Fa pocs dies es feien públiques unes dades preocupants sobre el coneixement de la llengua catalana entre els alumnes catalans. Aquest mateix diari ho titulava així: L'alumnat de secundària té el pitjor nivell de català dels últims 10 anys. Al cos de la notícia es detallava que "prop del 15% també està en la franja baixa de competència lingüística. Gairebé dos de cada 10 alumnes acaba la primària sense tenir una competència mínima ni de català ni de castellà. En aquest sentit, falla sobretot l'expressió escrita".

Com que els meus coneixements sobre educació són nuls i només es basen en la meva experiència, no seré jo qui destapi la caixa dels trons sobre si això només passa amb la llengua o segons sospito, també hi té veure un model educatiu on es canvien mètodes, patrons i models cada dos per tres, però això ja serien figues d'un altre paner. L'experiència pròpia, com deia, es basa precisament en l'educació dels meus fills —ja que jo ja fa molts anys que no trepitjo una aula com a estudiant— tots dos alumnes de l'ensenyament públic del país.

El cas és que si hi ha una cosa em treu especialment de polleguera d'ençà que trepitgen l'escola, és constatar que el setembre, just abans de començar el curs, és l'època de l'any en la que parlen un català de més qualitat. Per què?, segurament es deu al fet que durant els mesos d'estiu, a base d'una insistència que es pot arribar a fer molt pesada —ho reconec— em dedico a corregir constantment tots els castellanismes, incorreccions flagrants i calcs literals del castellà, que la meva canalla porta inexplicablement de l'escola i que a casa no han sentit mai a dir.

No tinc cap dubte que l'escola dels meus fills —ara el gran ja va a l'institut— que és majoritàriament d'alumnat i professorat catalanoparlant, fa tot el possible per educar de la millor manera els infants amb els recursos dels quals disposen. Però segurament no n'hi ha prou: en un món globalitzat a les pantalles i a les xarxes, l'educació a casa i a l'escola no ho és tot. Ens falten referents a la tele i a les xarxes socials, però ens falten referents com cal.

La dada que donava al principi d'aquest article (l'alumnat de secundària té el pitjor nivell de català dels últims 10 anys) coincideix prou amb un altre fet ben preocupant, que és l'abandó per part del Govern de la Generalitat de tota una generació d'adolescents que es van quedar sense referents audiovisuals atractius i en català, després del tancament, l'any 2012, del canal 3XL. Un fet que també va venir acompanyat de la pèrdua de qualitat i competitivitat del Canal Super 3, coincidint amb les retallades econòmiques d'aquell període, fins a l'esperada arrancada, tot just fa un any, del nou canal infantil i juvenil, SX3.

Aquesta dècada d'abandó i desert audiovisual, però, a més a més ha coincidit amb un canvi de patró de consum d'entreteniment per part d'infants i joves, on moltes vegades la televisió com la coneixíem abans, ja ha quedat en un segon pla, donant pas a plataformes d'entreteniment en línia i el consum massiu d'unes xarxes socials on el català és pràcticament anecdòtic. I d'aquí, en part, ve el problema.

Sabent això, els mitjans de la Corpo ja fa temps que miren de recuperar el temps perdut procurant endinsar-se en aquest nou espai amb la creació de continguts viralitzables i fins i tot perfils dedicats a les xarxes socials impulsats per la mateixa Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un encert, a parer meu. Però un encert a mitges que comparteix mancances amb altres espais i programes dedicats al públic infantil i juvenil, tant de la ràdio com de la televisió de Catalunya. A mitges, sí, perquè malauradament no són pocs els influenciadors o presentadors d'aquests espais, amb un nivell de català absolutament deficient, escandalosament contaminat de barbarismes i que, per sorpresa meva, sembla que no tinguin ningú que els ajudi a expressar-se correctament, perquè dia rere dia segueixen dient les mateixes animalades en antena.

No em refereixo al fet d'emprar un registre més o menys col·loquial, i fins i tot sense filar gaire prim amb l'absència de neutres i pronoms febles. Em refereixo a dir animalades com "da igual" per dir és igual, el "vamos" per dir vinga o "el cabell" per referir-se als cabells. O la batalla perduda de substituir constantment "escoltar" on hi haurien de dir "sentir". I això sense comptar la tendència inexplicable de barrejar tot sovint una frase en castellà a mitja conversa en català, com per purificar-se de tanta "catalanor". Cada dia i a tot arreu, és una plaga. Que no hi ha correctors i assessors lingüístics entre els més de 2.000 treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals?

No obstant això, cal dir també, que mentre alguns d'aquests influenciadors i presentadors destrossen impunement la llengua cada cop que parlen, n'hi ha d'altres que ho fan amb un català de primera. Alguns, fins i tot, amb la seva variant dialectal que per fi va més enllà del català central —ja tocava! La qual cosa em fa pensar que no només es tracta de parlar en català i d'oferir referents als més joves. També es tracta, si us plau —que per alguna cosa sou un servei públic— d'oferir referents de qualitat. Parleu bé, collons, que no costa tant.