08
de juliol
del
2022
Actualitzat
el
11
de juliol
a les
8:14h
No hi ha hagut fila zero de dirigents polítics destacats, sinó de representants de la societat civil. La posada en escena de la presentació de Sumar, la plataforma que impulsa la vicepresidenta Yolanda Díazper recosir tot l'espai a l'esquerra del PSOE, ha estat tota una declaració d'intencions. L'acte d'aquest divendres al recinte de Matadero de Madrid buscava posar en òrbita una nova plataforma que té vocació de transcendir sigles, disputes internes i fronteres electorals en una galàxia política on l'esquerra està desmobilitzada i la dreta segueix una línia ascendent. Seran sis mesos de tour arreu de l'Estat per posar rumb a l'era post-Pablo Iglesias i intentar refer les expectatives del 2015, frustrades després per la pèrdua de musculatura elecció rere elecció i la diàspora interna. No serà fins al desembre quan Díaz confirmarà si serà candidata.
L'historial que precedeix la posada en marxa de Sumar no ha estat precisament plàcid. Ni pel paper d'Unides Podem dins de la Moncloa i l'assumpció d'incoherències fruit dels torcebraços perduts amb el PSOE ni per les tensions que provoca entre els partits que han de formar part de l'espai que s'avinguin a diluir les seves sigles. Se li suma, a més, el precedent de les eleccions andaluses, que ha estat un dur pròleg per al naixement del projecte, i el sempre complex conflicte amb Catalunya, pel qual Díaz ha procurat sempre passar de puntetes. A continuació, cinc claus que expliquen en quines circumstàncies, amb quins lideratges i amb quins reptes pendents arrenca el sinuós trajecte de la vicepresidenta.
Relació particular amb el PSOE
Si una cosa ha quedat palesa des de que Iglesias va abandonar la Moncloa i va assenyalar Díaz com a hereva del lideratge de l'espai és que el seu estil res té a veure amb el fundador de Podem. La moderació en les formes i també de vegades en el fons -fet que de vegades trepitja ulls de poll entre les seves pròpies files- té a veure amb l'objectiu de transcendir les pròpies fronteres electorals i pescar els votants més d'esquerres del PSOE. Aquell que està ubicat, principalment, a la perifèria de l'Estat. El seu equip té territoris com Catalunya, Balears, València i part del nord assenyalats en vermell per a aquesta estratègia de pesca i confien en la bona valoració que li atorga el CIS. Segons el sondeig del mes de maig, un 11% de la bossa d'electors socialistes la prefereixen a ella de presidenta i la puntuen amb un 6,27, la mateixa nota que Pedro Sánchez.
Amb tot, per molt tarannà amable que pretengui exhibir en la relació amb els socialistes, hi ha xocs que no ha pogut evitar. El darrer ha estat per l'increment en mil milions d'euros de despesa militar que el president espanyol ha impulsat malgrat el rebuig expressat per Podem, motiu pel qual ha forçat la reunió de la mesa de coordinació amb el PSOE. Precisament, l'última vegada que es va reunir aquest espai va ser a tomb de la disputa entre Díaz i la vicepresidenta Nadia Calviño per liderar la reforma laboral. En aquella ocasió, es va sortir amb la seva. Però els episodis discrepants s'han anat succeint. Sense anar més lluny, la setmana passada van ser per la cimera de l'OTAN i la gestió de la tragèdia a la tanca de Melilla, però abans van venir l'impost sobre les elèctriques o el xec de 200 euros per a les famílies amb menys recursos. Els dos partits també van topar arran de l'escàndol d'espionatge als líders independentistes, fins al punt que des de Podem van a Sánchez demanar que "rodessin caps".
L'equip de Díaz confia en la seva capacitat per projectar que és capaç de "marcar el rumb del govern" amb una agenda pròpia i destaquen que això ho fa amb un capital que pocs dirigents de "l'esquerra de l'esquerra" poden exhibir: combina el seu lideratge amb una bona valoració en la gestió com a ministra de Treball, un perfil que s'ha dedicat a cultivar en els darrers mesos abans d'afrontar la dimensió orgànica de l'espai.
