Pere Navarro haurà estat deu anys al capdavant de la quarta ciutat de Catalunya, però a Terrassa ningú no parla de navarrisme, un fet que demostra un tarannà dialogant i relativament poc sectari. Fins no fa gaire, el perfil de Navarro era tan poc controvertible que la majoria dels que hi tractaven s'hi referien com "el Pere", adversaris inclosos. L'encara alcalde de Terrassa és una persona de tracte cordial que ha comès pocs errors en la gestió de l'ajuntament i que hauria pogut acabar el mandat de forma tan còmoda com sigui possible en una ciutat de més de dos-cents mil habitants massacrada per l'esclat de la bombolla immobiliària.

Però Navarro ha decidit jugar-se-la. Primer, al capdavant d'un partit que fa aigües per tot arreu, on la disciplina de l'antic aparell ja no és suficient per assegurar una cohesió que es compactava amb el ciment dels càrrecs institucionals. I ara sabem que també serà el principal contrincant d'Artur Mas, un president que magnetitza la totalitat del catalanisme social.

Tot plegat té una dimensió políticament tràgica. Pere Navarro lidera un partit enfonsat en el desastre demoscòpic i amb una organització precària. A més, ha hagut d'adquirir un perfil agressiu, marcant distàncies amb el sobiranisme i expulsant uns quants companys de partit de les institucions i les llistes. El Pere que havia governat plàcidament amb ERC s'ha convertit en el Navarro que entra en combat amb les armes de Ferraz. L'alcalde amable es transforma en unionista dur.

Pere Navarro s'aboca al precipici per un sentit del deure que l'honora. Però per una causa que el pot deshonrar.