i convincent com els que l'ocupen. A les taules joves, les copes s'omplen de vi blanc. Senyal que el gust també és generacional.
Els comensals escolten l'alcalde vigatà; un d'ells, empresari -ara en diuen emprenedor, com de l'obrer aviat en diran aturat- emet el primer avís que la tertúlia no serà bufar i fer ampolles: "Estem farts de collonades". Vila d'Abadal diu com ho veu. S'explica. Assegura que això de la independència és no fer mal a ningú, que ha de ser un projecte engrescador i que si els Borbons fan de les seves, les policies locals estan comandades pels alcaldes. Temperança de muntanya contra el nervi de la ciutat.
Un dels assistents, nét i fill de fusters, li replica que tot això està molt bé però que hi troba a faltar "bel·ligerància". És a dir, sang i fetge i mala llet, molta mala llet. El senyor diu que fa noranta anys que s'espera, que està a la cua i té pressa. Els anys atorguen els para-xocs per estar de tornada de tot. Molts dels assistents són valents, amb anys al damunt, i els empipa no haver complert la missió que es van proposar. "Volem pactar amb Espanya perquè tenen coses nostres que s'han de negociar", asseguren.
Es respira emotivitat, despit amb l'estat opressor i ganes de gresca. Enmig de tant sentiment, Vila d'Abadal branda racionalitat. Llegeix una cita d'Albert Einstein. Segons l'alcalde independentista, el físic entenia que les crisis són una oportunitat. Un dels comensals replica que Einstein també afirmava que les coses no canvien si sempre fem el mateix. Einstein va arribar a les postres per escoltar que en aquest país molts raonen el que senten, i la majoria, senten el que raonen.