Convivència complexa amb Podem
Sumar pretén irrompre com un actor nou superador dels partits preexistents. Els seus impulsors tenen més com a referència una confluència que no pas una coalició que només suposi un conglomerat de les sigles de Podem, IU, En Comú Podem, Més País, Més Madrid i Compromís. Diluir aquestes formacions forma part de l'estratègia perquè el seu anomenat "procés d'escolta" vagi més enllà de les complicitats ja teixides amb les esferes sindicals i penetri en sectors professionals, grups d'influència, electors del PSOE i abstencionistes.
Aquesta intenció genera resistències, especialment, a Podem, que veu perillar la seva marca i tem que quedin minoritzats els seus principals dirigents, com ara les ministres Ione Belarra i Irene Montero. El passat mes d'abril, Iglesias va arribar a dir que "potser no va ser un encert" haver designat directament Díaz com la seva successora en comptes d'assenyalar el camí d'unes primàries per triar el relleu. Les dificultats per amansir la relació amb Podem van acabar impactant en la coalició a les eleccions andaluses i la tria d'Inmaculada Nieto com a cap de llista. Les negociacions es van portar tan al límit que Podem va acabar quedant-ne fora.
Però les disputes s'han donat també en el terreny polític, especialment per la intencionada moderació de Díaz. Podem va criticar la negociació de la reforma laboral que va fer la vicepresidenta i en la qual no va poder arrencar el suport d'ERC, Bildu i el PNB perquè es va prioritzar que el text pactat amb la patronal i els sindicats es mantingués intacte. Tampoc va agradar al partit que comanda Belarra que Díaz no mostrés cap tipus de bel·ligerància amb la cimera de l'OTAN o que l'impost a les elèctriques negociat amb el PSOE no sigui de caràcter immediat.
Els puntals de l'espai
Davant la tortuosa relació amb Podem, Díaz ha procurat garantir-se altres puntals més enllà. Un dels principals: els comuns i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, una de les dirigents que més suport incondicional li ha demostrat. A la darrera convenció municipalista d'En Comú Podem, Colau va lligar el seu destí al del projecte de la vicepresidenta. També s'ha envoltat d'altres dones dirigents de referència de l'esquerra, com ara Mónica García, de Més Madrid, o Mònica Oltra, de Compromís. Aquesta darrera, però, ha acabat caient del seu equip d'escuders en veure's obligada a dimitir del govern valencià per la seva imputació per suposat encobriment en el cas de l'abús del seu exmarit a una menor tutelada.
Si una cosa ha aconseguit també Díaz és refer la relació amb el líder de Més País i exfundador de Podem, d'Iñigo Errejón, una fita que no va ser possible amb Iglesias com a referent de l'espai. Més País només compta amb dos representants al Congrés, però Errejón ha sabut aprofitar el faristol de la cambra per consolidar-se dins del bloc de la investidura, marcar agenda amb propostes com la promoció de la salut mental i la jornada laboral de quatre dies i projectar-se com a un rostre de futur dins de la plataforma de Díaz. De fet, un dels motius del trencament abrupte entre Errejón i Iglesias va ser que l'ara líder de Més País defensava que Podem havia de llaurar perfil institucional superant els marcs simbòlics i identitaris de l'esquerra per créixer pel centre i intentar així queixalar el PSOE, estratègia similar a la de Díaz. Que els dos fessin actes de campanya junts a Andalusia va ser un punt d'inflexió.
