El que no va aconseguir ni la Guerra Civil, ni la dictadura, ni la transició s'ho ha apuntat un tertulià de la Sexta. Tot el patrimoni de tradició i lluita del que va ser el PSUC, amb el peatge humà de milers d'anys de presó i tones de sacrifici, ha quedat dissolt dins d'un magma d'activisme sense més identitat que la que li confereix, a la contra, un règim decrèpit.

Potser era inevitable. O potser no. Però el fet és que a ICV i EUiA han avantposat el pànic demoscòpic a qualsevol altra consideració i han acceptat una mena de suïcidi ritual que, paradoxalment, no els evitarà l'acusació de casta per part dels nous companys de viatge. Ada Colau vol absorbir poca cosa més que els blocs electorals dels mitjans públics i, des de l'altra banda, els càrrecs de confiança del partit -repartits per dotzenes d'ajuntaments, l'Àrea Metropolitana i la Diputació de Barcelona- ni tan sols aconseguiran resistir una onada imparable que se'ls endurà. A ells, abans que a la casta de veritat.

Més enllà d'això, el catalanisme polític ha perdut un espai, el del PSUC i ICV, que ara es ressitua cap a un projecte de regeneració espanyola. Bon negoci per a la CUP, mal negoci per al país.