En els dies més àlgids de la tardor del 2017, Íñigo Urkullu destinava temps de qualitat a escriure personalment missatges de mòbil a dirigents independentistes. Eren missatges llargs, amb llenguatge solemne, pensats per sacsejar les consciències dels interlocutors i traslladar-los una certa sensació de transcendència. Es va agafar molt seriosament el seu rol de mediador entre la Moncloa i la Generalitat per evitar la declaració d'independència i l'aplicació del 155, tot i que finalment no se'n va sortir. Carles Puigdemont no va acabar satisfet amb el paper del lehendakari, i les relacions entre l'espai de Junts i el PNB van quedar corcades durant anys. Les relacions s'han recuperat en els últims mesos, com demostra la coordinació en la investidura de Pedro Sánchez. El silenci dels nacionalistes bascos a l'espera de la llum verda definitiva de Puigdemont n'és la prova: si hi ha investidura, el PNB serà l'últim en cobrar.
La formació jeltzale, fa una setmana, ja recelava de les presses que exterioritzava el PSOE amb l'acord signat amb ERC i la voluntat de tancar ràpid el suport de Junts. "Queda molta feina per fer", resumien fonts del partit el 2 de novembre. "Hi ha temps fins al 27 de novembre", diagnosticava Itxaso Atutxa, presidenta del PNB a Biscaia, fa tan sols una setmana. Les compareixences públiques han estat mínimes al llarg dels últims mesos, i només hi ha hagut alguna sacsejada al tauler per determinar que hi havia aspectes del pacte entre el PSOE i Sumar -firmat fa dues setmanes per Sánchez i Yolanda Díaz- que els feien arrufar el nas per dos motius. Primer, pel contingut més ideològic. Segon, perquè alguns aspectes podien contenir potencials invasions competencials. Un sacrilegi per a un partit com el PNB.
Els nacionalistes bascos, en aquesta negociació, han volgut coordinar-se amb Junts. I ho han fet amb fotografies públiques -com la reunió de mitjans de setembre a Waterloo amb Puigdemont, Jordi Turull, Andoni Ortuzar i Joseba Aurrekoetxea- i d'altres més privades, com la cita a Brussel·les del 25 d'octubre. La posició del PNB és bàsica, perquè els cinc escons -un menys que Bildu, amb qui competirà el 2025 per no perdre el poder al País Basc- seran decisius al llarg de la legislatura quan calgui aprovar pressupostos. En aquest sentit, juguen un paper de frontissa fonamental: han contribuït a la rehabilitació de Junts -concretada amb la negociació directa que hi ha en marxa amb el PSOE- i, al mateix temps, esperen obtenir de la nova etapa a Madrid un blindatge competencial i aprofundir en el reconeixement de la plurinacionalitat.
Després de les eleccions del 23 de juliol, Urkullu va posar en circulació el concepte de convenció constitucional, el mecanisme que caldria fer servir per establir un mecanisme que establís "capacitat per decidir" a Catalunya, el País Basc i Galícia. "Per què en un Estat només hi pot haver una nació? I per què l'estat espanyol no pot ser plurinacional, com ho va ser a la pràctica fins al segle XVIII?", es preguntava el lehendakari en un article al diari El País. Junts, al llarg de la negociació, també ha posat sobre la taula el reconeixement nacional de Catalunya, i d'això es va parlar en la trobada del 25 d'octubre amb el PNB al Parlament Europeu. Urkullu també va defensar, aquest dilluns, la necessitat de complir amb l'Estatut basc com a condició.
A diferència del 2017, aquesta vegada els nacionalistes bascos no estan fent de mediadors, sinó que estan concertant interessos amb Junts en el marc de dos acords per separat. Si hi ha entesa, primer signarà Turull -com a secretari general de Junts, previsiblement acompanyat de Santos Cerdán, responsable d'organització del PSOE- i després tot quedarà pendent de què facin els nacionalistes bascos, experts en treure suc de tot tipus de negociació. Fa només cinc anys van ser capaços d'aprovar els pressupostos de Mariano Rajoy i, una setmana després, fer costat a la moció de censura de Sánchez. Negociant, per cert, de la mà de Cerdán.