Aprendre dels errors d'Andalusia
Les eleccions a Andalusia, la primera en què els partits van concórrer sota el paraigua de Díaz, va començar amb mal peu. Primer pel xoc per triar la cap de llista i, després, perquè Podem va quedar formalment fora de la coalició perquè van apurar massa els temps de negociació. "Ens causa vergonya. La pitjor manera de començar una cosa que és necessària en aquest país, que és un front ampli i acumular il·lusió", va deixar caure Iglesias. I és que les disputes obertes a Madrid van acabar tenint ressò a la candidatura andalusa, que havia de competir, a més, amb la de l'exdirigent de Podem Teresa Rodríguez, ubicada en el sector anticapitalista i amb qui Díaz dona per impossible una reconciliació.
Malament va començar la configuració de la llista electoral i malament va anar a les urnes. Només van aconseguir cinc representants, un resultat que imputen a la desmobilització de l'esquerra i a la divisió, dos problemes que tenen clar que necessiten revertir per fer un bon resultat a les properes eleccions.
Perfil baix amb Catalunya
Per ara, Díaz s'ha dedicat principalment a posar el focus en l'obra del seu ministeri, fent bandera de la reforma laboral, de l'increment del salari mínim interprofessional i de la presència clau d'Unides Podem per marcar l'agenda del govern de Pedro Sánchez amb polítiques d'esquerres. En canvi, la carpeta catalana l'ha deixat en un segon pla, tot i formar part de la taula de diàleg. Quan ha de referir-se al conflicte entre Catalunya i l'Estat va poc més enllà de parlar de la recepta del diàleg. No s'ha pronunciat sobre quina ha de ser la proposta del govern espanyol a la taula de negociació ni sobre la reclamació d'amnistia i autodeterminació que fan els independentistes o si és partidària de reformar el delicte de sedició abans que acabi la legislatura.
Els motius del baix perfil en aquesta qüestió és que el seu equip considera que el conflicte amb Catalunya ha desescalat posicions en l'agenda de prioritats, a més de considerar un esbarzer del qual difícilment sortir-ne indemne. Tot i això, Díaz sap que no podrà eludir-lo, especialment en l'acte que Sumar farà a Catalunya i tenint present que recollir adhesions en aquest territori passa també bona part dels catalans se sentin inclosos en el seu discurs.
Díaz compta amb un comitè polític format per una dotzena de membres i en el seu nucli dur hi ha referents catalans de l'espai, com l'eurodiputat Ernest Urtasun, i compta també com a assessor extern amb l'exfundador dels comuns Xavier Domènech. "S'ha de comptar amb la Catalunya que escolta Estopa i balla Chanel", li demana un militant de Podem en una carta oberta publicada a El País. Una manera d'advertir-la que, per molt complex que sigui, Catalunya també espera d'ella una proposta seductora.
L'historial que precedeix la posada en marxa de Sumar no ha estat precisament plàcid. Ni pel paper d'Unides Podem dins de la Moncloa i l'assumpció d'incoherències fruit dels torcebraços perduts amb el PSOE ni per les tensions que provoca entre els partits que han de formar part de l'espai que s'avinguin a diluir les seves sigles. Se li suma, a més, el precedent de les eleccions andaluses, que ha estat un dur pròleg per al naixement del projecte, i el sempre complex conflicte amb Catalunya, pel qual Díaz ha procurat sempre passar de puntetes. A continuació, cinc claus que expliquen en quines circumstàncies, amb quins lideratges i amb quins reptes pendents arrenca el sinuós trajecte de la vicepresidenta.
Relació particular amb el PSOE
Si una cosa ha quedat palesa des de que Iglesias va abandonar la Moncloa i va assenyalar Díaz com a hereva del lideratge de l'espai és que el seu estil res té a veure amb el fundador de Podem. La moderació en les formes i també de vegades en el fons -fet que de vegades trepitja ulls de poll entre les seves pròpies files- té a veure amb l'objectiu de transcendir les pròpies fronteres electorals i pescar els votants més d'esquerres del PSOE. Aquell que està ubicat, principalment, a la perifèria de l'Estat. El seu equip té territoris com Catalunya, Balears, València i part del nord assenyalats en vermell per a aquesta estratègia de pesca i confien en la bona valoració que li atorga el CIS. Segons el sondeig del mes de maig, un 11% de la bossa d'electors socialistes la prefereixen a ella de presidenta i la puntuen amb un 6,27, la mateixa nota que Pedro Sánchez.
