La caiguda de Pedro Sánchez, produïda enmig d’un comitè federal que va oferir escenes inenarrables, no s’entén sense el paper actiu exercit per diversos exministres del PSOE amb vincles més que estretes amb el poder econòmic. En el procés d’erosió del líder socialista el pes de les anomenades portes giratòries hi ha tingut un paper gens negligible.
 
El 25 de gener passat, un nom fort de l’Ibex 35, Francisco González (BBVA), declarava amb to preocupat: “Es comença a paralitzar la inversió per la incertesa política”. L’home havia tornat feia poc del Fòrum de Davos, i explicava que molts dels presents li van manifestar la inquietud per la situació política a Espanya. Pocs dies més tard, González afirmava que “no es pot tornar a polítiques econòmiques que ja van fracassar fa cent anys”. D’aquesta manera, el president del BBVA expressava el temor al fantasma que ha tret la son al llarg d’aquest any a molts noms brillants de l’Ibex: la possibilitat d’una aliança d’esquerres encapçalada per Pedro Sánchez.  

Només tres dies després de les declaracions del banquer, l’altre González, l’expresident del govern Felipe González feia unes declaracions que anunciaven el que seria el discurs dels poders fàctics dins del PSOE, tot reclamant, des de les pàgines del diari El País, que si ni el PP ni el PSOE no podien construir una majoria, havien de permetre que l’altre governés. Felipe s’afegia així a la línia vermella fixada pel poder econòmic. El vincle entre el bloc anti-Sánchez i la gran empresa ha estat molt evident. Ningú com l’expresident del govern simbolitza millor les portes giratòries després del seu pas pel consell d’administració de Gas Natural, que va abandonar l’any passat, segons ell perquè “m’avorria molt”.  
 
Els exministres es mouen

A la política espanyola, els exministres sempre han estat una institució. Aquests darrers mesos, els qui van ser membres de governs socialistes han jugat un paper decisiu en l’operació d’assetjament i caiguda del secretari general del PSOE. A finals de gener, ja es va produir una trobada de prop de cinquanta exministres socialistes en un restaurant de Madrid. L’objectiu va ser manifestar la seva oposició rotunda a qualsevol aproximació del seu partit amb Podem.

Entre els presents, alguns personatges pintorescos, com José Luis Corcuera i Joaquín Leguina, molt desmarcats ja de l’ortodòxia del partit. Però n’hi havia d’altres de més rellevants. Com Carlos Solchaga, exministre d’Indústria i d’Economia amb Felipe i exponent des de sempre dels poders econòmics dins del PSOE i conseller de la farmacèutica Zeltia. Hi era també Juan Manuel Eguiagaray, exministre d’Administracions Públiques i d’Indústria, un altre cas de portes giratòries. Eguiagaray va estar en la cúpula del gegant de l’aeronàutica europea, EADS-CASA, fins al febrer del 2013. O Javier Gómez Navarro, exministre de Comerç que, ves per on, va ser després durant anys president de la Confederació de Cambres, a banda de president del Grup MBD de banca d’inversió.

Després de les eleccions del 26-J, la pressió dels notables va ser més forta. Diversos exministres i exalts càrrecs socialistes es van adherir a un manifest més ampli que reclamava posar fi al bloqueig i que el PSOE assegurés ja l’estabilitat. Entre els signants, Javier Solana, exalt responsable de la política exterior de la UE (i assessor d’Acciona), l’exministre de Justícia Tomás de la Quadra Salcedo, l’ex de Cultura César Antonio Molina i exalts càrrecs, com Guillermo de la Dehesa, exsecretari d’Estat d’Economia i estretament lligat al Banco Santander.

