El 1866 l'estat espanyol va haver de suspendre pagaments. No podia fer front als terminis del deute públic que havia emès durant els anys anteriors i que s'havien utilitzat, principalment, per construir una extensa xarxa ferroviària de nova planta. Per aconseguir-ho havien arribat préstecs de capital exterior, principalment francès i alemany, que havien estat invertits totalment en aquella obra faraònica a través de la banca espanyola.

Però ben aviat es va comprovar que les noves línies s'havien dissenyat sense tenir en compte la seva rendibilitat futura. Molts trens anaven fantasmagòricament buits i algunes connexions es devien a martingales polítiques o, simplement, a la corrupció que va impregnar tot el procés de decisió i planificació.

En veure el problema de liquiditat que començaven a arrossegar els bancs, la majoria dels clients es van afanyar a retirar els seus dipòsits, per por a perdre'ls definitivament. Això va fer que 33 de les 35 entitats de crèdit existents en aquell moment caiguessin en una fallida en cadena. Els bancs es van afegir a la insolvència de l'estat.

D'això en fa 146 anys. O no.