Aquest petit-gran país va omplir dos cops el Camp Nou per veure jugar la seva selecció nacional contra el Brasil, i va captar l'atenció de mig món. Moments d'eufòria que la classe política no va saber o poder traduir en res de tangible i, de llavors ençà, aquest mateix petit-gran país va optar per girar l'esquena al tradicional partit de costellada de cada Nadal. Ara, ja no s'omple ni Montjuïc.

Aquest petit-gran país va votar en massa per l'Estatut, primer, i per la independència, després, en tot un seguit de consultes populars -sense validesa jurídica però sí moral-, i va captar l'atenció de mig món. Moments d'eufòria que la classe política no va saber o poder traduir en res de tangible.

Fins ara, el Govern ens havia dit que volia promoure una tercera votació, també de costellada, sobre el pacte fiscal. L'enèsim Catalunya-Costa Rica per anar passant el temps.

De la mateixa manera que l'afició catalana ha optat per no anar al camp fins que tot plegat no tingui el nivell que ens mereixem, la consulta sobre el pacte fiscal també estava condemnada al ridícul. El propi president ho sap -"el lògic escepticisme de la societat catalana", diu-, i dijous va exhortar el poble a gesticular tant com sàpiga, però en cap moment va fer esment a cap consulta. Amb aquesta crida, apuja el voltatge de la Diada sense haver de patir cap baixa de pretemporada, i força Josep Antoni Duran i Lleida a manifestar-se literalment rodejat de milers d'independentistes. Un hat trick, que en diríem.

I és que, en el fons, el president sap que quan doni l'ordre perquè s'imprimeixin les paperetes, aquestes hauran de ser les de la llibertat.


bernatferrer@naciodigital.cat