El PSC es troba al cap del carrer. Ha governat la Generalitat durant set anys i, al final, el resultat de dos presidents socialistes -el segon dels quals, símbol pretès de la immigració metropolitana- ha estat que CiU ha passat a ser el primer partit del Baix Llobregat, amb victòries incontestables a quatre de les cinc primeres ciutats de Catalunya. El cas de Barcelona és especialment sagnant: el PSC ha obtingut menys de la meitat de vots que CiU.

Tot plegat indica que els socialistes catalans no poden governar una institució com la Generalitat si no aconsegueixen demostrar que són capaços de confrontar, de forma oberta, els interessos de Catalunya amb els del PSOE. Ningú no se'n recorda, esclar, però a Madrid hi ha 25 diputats catalans que han fet -i continuaran fent- el tristíssim paper de votar el que els posin al davant, sigui el que sigui i signifiqui el que signifiqui. Cap ni un d'entre ells ha discrepat mai de la línia oficial del PSOE. És més, la seva cap de llista, Carme Chacón, s'ha permès criticar en públic -verbalment i per escrit- alguns gestos del PSC que la ministra ha considerat massa catalanistes.

Probablement, després de la desfeta, el PSC s'escorarà cap al PSOE. És l'única referència segura, a hores d'ara. Però, si ho fan, cometran un greu error perquè el Baix Llobregat el que demana és més catalanisme. I no era aquesta la Catalunya real?