Amb tot, per molt tarannà amable que pretengui exhibir en la relació amb els socialistes, hi ha xocs que no ha pogut evitar. El darrer ha estat per l'increment en mil milions d'euros de despesa militar que el president espanyol ha impulsat malgrat el rebuig expressat per Podem, motiu pel qual ha forçat la reunió de la mesa de coordinació amb el PSOE. Precisament, l'última vegada que es va reunir aquest espai va ser a tomb de la disputa entre Díaz i la vicepresidenta Nadia Calviño per liderar la reforma laboral. En aquella ocasió, es va sortir amb la seva. Però els episodis discrepants s'han anat succeint. Sense anar més lluny, la setmana passada van ser per la cimera de l'OTAN i la gestió de la tragèdia a la tanca de Melilla, però abans van venir l'impost sobre les elèctriques o el xec de 200 euros per a les famílies amb menys recursos. Els dos partits també van topar arran de l'escàndol d'espionatge als líders independentistes, fins al punt que des de Podem van a Sánchez demanar que "rodessin caps".
L'equip de Díaz confia en la seva capacitat per projectar que és capaç de "marcar el rumb del govern" amb una agenda pròpia i destaquen que això ho fa amb un capital que pocs dirigents de "l'esquerra de l'esquerra" poden exhibir: combina el seu lideratge amb una bona valoració en la gestió com a ministra de Treball, un perfil que s'ha dedicat a cultivar en els darrers mesos abans d'afrontar la dimensió orgànica de l'espai.
Convivència complexa amb Podem
Sumar pretén irrompre com un actor nou superador dels partits preexistents. Els seus impulsors tenen més com a referència una confluència que no pas una coalició que només suposi un conglomerat de les sigles de Podem, IU, En Comú Podem, Més País, Més Madrid i Compromís. Diluir aquestes formacions forma part de l'estratègia perquè el seu anomenat "procés d'escolta" vagi més enllà de les complicitats ja teixides amb les esferes sindicals i penetri en sectors professionals, grups d'influència, electors del PSOE i abstencionistes.
Aquesta intenció genera resistències, especialment, a Podem, que veu perillar la seva marca i tem que quedin minoritzats els seus principals dirigents, com ara les ministres Ione Belarra i Irene Montero. El passat mes d'abril, Iglesias va arribar a dir que "potser no va ser un encert" haver designat directament Díaz com la seva successora en comptes d'assenyalar el camí d'unes primàries per triar el relleu. Les dificultats per amansir la relació amb Podem van acabar impactant en la coalició a les eleccions andaluses i la tria d'Inmaculada Nieto com a cap de llista. Les negociacions es van portar tan al límit que Podem va acabar quedant-ne fora.
Però les disputes s'han donat també en el terreny polític, especialment per la intencionada moderació de Díaz. Podem va criticar la negociació de la reforma laboral que va fer la vicepresidenta i en la qual no va poder arrencar el suport d'ERC, Bildu i el PNB perquè es va prioritzar que el text pactat amb la patronal i els sindicats es mantingués intacte. Tampoc va agradar al partit que comanda Belarra que Díaz no mostrés cap tipus de bel·ligerància amb la cimera de l'OTAN o que l'impost a les elèctriques negociat amb el PSOE no sigui de caràcter immediat.
Els puntals de l'espai
Davant la tortuosa relació amb Podem, Díaz ha procurat garantir-se altres puntals més enllà. Un dels principals: els comuns i l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, una de les dirigents que més suport incondicional li ha demostrat. A la darrera convenció municipalista d'En Comú Podem, Colau va lligar el seu destí al del projecte de la vicepresidenta. També s'ha envoltat d'altres dones dirigents de referència de l'esquerra, com ara Mónica García, de Més Madrid, o Mònica Oltra, de Compromís. Aquesta darrera, però, ha acabat caient del seu equip d'escuders en veure's obligada a dimitir del govern valencià per la seva imputació per suposat encobriment en el cas de l'abús del seu exmarit a una menor tutelada.
