Poc a poc, els forrellats polítics que ho van deixar tot "atado y bien atado" a finals dels anys setanta van rebentant. Un primer artefacte implosiu va ser la mateixa UCD, que ni tan sols va aconseguir sobreviure al cop d'estat del 81. Però, a partir d'aquí, el sistema va tendir a l'estabilitat durant tres dècades llargues.

A hores d'ara, però, els invents d'aquella època van caient a plom sobre els propis fonaments. D'ençà de la crisi, el café para todos no s'aguanta per enlloc i és assenyalat internacionalment com una de les causes principals de la ineficiència de l'economia de l'estat espanyol, a més de responsable d'una administració dels recursos públics arbitrària i amb tendència a la corrupció. Passa el mateix amb els mecanismes de regulació, amb molts vicis heretats de l'autoritarisme franquista.

Les institucions creades o renovades a finals dels setanta han perdut el prestigi i també manifesten símptomes clars d'obsolescència. Passa amb el Tribunal Constitucional i, per extensió, amb l'àmbit judicial sencer. I els mateixos problemes de credibilitat tenen els partits polítics espanyols -el binomi PP/PSOE, sobretot-, amb llistes tancades i tot el seguici de llocs de treball altament remunerats que van dels càrrecs de confiança fins al Senat sencer.

I el gran símbol d'aquella operació política, el rei espanyol, lluita per sobreviure -de forma visiblement insolidària- al sistema que el va legitimar. Critica els polítics que encara el lloen ritualment i fa veure que no té cap relació amb totes aquelles martingales que s'ensorren simultàniament. Ell, que va ser la mentida més gran.