Un vincle massa evident

En molts consells d’administració, figures rellevants d’anteriors executius socialistes han entrat per la porta gran del món de les altes finances o la gran empresa. Tots ells, amb poquíssimes excepcions, s’han alineat a favor de polítiques econòmiques ortodoxes i neoliberals. El cas de Pedro Solbes és ben conegut. Exministre de González, vicepresident econòmic amb Rodríguez Zapatero, va esperar amb candeletes els dos anys que marca la llei per als alts càrrecs per romandre apartats d’empreses del seu anterior àmbit per entrar al consell d’Enel, la gran italiana de l’energia, propietària d’Endesa. No va ser renovat en l’última remodelació d’Enel, el 2014, però Solbes no va quedar fora dels grans consells. Conserva el seu lloc a la banca britànica Barclays.
   
El cas d’exministres socialistes que estan o han passat per consells d’administració seria llarg. Els casos més coneguts són els de Luis Atienza, exministre d’Agricultura i president de Red Eléctrica entre 2004 i 2012. Quan va abandonar el càrrec, es va embutxacar més de dos milions d’indemnització. Luis Carlos Croissier ha passat pels consells de Repsol, Jazztel i Adolfo Domínguez després de ser ministre d’Indústria, i fa pocs mesos va assumir la presidència del grup Adveo (antic Unipapel). L’expresident andalús Rafael Escuredo va passar per Abengoa. L’expresident del Congrés Manuel Marín va passar a la presidència de la Fundació Iberdrola.

Hi ha hagut casos ben controvertits. L’exministre de Relacions amb les Corts Virgilio Zapatero va ser conseller de Bankia i avui està imputat. El més proper exministre de Defensa i exvicepresident Narcís Serra va ser president de Caixa Catalunya, que va deixar enmig d’una forta ensulsiada.  

Les darreres incorporacions

El mes de febrer es van conèixer dues noves incorporacions al club d’exministres giratoris. Trinidad Jiménez, exministra de Sanitat i d’Afers Exteriors, va ser fitxada per Telefónica. En aquest cas, la direcció del PSOE va sortir en la seva defensa dient que no entrava al consell d’administració sinó com a “treballadora”. L’altre cas va ser el d’Elena Salgado, un exemple de llibre. Encara estava calent el seient del seu despatx de vicepresidenta econòmica amb Rodríguez Zapatero que ella ja havia fitxat per Endesa. Va ser una mostra de desvergonyiment total. Perquè no va esperar els dos anys que exigeix la llei. Salgado va poder salvar l’escull entrant en el consell de Chilectra, la filial xilena, al marge de l’àmbit competencial de la legislació espanyola. Aquest febrer ha tornat a ser notícia perquè es va incorporar al consell d’administració de Nueva Pescanova.  
 
L’excepció Borrell

Com en tot, hi ha excepcions. Un exministre socialista que pertany al consell d’administració d’una gran empresa ha sortit en defensa del secretari general socialista. Josep Borrell, conseller d’Abengoa, del sector elèctric, va fer unes declaracions dies abans del fatídic comitè federal, dient que Prisa no podia fer fora el dirigent socialista. Després de la caiguda de Sánchez, l’exministre va fer una anàlisi molt crua de la situació, assegurant que ara seria Mariano Rajoy qui posaria condicions al PSOE.

Les raons d’aquest posicionament tan clar, que trenca amb la quasi unanimitat dels exministres del seu partit contra Sánchez poden trobar-se en la mateixa biografia del polític. Borrell és un home que no oblida. Va ser el primer líder socialista que es va imposar gràcies a unes primàries, derrotant el secretari general, Joaquín Almunia. Era l’any 1998. Un any més tard, El País destaparia un escàndol de frau fiscal que esquitxava dos col·laboradors de Borrell –Josep Maria Huguet i Ernesto Aguiar- del seu temps de secretari d’Estat d’Hisenda. El cas es va convertir en una cacera per part del diari de Prisa i Borrell, tot i no estar implicat en absolut, va acabar dimitint.

No deixa de ser curiós que els dos dirigents socialistes elegits en primàries hagin acabat molt malament. Aquests dies, Borrell deu haver sentit una proximitat especial amb Sánchez. No hi ha res que uneixi més que compartir enemics.