Un dia de finals dels anys noranta, quan treballava a Madrid, em va sorprendre una adreça: calle de los caídos de la División Azul. No es tractava d'una guia urbana antiga i aquell nom no semblava sorprendre ningú. Després vaig comprovar que, aleshores i ara, hi ha fins a vuit carrers i un passeig dedicats a membres caiguts o destacats d'aquesta unitat militar que va combatre a Rússia sota comandament alemany. Els militars espanyols que va enviar Franco a assetjar Leningrad van ser prop de 50.000 i formaven part de l'exèrcit nazi sota la denominació oficial de 250 Einheit spanischer Freiwilliger. Alguns d'ells van arribar a defensar ferotgement el búnquer de la cancelleria fins que Adolf Hitler es va suïcidar.

Tanta col·laboració entre el règim espanyol i el nacionalsocialisme va convertir el país del Caudillo en el més important refugi de criminals de guerra nazis en recerca i captura per part dels tribunals internacionals. La majoria d'ells van morir a edats envejablement avançades (de fet, sembla que algun encara podria voltar per la costa d'Andalusia) amb la mateixa tranquil·litat que prenien el sol els jerarques franquistes, companys d'armes i d'ideologia. Hi va haver, fins i tot, agents compartits com Pedro Urraca, el policia espanyol que també treballava per la Gestapo i que va detenir i deportar el president Companys a la França ocupada.

En definitiva, el nacionalisme espanyol és l'únic moviment polític -siguin quines siguin les sigles que l'expressin- que mai no ha condemnat el nazisme. Enlloc del món no hi ha monuments ni plaques en homenatge d'unitats militars d'Adolf Hitler com les que són habituals a l'Espanya espanyola. I potser serà qüestió de recordar-ho cada vegada que un nacionalista espanyol tingui la barra de qualificar de nazi el catalanisme.