Si hi ha una història trista en la política catalana és la del sector catalanista del PSC. Una denominació que es va començar a difondre per caracteritzar alguns dels consellers socialistes del segon Govern tripartit, els més allunyats de l'aparell de Nicaragua. Amb el temps -i coincidint amb la davallada de càrrecs disponibles- tots ells s'han anat distanciant del partit i han accentuat un perfil sobiranista que els ha aportat una certa quota mediàtica, però zero estructura organitzativa.

Com passa en molts altres sectors de la societat, el sobiranisme d'aquests il·lustres militants del PSC és del tot sobrevingut. El mateix Ernest Maragall, flamant eurodiputat d'ERC, hagués estat impossible d'enquadrar dins l'òrbita independentista quan defensava ardorosament la tercera hora de castellà a les escoles catalanes. I ara, en canvi, serveix de pista d'aterratge per a molts socialistes magnetitzats per l'ascens en vertical d'ERC.

Però al marge dels fitxatges d'ERC, CiU o ICV els catalanistes han fracassat totalment a l'hora de construir una força política pròpia. El cas dels tres diputats crítics és revelador: No han aconseguit ni tan sols entendre's entre ells i cadascú pren les decisions de forma individual, en consens amb un petit cercle gairebé personal. En definitiva, és probable que els catalanistes del PSC siguin molts, especialment a comarques, però no són sumables i, per tant, poden ser un actiu mediàtic, però no un actor polític.