Si una cosa ha aconseguit també Díaz és refer la relació amb el líder de Més País i exfundador de Podem, d'Iñigo Errejón, una fita que no va ser possible amb Iglesias com a referent de l'espai. Més País només compta amb dos representants al Congrés, però Errejón ha sabut aprofitar el faristol de la cambra per consolidar-se dins del bloc de la investidura, marcar agenda amb propostes com la promoció de la salut mental i la jornada laboral de quatre dies i projectar-se com a un rostre de futur dins de la plataforma de Díaz. De fet, un dels motius del trencament abrupte entre Errejón i Iglesias va ser que l'ara líder de Més País defensava que Podem havia de llaurar perfil institucional superant els marcs simbòlics i identitaris de l'esquerra per créixer pel centre i intentar així queixalar el PSOE, estratègia similar a la de Díaz. Que els dos fessin actes de campanya junts a Andalusia va ser un punt d'inflexió.
Aprendre dels errors d'Andalusia
Les eleccions a Andalusia, la primera en què els partits van concórrer sota el paraigua de Díaz, va començar amb mal peu. Primer pel xoc per triar la cap de llista i, després, perquè Podem va quedar formalment fora de la coalició perquè van apurar massa els temps de negociació. "Ens causa vergonya. La pitjor manera de començar una cosa que és necessària en aquest país, que és un front ampli i acumular il·lusió", va deixar caure Iglesias. I és que les disputes obertes a Madrid van acabar tenint ressò a la candidatura andalusa, que havia de competir, a més, amb la de l'exdirigent de Podem Teresa Rodríguez, ubicada en el sector anticapitalista i amb qui Díaz dona per impossible una reconciliació.
Malament va començar la configuració de la llista electoral i malament va anar a les urnes. Només van aconseguir cinc representants, un resultat que imputen a la desmobilització de l'esquerra i a la divisió, dos problemes que tenen clar que necessiten revertir per fer un bon resultat a les properes eleccions.
Perfil baix amb Catalunya
Per ara, Díaz s'ha dedicat principalment a posar el focus en l'obra del seu ministeri, fent bandera de la reforma laboral, de l'increment del salari mínim interprofessional i de la presència clau d'Unides Podem per marcar l'agenda del govern de Pedro Sánchez amb polítiques d'esquerres. En canvi, la carpeta catalana l'ha deixat en un segon pla, tot i formar part de la taula de diàleg. Quan ha de referir-se al conflicte entre Catalunya i l'Estat va poc més enllà de parlar de la recepta del diàleg. No s'ha pronunciat sobre quina ha de ser la proposta del govern espanyol a la taula de negociació ni sobre la reclamació d'amnistia i autodeterminació que fan els independentistes o si és partidària de reformar el delicte de sedició abans que acabi la legislatura.
Els motius del baix perfil en aquesta qüestió és que el seu equip considera que el conflicte amb Catalunya ha desescalat posicions en l'agenda de prioritats, a més de considerar un esbarzer del qual difícilment sortir-ne indemne. Tot i això, Díaz sap que no podrà eludir-lo, especialment en l'acte que Sumar farà a Catalunya i tenint present que recollir adhesions en aquest territori passa també bona part dels catalans se sentin inclosos en el seu discurs.
Díaz compta amb un comitè polític format per una dotzena de membres i en el seu nucli dur hi ha referents catalans de l'espai, com l'eurodiputat Ernest Urtasun, i compta també com a assessor extern amb l'exfundador dels comuns Xavier Domènech. "S'ha de comptar amb la Catalunya que escolta Estopa i balla Chanel", li demana un militant de Podem en una carta oberta publicada a El País. Una manera d'advertir-la que, per molt complex que sigui, Catalunya també espera d'ella una proposta seductora.