Duran és víctima de si mateix. Es va professionalitzar en la política a finals dels anys setanta i ha basat la seva llarguíssima permanència, precisament, en l'absència de canvis. Al llarg d'aquests anys s'ha mogut pels reservats dels restaurants de Barcelona i Madrid, entre despatx i trucada, com el representant més extractiu de les elits polítiques catalanes. Tot eren contactes, tot eren influències, tot era nedar entre semàfors verds. Zero política.

En prop de quaranta anys, l'etern líder d'Unió ha sobreviscut a tot. Ha vist caure governs de tota mena, ha contemplat com se succeïen els directors dels diaris i ha jubilat, un per un, tots els seus adversaris polítics. Duran només ha comès un sol error de càlcul sobre els mapes de l'habitació del Palace: No ha vist la gent.

No es va adonar de què la part central d'aquesta societat havia decidir representar-se a si mateixa. No va intuir que el negoci de la mediació s'havia acabat i que les decisions ja estaven preses pels ciutadans. I el pitjor de tot, no va saber veure que aquest país necessitava, més que mai, acció política.

A Duran primer el va descartar la societat, després els seus votants. Més tard, Convergència i, finalment, Madrid. Ara l'està oblidant Unió. I, com sempre, no se n'està adonant.