L'endemà de les eleccions al Parlament, els sociòlegs José Ignacio Wert i Juan José Toharia analitzaven els resultats electorals. Les seves previsions: rebaixa i moderació del to sobiranista de CiU; la recomposició gairebé traumàtica del PSC; el paper incondicional d'ICV-EUiA; les ganes de gresca de SI; la dinàmica economicista del PP i la mosca incordi de C's. Més o menys les han encertat, tot i que eren més que possibles.
Pel que fa a Esquerra, els sociòlegs dictaven una sentència cruel. Per Wert i Toharia, ERC estaria exposada a noves "explosions i disgregacions" que la podrien sumir en la "irrellevància i la marginalitat". Patapam! I a la vista dels darrers moviments la profecia té visos de complir-se.
Després del consell nacional d'ERC del passat 15 de desembre, en què Joan Puigcercós va renunciar a tornar ser president del partit al congrés de la tardor vinent, la pressió dels resultats ha passat a ser un xup-xup mentre no arriben les municipals. Però els oficials de camp del partit belluguen tropes, prenen posicions, i entre xiuxiueig i xiuxiueig comencen a tantejar noms i pactes.
La direcció nacional ja ha posat algun nom sobre la taula, un nom potent de l'actual direcció. Però l'actual apparatchik encara treballa amb la mentalitat de quotes. Senyal que encara no ha entès res. El Baix Llobregat és un terreny goretex per entendre les noves tendències electorals. Si en tenen cap dubte que truquin al carrer Nicaragua. Però Puigcercós, a la seva.
Jordi Portabella intenta salvar els mobles, converses amb la CUP i amb SI -ara suspeses- per Barcelona, per intentar articular un pacte que el converteixi com a "remuntador" i convèncer més enllà del 30% del pes de la federació de Barcelona. Difícil paper per no dir improbable.
Per altra banda la marxa de Pere Vigo també és simptomàtica. La base gironina estava molesta perquè Pere Bosch no era el número dos de Carme Capdevila. El fiscal Taggler de la comissió del cas Millet, abandonat de la mà de Déu. Una interessant conxorxa entre la complicada xarxa gironina potser animada per l'ombra subtil de Jaume Oliveras.
Una altra entente cordiale són les noves incorporacions com a militants d'Oriol Junqueras, Jordi Fàbrega i Gerard Fernández. Junqueras ja ha estat cridat a files perquè se li ha vist el llautó, i ara, controla cada passa i cada declaració. Tothom quiet!
Joan Ridao, l'home d'idees convingudes, presumeix d'executiva com la "millor de tots els temps possibles" en les seves visites al territori per preparar les municipals. Com em comentava un històric enganxador de cartells de la Catalunya carlina, "ara vindrà el listillo a dir-nos com hem de fer política".
I atents al flanc jove. Marc Sanglas i Carles Bassaganya, controladors aeris del poder municipal, coincidents en gènere i generació, poden veure la seva darrera oportunitat en el congrés. I el profeta Joan Manuel Tresserras, de moment, diu que escriu un document d'estratègia que encara no ha vist ningú.
Ernest Benach i els seus amics de Terrassa albiren. Saben que la processó és molt llarga i el ciri és molt curt.
El magma restant, potser els que més copsen la manca clamorosa d'estratègia, format per alcaldes i regidors s'esperen al 22 de maig. A partir de llavors, alcaldes ressentits per una mala direcció, regidors emprenyats amb el politburó del carrer Calàbria i militants de sang republicana, poden donar un cop de puny sobre la taula. Ull al sud del Maresme que n'hi ha de bons!
Com diria Xavier Vendrell:"Abans érem 10.000 que ens barallàvem, després vam ser 6.000 i ens barallàvem, i si en quedem 1.000 també ens barallarem". Possiblement Puigcercós intenti fer els darrers moviments perquè quedin els mateixos. Potser ha llegit les excèntriques aventures del Baró Münchhausen, aquell que atrapat en un fangar intentava sortir-ne estirant-se les orelles.
