Com era d'esperar, la renovació a ERC no resultarà tan fàcil com es podia desprendre dels resultats que van obtenir Junqueras, Rovira i fins i tot Alfred Bosch fa pocs dies. Per més que s'intentin compatibilitzar els discursos, és evident que la nova estratègia xoca frontalment amb la vella i les persones que han estat a la primera linia al llarg dels ultims anys veuen amb reticències un canvi de rumb que els pot arrossegar fora de les seves responsabilitats actuals.

Així va ser a l'hora de confeccionar la llista de Barcelona, quan Joan Ridao va plantar cara als que pretenien abandonar l'estratègia de col·laboració amb els socialistes catalans i espanyols per una confluència independentista. I així ha estat a Girona, on l'antic aparell ha imposat la seva candidata com a símbol inequívoc de resistència.

Aquest tipus de rebel·lions organitzades se solen justificar amb l'excusa de la cohesió territorial del partit, quan només es tracta de grups de persones reticents a obrir-se als nous temps i a la societat en general. Sigui com sigui, la direccio d'ERC a Girona demostra una desorientació política que, probablement, deu haver tingut alguna cosa a veure amb la desaparició del grup municipal de Girona o amb pèrdues tan sensibles com l'alcaldia de Ripoll.